La Covada. Quan els pares pateixen el postpart.

El postpart i puerperi ha estat tradicionalment un moment molt delicat, tant per la mare com pel nounat. A tot es les cultures ha estat objecte de mites, costums i tradicions ben diverses. Ja n'he parlat en alguna ocasió.

Fa poc vaig rebre un regalet molt bonic d'una bona amiga. Un llibret titulat "El naixement. Costums i creences" escrit ja fa anys per l'etnògraf Joan Amades. En ell explica una d'aquestes curioses costums: La covada.

Tot i que no ho puc certificar cent per cent, és molt provable que la paraula vingui del verb covar (estar una au damunt els ous per donar-los la calor necessària per al desenvolupament de l'embrió i per a la naixença dels pollets), tot i que al Diccionario de la Real Academia ho fan derivar del francès couvade.

La covada és una costum segons la qual la mare un cop ha parit cedeix el seu lloc al llit al pare i li dona atencions com si el que hagués parit fos ell. 

La primer menció coneguda d'aquest costum ens l'aporta Estrabó, un escriptor grec que va escriure en època romana. Ell diu, que entre els pobles del nord de la Península "quan les dones pareixen fan posar llurs marits al llit i elles mateixes els serveixen". 

Després a època medieval hi ha moltes referències al País Basc Nord i el Bearn (una altre regió pirenaica), sobretot a la literatura francesa que parlen d'aquesta costum i li posen el nom de couvade.

Joan Amades parla de possibles tradicions semblants a Eivissa i a pobles pirinencs. Tot i que a l'època en que ell escriu ja seria una tradició desapareguda. 

No està clar fins quin punt va perviure la covada a Europa, perquè no n'hi ha testimonis directes i, en cas d'haver perviscut possiblement seria una costum amagada, per la vergonya que suposaria pels homes el ser tractats "com a dones". 

Sí que hi ha referències més llunyanes acerditades, a la Guayana Francesa, la India o l'Amazones. Precisament d'aquest últim indret és d'on he trobat el testimoni del Comandant Marcel escrit a principis de segle, parlant dels indis de la tribu dels Erayes (de la familia dels Miranhas):

"Durante la ausencia de la mujer, el marido se ha acostado. A su vuelta, la madre entrega le entrega el hijo y vuelve a sus quehaceres en la cocina. El padre, habiendo tomado al hijo en sus brazos, lo mece, lo arrulla y se pone a largar gritos desgarradores. A esta señal, la gente de la casa viene a felicitarle por haber dado ese niño al mundo y lo exhortan a soportar con valor los sufrimientos consiguientes. Esta parodia parecería ridícula si no tuviera su lado enternecedor: durante un cuarto de luna, el padre no absorberá ningún alimento sólido y así tomará una part de los sufirmientos de la madre".

Hi ha moltes teories que intenten explicar aquesta tradició. Una de les que m'ha semblat més interessant expliquen aquest ritus com aparegut en un moment de transició entre les anomenades "societats matriarcals" a les patriarcals. En el fons, per resoldre el gran problema que han tingut els homes per assegurar el seu poder davant l'herència: no era possible saber del cert que aquell fill era seu. Aquesta tradició seria una mena de "certificat de paternitat" i el reconeixement social del pare.

Per altra banda, l'experiència de l'embaràs, el part i els primers dies del fill és 100% femenina, o, com a mínim, ha estat així fins fa molt poc. D'aquesta maenra també es feia partícep al pare de l'experiència. 

Avui en dia existeix l'anomenat "síndrome de la couvade". Sembla que en alguns llocs (crec que bàsicament al món occidental, i més concretament a Estats Units) els homes pateixen una especie d'embaràs psicològic i tenen símptomes semblants.

Per part meva, penso que potser no cal que tinguin dolors, però em sembla interessant l'idea dels homes que "fan de mares" i que no viuen el procés com quelcom aliè. No puc entendre el meu part sense la meva parella al costat, ni vivint tot el procés junts molt íntimament. 

Com ho veieu?

Maternitat al Japó

Fa temps que no publicava una entrada "il·lustrada".

Avui, unes quantes imatges, d'aquelles que valen més que mil paraules...us presento alguns dels treballs del pintor Kitagawa Utamaro (1753-1806) sobre escenes de vida femenina, els anomenats bijinga. Espero que us agradi.

Materintats xilenes

Aquests dies he parlat sobre parir diverses ocasions.

Primer vam anar a un lloc increïble. Un antropóleg ens va portar a conèixer una dona molt important per una petita comunitat. Vam anar amb un jeep per una platja desserta i vam arribar fins una petita casa de fusta on viva la família. Ella ja era una dona gran, però seguia sent gairebé autosuficent. Feien pa, criaven bestià, teixien, etc, etc. Era també l'encarregada de l'església quan no hi era el mossèn i també era una mica màgica, parlava amb els morts el dia de tots sants i curava "con hierbitas". 

Vam parlar sobre els seus fills. N'havia tingut set amb l'ajuda de la seva mare que també devia ser una dona potent. Se li havien mort 3. Deia que s'havien mort perquè era deifícil tenir cura dels nens en aquell lloc. També deia que ara ja no hi havia parteres. Ara estava prohibit tenir els nens a casa i havien de marxar 15 o 20 dies abans a l'hospital i estar allà. Suposo que com que el poble està molt aillat (a una illeta davant de la capital) no es volen arriscar, però em va sembla una mica fort que les obliguessin a estar hospitalitzades tants dies.

L'endemà vam acabar dinant a casa d'una família que tenien una nena d'un any i mig, la mare era un noia jove, més o menys de la meva edat. De seguida ens vam posar a parlar de les nenes i també dels parts. La seva visió, des de l'altre cantó de la illa i en un context totalment diferent, era com si parlés d'un altre món. Sembla que a la ciutat on vivim, tot i que els hospitals tenen maneres, segons ella, "antiquades"  havien començat amb una proba pilot per fer parts "respectats" i tenien una piscina i tot! Ella, si no hagués estat per problemes d'última hora, li hagués agradat tenir-la a la piscina. Jo, plena de prejudicis, pensava que estaven més endarrera que nosaltres amb aquests temes, però sembla que no. No només és un tema de parts. Ara fa poc han fet una llei que els hi atorga a les mares un permís de maternitat de 6 mesos (em sembla al·lucinant que encara tinguem només 3 mesos...és de jutjat de guàrdia) i sobre la lactància sembla molt establerta (és veirtat que la llet és caríssima). Diu que el normal és donar 6 mesos, però que al camp es dona el pit 2 o 3 anys. Ella li volia donar 2 anys.

Capbussada a la història

Fa temps tenia escrita al bloc una frase que crec que resumeix força bé el que vull fer quan faig història. Deia Encarna Sanahuja que "buscamos, atravesando el tiempo, mujeres que nos sugieran un pasado distinto al que ya conocemos". 

Perquè cada societat que ha viscut ens aporta exemples nous de com poden ser les coses, de que els éssers humans som una de les espècies amb més capacitat d'adaptació que existeix; en altres paraules, que podem viure com ens sembli millor per ser feliços. 

També ho deia un altre gran historiador, Thomson, que "el pasado no es algo simplemente muerto, interte, limitado: también contiene singos y pruebas de recursos creativos que pueden sustentar el presente y anticipar nuestras posibilidades".

Amb creativitat hem creat mil·lions de maneres viure; hi ha tantes formes com grups humans han exisitit i existeixen. No cal resignar-se.

I perquè dic tot això? Doncs perquè a vegades les dones que hem tingut fills pensem que estem predestinades, que en tota la història nosaltres ens hem quedat sempre a casa cuidant dels nens i que els que sortien de casa, a conèixer món, han estat els mascles. Com si ho tinguessim escrit al nostre ADN, com si  no hi hagués més remei. Qüestió d'instint diuen alguns. Que si no ho fem així, els nens patiran les conseqüències. Les que seguiu el bloc sabeu que no és aquesta la meva opinió, tot i que també em costi aplicar-ho a la meva vida diària.

Això ha tingut coses bones, cal reconèixer-ho. Ens hem quedat a casa i hem gaudit del contacte, de sentiments profuns, de abraçades intenses, de moltes coses que els homes, fora de casa, s'han perdut. Però també ha tingut coses dolentes. Moltes, masses. Entre d'altres, la responsabilitat que ens ha quedat gravada, la culpa cada cop que ens sortim del camí que ens han marcat. Tenim ben clara la imatge de com és una "mala mare" i totes en algun moment, amb la nostra increïble capacitat d'autocrítica (i de jutjar-nos unes a les altres), ens hem definit així, sense compasió, com unes magnífiques "males mares". Fa poc en parlava la Kira en el seu bloc, de la gran cupla que circula dins nostre, decidida a sortir en qualsevol moment. 

Doncs bé, jo crec que hi ha històries en el passat que són alliberadores. Per exemple...

Hi ha un petit racó de món, al sud de Xile, gairebé a la Patagonia, que fa poc ha requerit la meva atenció i allà m'he trobat amb una història que em sembla interessant d'explicar-vos. Allà vivien els Chonos, una tribu de pescadors nómades. Ara ja no en queda cap, perquè els europeus som molt donats a no respectar les cultures alienes, a considerar-les inferiors, així que els pocs que devien sobreviure van integrar-se a la civlització occidental sense deixar rastre. 

Sembla que els viatgers europeus que els varen conèixer es van quedar sorpresos. Tot el dia circulaven en piragües i nadaven pels rius i canals amb gran destresa. Tot i que no sembla que hi hagués rols definits entre homes i dones, sí que indiquen que majoritàriament eren les dones les que es capbussaven a l'aigua. No importava si estaven embarassades, res els hi impedia ficar-s'hi i aconseguir menjar. A casa, els esperava l'home, en una cabanyeta de fusta; era ell, normalment, l'encarregat de guardar el foc i fer el menjar.

Que noies, sortim a pescar? fem una capbussadeta?

Maternitats transatlàntiques

Fa potser un mes vaig tenir la primera entrevista de feina. L'home que m'entrevistava era un arquitecte xilè. Tot era molt porfessional, un  despatx de reunions, jo amb camisa i arreglada per la ocasió. Al cap d'una estona parlant vaig dir el que tenia preparat. Que m'interessava al feina, però que tenia una filla i que, si es me la donaven aniria a Xile amb la meva família. El que em va estranyar de la resposta no va ser que admetès que anessim la família, sinó que ho valorés. A la següent entrevista ho va seguir recalcant. "No només no és un problema, sinó que valoro molt que vulguis anar amb la teva família. Estareu molt bé, ja ho veuràs!. Com haguessis pogut anar sense la teva filla?, tant lluny, no haguessis treballat bé.."

I jo, que estic acostumada a que la maternitat sigui un problema, em vaig quedar sorpresa. 

Després ho comentava amb una amiga. Ella tenia una amiga que era mare a l'Argentina i deia que li semblava que allà la maternitat és més valorada o, com a mínim, tenia una consideració diferent.

També vaig estar-ne parlant amb una altra amiga que és psicologa infantil i que treballa amb famílies que tenen nens adoptats. Deia que generalitzant una mica es podia dir, certament, que els nens que arribaven de sudamérica estaven emocionalment molt millor que els nens adopats a llocs com la Xina o Rússia, probablement degut a que els nens de sudamèrica rarament passen per un orfanat; la majoria, si no se'n pot encarregar la mare, en té cura alguna família propera. 

Aquestes són les primeres notícies que m'estan arribant sobre la materintat de l'altre cantó de l'Atlàntic. Tinc ganes de veure-ho amb els meus propis ulls, a veure que em trobo!

La família nuclear, un invent contemporani

La definició de què és una mare, de quines són les seves funcions en la cura de l'infant, té molt a veure en que és per a nosaltres una família.

Avui en dia, la majoria de nosaltres quan pensem en una família imaginem una mare, un pare i els seus fills vivint en una mateixa llar. Aquesta és el que en termes més formals coneixem com "família nuclear". Ja només el terme "nuclear" ens remet a pensar-hi com el nucli essencial, a partir del qual es construeix tota la resta. Es considera com un estat natural, però de natural no en té res...de fet el concepte de família nuclear es crea (com tantes altres coses) a partir de la industrialització. Va sorgir probablement arrel de l'arribada massiva de població a les ciutats, la generalització del treball a la fàbrica i la demanda per part dels sindicats d'un salari familiar, segons el qual un home hauria de guanyar prou diners per mantenir la seva família i van decidir que com a família s'entendria pare, mare i fills. El resultat final fou que mica en mica es va anar creant una idea concreta de com havia de ser una família, quin era el model desitjable i "natural".

Però com veurem, poques famílies s'adeqüen al model. En primer lloc, si obrim una mica el visor, més enllà de la societat occidental, de famílies d'aquest tipus n'hi ha ben poques. Tenim famílies polígames, famílies extenses...hi ha grups que viuen homes i dones separats, etc. Només un petit percentatge està conformat per petites famílies amb una mare, un pare i els seus fills. 

Fins i tot al món occidental aquest concepte és més un model que una realitat. Només si em fixo en la meva experiència personal ja em costa trobar una família nuclear en condicions! De petita vivíem amb la meva mare a casa els meus avis (amb les tietes també, es clar!). Després vaig viure molts anys jo i ma mare, després ella es va casar i va tenir un nen i vivíem tots quatre plegats. Després vaig viure en un pis amb dos bons amics i finalment ara estic amb la meva parella i la meva filla (ara sí, som una família super nuclear i tradicional, podríem dir!).

Alguns estudiosos, han considerat que el nucli familiar essencial seria la mare i el seu fill biològic, però ni tant sols això es produeix en tots els casos. Segons uns estudis antropològics, per exemple, a les famílies afroamericanes d'Estats Units molts fills no viuen amb les seves mares biològiques, sinó que ho fan amb les àvies, tietes o altres parents. 

N'hi ha tants, de models! Al final, per mi el que hauria de ser una família és un grup de persones que s'estimen, es respecten i que viuen sota un mateix sostre. I si ho entenem així, sí que crec que les criatures han de viure en una família que els hi donin estabilitat. Però a partir d'aquí, podem organitzar-nos com ens sembli. Els nens no patiran. Ells només necessiten que els estimin.

Part i criança. Visions llunyanes.

Avui he topat amb aquest vídeo curtet on l'antropòloga Laura Nuñez ens explica  maneres i concepcions diverses sobre part i lactància en el món. Us el deixo per si us interessa. 

Tras el rastro indígena: Parto y crianza ancestral. 
 

Normalment no penjo vídeos o coses d'altres llocs, però crec que aquest s'adiu molt amb la temàtica del meu bloc i, a més, m'agrada la visió de la Laura, sense mitificar ni el passat ni les cultures anomenades "indígenes". 

M'agrada saber les maneres com les dones s'han enfrontat als reptes de la maternitat, en el passat i en contextos allunyats al nostres. 

Em sento molt propera a totes elles. 

Són la meva tribu, estiguin on estiguin i  hagin nascut a l'època que hagin nascut. 

Per altra banda, tenir aquesta informació t'obre la ment i et fa valorar allò que tu fas. Després, com diu ella, és més fàcil decidir que és el millor per a tu i els teus fills.

Vosaltres que en penseu? Us ha agradat el vídeo?

Ostentatio mammarum. Un gest d'autoritat materna.

Sembla que a l'antiguitat i època medieval existia un gest matern que ha desapregut entre nosaltres. Les mares miraven d'influenciar en l'opinió dels seus fills mostrant un dels seus pits. Era un recurs corporal extrem. Es mostraven els pits quan les paraules havien deixat de ser suficient i es necessitava una resposta immediata del fill.

A la literatura hi podem trobar nombrosos exemples.

Per exemple, Hècuba li ensenyava els seus pits a Hèctor per intentar que desistís a enfrontar-se amb Aquil·les (Iliada, XXII)

Però no només tenim testimonis literaris.

Es coneix un testimoni sobre el turmetós matrimoni de Beatriz de Catellón i Pedro Cerdán.  En una carta redactada l'any 1455 davant notari s'expliquen els diversos intents d'assassinat de Beatriz per part de Pedro. En un dels episodis apareix la mare de Pedro que intenta salvar la seva jove.

Per fer-ho i davant la desesperació de veure el seu fill maltractant fins la mort a Beatriz...

"Et se le lanco delant en tierre et se tiro el trapo de los pechos et le demostro las tetas diziendole que con aquellas lo havia criado, que por reverencia de nuestro senyor Dios et pora amor della la dita Beatriz no reciviese danyo por las sobreditas cosas"

El gest va tenir efecte i el fill va respondre per amor i respecte a la mare. Va alliberar a la dona que estava a punt de matar.

Un gest que ha desaparegut en la nostra societat on hem oblidat que els pits són la representació i el símbol principal de la maternitat. A l'occident s'han convertit tant sols en objectes sexuals i per a l'erotisme.

Sembla que en altres cultures aquest símbol encara es present.

En una entrevista realitzada a la Premi Nobel de la Pau Wangari Maaathi apareix aquest testimoni on es relata la lluita d'unes mares per l'alliberament dels seus fills.

"Me pidieron ayuda. (...) La policia nos rodeó. Mucha mujeres, especialemente madres, se desnudaron. (...) Es una costumbre africana que cuando mujeres mayores son atacadas por hombres jóvenes, se desnudan para avergonzarles mostrándoles la desnudez de sus madres"

El nostre cos és el símbol per excel·lència de la maternitat.

Com es pot veure, em fet ús d'ell al llarg de la història com una arma per despertar consciències, per recordar als nostres fills que som les seves mares.

Per fer recordar a la humanitat que nosaltres l'hem parit.

Que el nostre cos no és un objecte sexual. El nostre cos és maternitat.

Aquesta, entre moltes altres coses, és la nostra autoritat.



(Aquesta entrada la he fet gràcies a l'article "Ostentatio mammarum. Potencia y pervivencia de una gesto de autoridad materna" realitzat per M. Carmen García Herrero i que podeu trobar en el llibre "Maternidade/es: Respresentaciones y realidad social. Edades Antigua y Media". És un article molt suggerent.  Us el recomano, hi podreu trobar més exemples i imatges molt interessants, si us ha interessat el tema. Si jo en trobo més exemples us els mostraré al bolc. Amb aquesta entrada només pretenia introduir-vos en aquest apassionat tema!)

Maternitats llunyanes

Avui no parlaré d'història, sinó que una mica d'antropologia maternal.

Resulta que, per una d'aquestes coses que té la vida, ahir vam tenir sopant a casa una noia de Sumatra! Estava a la ciutat per una estada a l'Universitat. Sembla que és una investigadora de biotecnologia o alguna cosa així.

A part d'això, vam descobrir que era mare de dos nens. Un de 3 anys i un altre de 10 mesos.

Jo no em vaig poder estar i li vaig fer algunes preguntes sobre la seva feineta de mare...

Resulta que allà on viu el més normal és donar el pit 2 anys. Així ho va fer amb el primer. Amb el segon no va poder perquè va haver de venir aquí uns messos. Ho deia sense cap problema i semblava que sense remordiments. Tot era molt natural per a ella, donar el pit, deixar-ho en el moment que no podia...aquest és la impressió que vàrem tenir.

Mentre sopàvem la nena va seure amb nosaltres. Ara provem de donar-li el mateix que a nosaltres i sopem plegats.

Li vam preguntar a Sumatra quan començaven a donar menjar sòlid. Ella ho dia molt clar, a partir dels 7 mesos. També ens va explicar que allà on viu ella hi ha una comunitat xinesa molt important i que ells, en canvi, creuen que els nens no poden començar a prendre coses sòlides fins els 2 anys. Així que durant aquest temps els hi donen només coses triturades.

La nena seia a taula i tots la observàvem. Llavors la noia va dir, "quan hi ha un nen a taula acapara la atenció de tothom". L'altre convidada, autòctona, va dir " així que això de que els nens tinguin tota l'atenció de la casa no és un tema només occidental". Ella va respondre una mica sorpresa "Dona, jo crec que això passa a tot el món".

Bé, va ser una vetllada molt maca. Com veieu el món és tant gran i tant petit a l'hora!