divendres, 21 de setembre de 2012

Entre quatre parets

Penso en l'espai on vivim. Ara més que altres vegades perquè acabem de canviar de casa. M'adono que l'Ariadna s'ha sentit còmoda a l'espai potser fins i tot abans que nosaltres. Té experiència. En la seva curta vida ja s'ha sentit còmoda com a mínim a quatre llocs més, sense comptar amb l'escola, guarderia, etc, etc.

Des què som humans que ens refugiem sota un sostre. Hi ha innombrables llibres sobre la història de les llars. Coves, de fusta, de fang assecat al sol, de pedra. La compartimentació dels espais i els materials com estan fetes les cases ens informa sobre la vida de la gent que hi viu. D'aquest materials bàsicament es nodreix l'arqueologia. Els nens, però,deixen pocs rastres. El seu caminar per aquest món és lleuger i és molt difícil de reconstruir els llocs on han viscut.

A sota els nostres peus hi ha les petjades petites, diminutes de nens que van viure en coves, juntament amb els seus pares, a espais poc compartimentats on es dormia un al costat dels altres.

També hi deu haver els vestigis d'alguna casa de tradició clàssica, de gent adinerada que viuria en alguna vila i que tindrien els espais de les dones i dels homes separats. Els nens en aquestes circumstàncies circularien d'un espai a l'altre. Durant els dos primers anys de vida nens i nenes viurien amb el resta de les dones i després els nens possiblement passarien a les estances dels homes. 

En els masos, els nens, després d'un dia al camp, entre animals i tocant de peus a terra, dormiren, esgotats, en una habitació compartida amb gran part de la família, deixant la resta del mas per els animals, el rebost i altres necessitats bàsiques de la vida al camp. 

Va arribar un dia, també fa molt de temps, que la persona com a individu va començar a fer-se significativa. Això, esclar, té les seves parts bones i dolentes, ara no hi entraré. De la individualitat van sorgir cases on les famílies procuraven espais separats per a tots els seus membres. 

Ara tenim habitació per cadascun dels habitants de les cases. De tota manera, els nens segueixen una mica tossuts amb les costums d'altres temps. Ells busquen els grans, ens segueixen allà on estem i viuen a la casa com si tota ella fos la seva habitació.



L'habitació de l'Ariadna "oficial" és, ara per ara, només el lloc on guardar les joguines i dormir.

La resta de la casa són els seus dominis reals. Dibuixa al terra del menjador o a la taula on dinem. Fa veure que cuina a la cuina i renta les nines al lavabo. Avui seia damunt d'uns llibres que teníem a terra ben emmagatzemats (és un dir).

Ja vindran els temps, suposo, que començarà la recerca de la pròpia identitat. Serà el moment de profundes introspeccions, tancada a la seva habitació i amb els pares tan lluny com sigui possible. I em posaré una mica trista de no veure-la trastejant per tota la casa.

Els nens, com deia en un principi, gairebé no deixen rastre a l'història en majúscules, però per dins de la història de cada un de nosaltres, de les nostres cases i de les nostres famílies, són el membre més present. Tenen el do de la ubiqüitat.

11 comentaris:

  1. molt maca l'entrada! i molt certa. A casa també els dominis de les gatxans s'extenen per tota la casa i a mi m'agrada que sigui així, que se la facin seva.

    I lo de les petjades dels nens en la història... home, Laetoli n'és un exemple!!!

    Petons

    ResponElimina
  2. He de confessar que he hagut de mirar que era això de Laetoli...és que jo sóc d'història clàssica...:S

    Ara que ja he vist una mica de que va, perquè no ens ho expliques una mica? Tu segur que ho saps explicar molt millor, a més, com saps sóc una mica mandrosa i m'agrada que les entrades les completem entre totes...;)

    Petons!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aix.. jo ho desconec per complet! I m'agradaria saber-ho!! Explica'ns-ho Mirashka!!

      Elimina
  3. Sí senyora! la casa és tota d'ells :D

    ResponElimina
  4. Tota la raó. Ara per ara la casa sencera és totalment dels petits! Jo trobo joguines a tot arreu; a la cuina, al menjador, a la meva habitació... I he de confessar que tot i que molt sovint rondino perquè vivim en un caos, moltes vegades se m'escapa un somriure quan trobo una joguina en el lloc menys esperat.

    Omplen la casa i ho omplen tot els bandarres :-))

    ResponElimina
  5. Sí noies, un caos ben divertit! Ara mateix l'Ariadna ha entrat la trona dins la nostra habitació i s'ha posat a parlar amb no sé qui pel mòbil del seu pare.

    ResponElimina
  6. La casa és seva, i tant! I a mi també m'agrada!
    Quan estic al menjador, m'agrada que jugui al meu costat. Quan faig el sopar, que jugui a la cuina. I a l'habitació, mentre faig el llit.
    Suposo que a ells els hi agrada estar prop nostre i converteixen qualsevol espai en una sala de jocs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aix, quan ja no ho facin com ho trobarem a faltar! :(

      Elimina
  7. Quina entrada mes maca.
    Això de que els nens petits no fan ni cas a la seva habitació i només volen estar on estem nosaltres es un fet que va sorprendre molt com a mare, no m pensava que seria tan extrem, de fet la seva habitació només la fem servir per canviar els bolquers

    ResponElimina