Nyam, nyam...

El títol de l'entrada fa referència a la fórmula comunment emprada en el llenguatge infantil per a referir-se al menjar. La idea d'aquesta entrada me la va proposar la Mama moderna, una companya blocaire que ens escriu des de Londres. La pregunta que em va fer és molt interessant, es demanava com havien fet les mares al llarg de la història per introduir el menjar complementari als seus petits, sobretot a bans de l'existència de métodes per a truiturar i fer papilles.

Malauradament, com en tants altres temes, no hi ha informació molt a l'abast. Per altra banda, també us adverteixo que des del meu raconet de vacances les recerques són més difícils, així que podríem dir que en aquesta entrada plantejaré algunes reflexions que m'agradaria compartir amb totes vosaltres, més que donar respostes o aportar informació històrica.

La meva idea de partida és que la lactància materna, sigui aportada per part de la mare biològica o mare de llet, ha estat al llarg de la història i en gairebé totes les cultures, molt més prellongada que actualment en occident. En gairebé tots els textos, des dels més antics fins els més moderns, es parla d'una lactància habitual entre dos i tres anys. Això garantia als petits un aport nutricional mínim. D'aquesta manera, suposo, la resta d'alimentació no era tant necessària i es podein relaxar a l'hora de menjar. Perquè, tal i com diuen alguns especialistes darrerament, els nens i nenes no necessiten menjar gaire comparat amb nosaltres i, a més, se saben autoregular.

Així que partint d'aquesta idea prèvia, sempre he cregur que els nens no devien asseure's gaire a taula amb els grans. Imagino escenes dels grans menjant en una taula, o a l'espai que pertoqués, i els nens corrents per allà, picant el que els hi venia de gust i provant una cosa i una altra.

De tota manera, en el moment que vaig començar a buscar imatges, en primer lloc em vaig topar amb una petita sorpresa.

Heus aquí la imatge d'una ceràmica grega on apareix una dona, aparentment alimentant a un nen...

Vaja, totes les meves idees a norris! Resulta que els grecs ja disposaven de trones, és a dir, que els nens seien habitualment, cosa que vol dir, en principi, que les mares dedicaven part del seu temps a alimentar-los amb menjar complementari.

Aquí no acaba el meu recorregut per l'alimentació al llarg de la història...resulta que, coses de internet, fa poc vaig trobar un altra interpretació per aquesta imatge, una que no se m'havia passat pel cap i que, finalment em donava la raó per a la meva idea que els nens no seien a taula...

 

Resulta que més que una trona, es tracta d'un orinal antic! Així que potser el que veiem a la imatge no és una mare alimentant al seu fill, sinó una dona  que fa companyia a un nen mentre fa caques..

Així que de moment em quedo amb la idea que els nens els menjar complementari diguem que, sobretot se'l autosubministraven en la majoria d'ocasions. Com es pot veure en el quadre de Brueghel el vell, que vaig comentar fa un temps...

Ara bé, a vegades els nens era cómode tenir-los a algun lloc una mica quiets. Suposo que a això respont la imatge següent, del segle XVII (l'autor és el pintor flament Gabriel Metsu) on podem veure un petit en una espècie de trona (o caminador?), però que no està a l'alçada de la taula i que, per tant, dedueixo que no era el lloc més adeqüat per a donar-los de menjar. 

Com totes podeu suposar, però, les coses van començar a canviar de la mà de la industrialització. A finals del segle XIX i principis del XX les trones eren un moble habitual a les cases. Tal i com podeu veure en aquestes imatges.

 

Totes elles, tenen un tauleta al davant, cosa que indica indirectament que la mare els hi donaven el menjar, probablement, independentment que la resta de la família.

 Avui en dia, que s'ha tornat a donar valor a que els nens intervinguin en els àpat familiar i els dissenys de les trones s'han adaptat a aquesta nova realitat i trobem trones molt útils per a que els petits dinin amb tothom a taula. 

I vosaltres que en penseu? teniu alguna dada sobre el tema? N'heu parlat mai amb les àvies o familiars diversos sobre com era la vida abans de la batidora elèctirca?

Marginals

Diu el diccionari que marginal és allò que està al marge. Espais que es creen a les afores, més enllà d'allò establert.

Fa poc vaig fer una entrada on parlava sobre les nits i vaig posar bressols diversos. Els més solitaris i llunyans eren els que havien fet servir els reis. 

Això em va fer donar voltes a un tema que fa temps que rumio.

Les classes altes han hagut d'educar als seus fills amb normes estrictes. Els reis més que ningú. No podien passar ni una regla, eren els exemples de educació per antonomàsia. Així que hem de pensar que les vides d'aquests infants probablement eren més dures que les dels nens més pobres, sotmesos a menys pressió.

La classes més marginals devien educar els seus fills sense la pressió de que fossin algú concret. Els nens tindrien, potser, espais al marge on desenvolupar-se lliurement.

Si la idea la traslladem a dins de certs ambients domèstics ens trobem també amb aquests entorns marginals. Per exemple, a Grècia, dins la casa existia unes estances destinades a les dones, el gineceu. Les dones estaven recloses dins de casa però aquesta marginalitat les feia gaudir, si es que es pot dir així, de la llibertat que els hi atorga disposar d'ambients fora del control públic.Que hi devien fer les mares i les seus fills dins del gineceu? No ho sabem. Era el seu secret. 

En aquests espais al marge s'han construït mons que desconeixem. S'han cantat cançons que ja no conservem, històries de les quals no sabrem el final (ni el principi)...dones, mares, fills i filles han teixit fils que ens lliguen unes amb les altres, han creat espais situats a les afores de la societat patriarcal. Això a permès a les mares al llarg de la història, en els entorn més opressius, disposar d'estances plenes de tendresa i llibertat. 

Potser la nostra necessitat parteix d'aquí. En molts moments de la història ens hem quedat soles en els nostres gineceus, així que no hem tingut més remei que preguntar, consultar i ajudar. Ara ho tenim inscrit al nostre ADN i no podem parar de construir espais de relacions al marge, per a nosaltres soletes.

Ara, a principis del segle XXI seguim preguntant, consultant i ajudant.

Les mames, les dones, ens necessitem. 

(Aprofito per agrair a Sol Solet i Mirashka per pensar en mi a l'hora de repartir els premis! Està sent un estiu ben profitós!)

Ostentatio mammarum. Un gest d'autoritat materna.

Sembla que a l'antiguitat i època medieval existia un gest matern que ha desapregut entre nosaltres. Les mares miraven d'influenciar en l'opinió dels seus fills mostrant un dels seus pits. Era un recurs corporal extrem. Es mostraven els pits quan les paraules havien deixat de ser suficient i es necessitava una resposta immediata del fill.

A la literatura hi podem trobar nombrosos exemples.

Per exemple, Hècuba li ensenyava els seus pits a Hèctor per intentar que desistís a enfrontar-se amb Aquil·les (Iliada, XXII)

Però no només tenim testimonis literaris.

Es coneix un testimoni sobre el turmetós matrimoni de Beatriz de Catellón i Pedro Cerdán.  En una carta redactada l'any 1455 davant notari s'expliquen els diversos intents d'assassinat de Beatriz per part de Pedro. En un dels episodis apareix la mare de Pedro que intenta salvar la seva jove.

Per fer-ho i davant la desesperació de veure el seu fill maltractant fins la mort a Beatriz...

"Et se le lanco delant en tierre et se tiro el trapo de los pechos et le demostro las tetas diziendole que con aquellas lo havia criado, que por reverencia de nuestro senyor Dios et pora amor della la dita Beatriz no reciviese danyo por las sobreditas cosas"

El gest va tenir efecte i el fill va respondre per amor i respecte a la mare. Va alliberar a la dona que estava a punt de matar.

Un gest que ha desaparegut en la nostra societat on hem oblidat que els pits són la representació i el símbol principal de la maternitat. A l'occident s'han convertit tant sols en objectes sexuals i per a l'erotisme.

Sembla que en altres cultures aquest símbol encara es present.

En una entrevista realitzada a la Premi Nobel de la Pau Wangari Maaathi apareix aquest testimoni on es relata la lluita d'unes mares per l'alliberament dels seus fills.

"Me pidieron ayuda. (...) La policia nos rodeó. Mucha mujeres, especialemente madres, se desnudaron. (...) Es una costumbre africana que cuando mujeres mayores son atacadas por hombres jóvenes, se desnudan para avergonzarles mostrándoles la desnudez de sus madres"

El nostre cos és el símbol per excel·lència de la maternitat.

Com es pot veure, em fet ús d'ell al llarg de la història com una arma per despertar consciències, per recordar als nostres fills que som les seves mares.

Per fer recordar a la humanitat que nosaltres l'hem parit.

Que el nostre cos no és un objecte sexual. El nostre cos és maternitat.

Aquesta, entre moltes altres coses, és la nostra autoritat.



(Aquesta entrada la he fet gràcies a l'article "Ostentatio mammarum. Potencia y pervivencia de una gesto de autoridad materna" realitzat per M. Carmen García Herrero i que podeu trobar en el llibre "Maternidade/es: Respresentaciones y realidad social. Edades Antigua y Media". És un article molt suggerent.  Us el recomano, hi podreu trobar més exemples i imatges molt interessants, si us ha interessat el tema. Si jo en trobo més exemples us els mostraré al bolc. Amb aquesta entrada només pretenia introduir-vos en aquest apassionat tema!)

Hi havia una vegada un conte que no feia por

Tornem a entrar dins dels murs de les cases. A pensar en les coses que passaven i passen en la intimitat que es crea entre la mare i els fills. Avui parlarem dels contes; aquelles històries que expliquen les mares o les mares de les mares o...

Fatema Mernissi explica en el llibre l'Harem d'Occident, com la seva àvia li explicava històries... 

"Si aún era temprano, iría deshilvanando con parsimonioa la historia, detallando algunos episodios o bien inctercalando otros que me sonaban de otras fábulas. Y, a pesar de que en ocasiones esto perturbaba mi noción infantil de la honestidad y el sentido de la seguridad que produce ser capaz de recrea acontecimentos familiares, jamás protestaba, para que se prolongara un poco más la acción y  el placer"

En les societats patriarcals els contes sempre han estat infravalorats. Encara avui en dia formen part de frases despectives. La mateixa autora ens explica que en ocasions els contes també eren anomenats Khurafa traduït com "deliri de les ments esgarriades". Segons el diccionari de la Real Academia es defineix cuento, com embuste, engaño o chisme o enredo que se cuenta a una persona para ponerla mal con otra.

La versió oficial i pública d'aquestes històries són els mites, narracions èpiques utilitzades pels pobles per crear un sistema de valors. Ensenyen al conjunt cívic allò que està bé i allò que no. A Grècia i Roma, per exemple, els mites parlaven en general d'una societat jeràrquica i patriarcal. En canvi, els contes tenen una funció més petita, o més individualitzada si ho preferiu, però no per això menys important. Ajuden en el desenvolupament de llenguatge, a fer volar la imaginació i també a créixer. Tot i que molts d'ells són també fills de la societat on han nascut (podem veure-hi les petjades del masclisme i les jerarquies) és cert que gaudeixen de la llibertat  narrativa de qui els explica. Tenen poc control per part del poder i, si ho volem, poden explicar històries prohibides.

Per altra banda, els contes ajuden a definir les pors, posant-hi cara i ulls.

Al fil d'això, conec una història que hem van explicar fa uns anys i que crec s'hi pot veure molt bé la utilitat que tenen aquestes històries per la criança dels infants...

Gravat de G. Doré de la Caputxeta

Sembla ser que una vegada en una escola van decidir explicar una nova versió dels contes clàssics. A les noves històries no hi hauria dolents ni mals moments. Al cap d'un temps explicant aquest tipus de contes, van adonar-se que hi havia un percentatge sorprenentment elevat de criatures que patien atacs d'ansietat.

Després d'avaluar la situació amb els especialistes van arribar a la conclusió que la culpa era dels nous contes sense por. Perquè la por existeix i els nens també en tenen. Els petits, però, no tenen la capacitat dels adults de raonar-la i entendre el que els hi passa. Tenen una por abstracta i desfigurada. Gràcies als contes els nens poden dir que tenen por a la bruixa, a l'home del sac i així, d'alguna manera, l'expulsen del seu interior i l'expliquen. És una solució molt vàlida, no trobeu?

Com veieu, els contes són útils per a moltes raons. Així que vinga, no perdeu el costum...cada nit una història abans d'anar a dormir.




 

Cleis i Safo

Dona tocant l'aulos. Tro Ludovisi

Safo fou una dona que va viure, va cantar, va ensenyar, va escriure en algun moment entre els segles VII/VI aC, a l'illa de Lesbos. A dones i per dones. Quan Grècia encara era una societat aristocràtica. Abans de que Grècia fos Atenes i un segle abans de que la democràcia atenenca ofaguès la veu de les dones. A banda de tenir uns poemes preciosos, és una de les poques veus en femení que conservem de l'antiguitat.

Ella, com totes nosaltres, va ser filla i, tot i que no podem estar segurs de gairebé res de la seva biografia, sembla que també va ser mare. A la filla li va voler posar el nom de la seva mare,

Cleis.

A partir d'aquest nom podem recórrer la seva línia femenina. Darrera d'aquest nom es pot sospitar, de nou, un món de dones que no coneixem.

També podem resseguir el fil del llinatge mater en un dels seus poemes. Un fil en forma de diadema púrpura.

Koré s. VI a

...pues mi madre (me dijo una vez)
que en su juventud era un magnífico adorno
si llevabas el cabello 
trenzado con cintas de color púrpura;
(...)
no tengo para ti, Cleis,
una diadema de colores; ¿de dónde 
iba a sacarla? 

(Part de l'entrada i la traducció del poema l'he extret d'un llibret molt recomanable sobre Safo, que es titula com la poetessa i que ha estat fet per Ana Iriarte a l'editorial Ediciones del Orto, l'any1997)

La còlera materna

Les dones hem estat mestresses de la vida i la mort. La vida només nosaltres podem donar-la, a la mort tradicionalment se'ns ha reservat un paper important. En moltes cultures hem tingut el paper protagonista dels  rituals funeraris.

A Roma la dona tenia el dubtós mèrit de ser la garant de la continuïtat de la societat patriarcal i aristocràtica. Les matrones, les grans dames romanes, se'ls hi reservava el paper protagonista dels funerals. Eren la imatge pública i oficial del dol. D'aquesta manera s'exalta la gens a través de l'elogi a un dels seus membres.

A l'Atenes democràtica la mare i la esposa del mort encapçalaven la processó fúnebre. Es feia un elogi abstracte i anònim al col·lectiu de dones. Però tot i la tradició, les expressions desmesurades feien por a la ciutat. Tant la joia com el dol poden desencadenar en expressions tumultuoses. Per això, es va decidir regular-les per llei. A Atenes no es podia cridar fora de casa i els laments fúnebres havien de ser mesurats. Les dones havien de retirar-se del lloc del enterrament abans que arribessin els homes. Existia la por que es contagiessin de la desmesura femenina?

Escena de l'obra Les Troianes, d'Eurípides, on s'explica la sort de les mares i esposes dels troians morts

És que el dol de la mare podia anar més enllà? Pot el dol femení transformar-se en còlera?

Les mares podrien haver-se constituït en subjectes polítics, potser? És difícil de saber.

Coneixem les conseqüències polítiques actuals de fer massa mal a les mares. La colera materna s'ha convertir, en alguna ocasió, en política. Per exemple, les Madres de la Plaza de Mayo.

Madres de la Paza de Mayo, Argentina.

(per profunditzar en el tema podeu consultar el llibre de N. Loraux, Les mères en deuil)

Materintats

La mare va mirar als ulls del nounat en un poblat nòmada en mig de la prehistòria.

Aquella dona va assumir la responsabilitat de tirar endavant la nena enmig de la masclista societat atenenca.

Després de dos dies de part es van obrir les portes de la masia, en ple segle XVI, per anunciar que la nena i la mare estaven bé.

La dona nascuda a principis del segle XIX va entrar a la fàbrica i preguntà al cap si seria possible tenir a la criatura al seu costat mentre treballava.

Jo mateixa, el dia 12 de maig del 2010, em vaig convertir en mama. Com tantes altres dones, he fet rodar el món.

El meu part va ser l'habitual en la nostra societat occidental: a l'hospital i amb anestèsia epidural. Actualment es poden tenir molts tipus de parts: sense epidural, a casa, en remull...les opcions són múltiples. Després arriba el nadó i ens el posen als braços. I les dones sentim: amor, estranyesa, por i tantes altres coses. Avui en dia la maternitat té cares diverses, gairebé tantes com mares.

I abans? Com es van enfrontar altres mares a tot el que jo estic vivint?

Tinc curiositat per conèixer aquestes històries. Per això, d'ara en endavant, utilitzaré aquest blog per prendre alguns apunts sobre la història de les mames.

Qui em vulgui ajudar en la recopilació de dades o temes, endavant! així el blog serà una mica més col·lectiu.