Resistències o com alguns romans naixien als 11 mesos.

A l'última entrada vam tenir una conversa sobre les coses que hem fet les dones per intentar resoldre una mica la nostra situació en el món. Arrel d'això, se m'ha acudit escriure una entrada que feia temps que em voltava pel cap.

Tots els grups humans oprimits, aquells que tradicionalment han estat considerats inferiors, han desenvolupat diversos tipus de resistències. N'hi ha de més aparatoses, algunes que fan canviar el curs de la història de manera sobtada, d'altres incideixen més en el dia a dia. Són resistències quotidianes que canvien una mica la vida d'aquestes persones i, a vegades, la del seu voltant. 

Les dones formem part d'aquests grups marginats. Al llarg de la història hem estat tradicionalment considerades inferiors als homes. Tot i així, poques vegades s'han vist revoltes femenines, ni intents de les dones de prendre el poder. Algunes diuen que part de la culpa la té el fet que se'ns fa molt difícil veure al col·lectiu "homes" com un enemic, bàsicament perquè ells també són els nostres fills. La nostra ha estat, sobretot, una resistència quotidiana. 

Grup de dones de Chiapas

L'altre dia llegia en un llibre anomenat "Antropolgia y feminismo" una forma de resistència ben curiosa. Es tracta de les dones posseïdes (d'esperits masculins, per concretar) en una comunitat de postors nòmades del nord d'Àfrica.

Us reprodueixo el text del llibre.

"Este tipo de posesión surge en situaciones en la que la mujer lucha por sobrevivir y alimentar a su prole en condiciones muy dificiles donde su marido está a menudo lejos de casa con los rebaños y donde sufren las consecuencias de la poliginia y la precariedad del acceso a los recursos fuera del matrimonio. (...) Lewis comprobó que en muchas mujeres los espíritus se manifestaban cuando el marido contemplaba la posibilidad de contraer un nuevo matrimonio. (...) Las mujeres recurren a los espiritus como un medio indirecto de mainfestar sus quejas contra el marido y obtener algún tipo de compensación en forma de atenciones".

Un altre tipus de resistència comunament utilitzada per les dones ha estat el negar-se a cuinar, mantenir relacions sexuals o a efectuar tasques agrícoles o domèstiques. En aquest sentit és cèlebre la comèdia grega Lisístrata, on les dones atenenques es neguen a tenir sexe amb els seus marits com a mesura de protesta contra la guerra.

Veiem que totes aquestes resistències tenen a veure amb el que passa portes endins de la casa. Perquè la dona, en molts moments històrics, ha viscut reclosa a casa. Un dels motius  ha estat el control de la descendència. Des de les societats patriarcals té una importància primordial saber de qui són els fills i, per tant, el millor és no sortir de casa.

La sexualitat femenina ha estat un dels grans camps de batalla dels homes. La virginitat,  la "fidelitat" vers el marit oficial, ha estat sota el punt de mira de totes les societat on els homes tenen el poder (això és, gairebé totes).

Bé, doncs conec dos petits exemples que crec que també ens parlen dels nostres trucs i enganys per intentar suportar o fer menys estricte aquest control. 

Començaré parlant d'una comunitat amazònica i acabaré explicant una història romana que em va sorprendre. 

La primera. Em va explicar algú, o vaig llegir a algun llibre, la història d'una comunitat amazònica que creia en l'existència d'uns estranys éssers que vivien al riu i que quan els homes marxaven del poblat fecundaven a les dones i els hi feien fills. Un antropòleg que va visitar la comunitat, va preguntar a un home si realment hi creien en aquests éssers i ell va respondre que sinó, com podia ser que les dones es quedessin embarassades quan els seus marits eren fora? Bé, crec que sobren les explicacions! Sembla que amb aquest sistema tothom estava ben content!

La segona la vaig descobrir fa poc. Un escriptor romà del segle II aC, anomenat Aule Gel·li, va dedicar-se a escriure sobre temes ben dispars en les avorrides nits de l'Àtica. El llibre ha estat conegut com Nits Àtiques i ens parla de diverses curiositats. 

Una d'elles té a veure, segons el meu parer, amb tot el que us he explicat. És el capítol 16 del llibre III, i reflexiona sobre els mesos que està un fetus a la panxa de les dones. És curiós comprovar com els romans no ho tenien gens clar...

Sembla que la majoria de savis s'inclinaven per pensar que el 10è mes era el més habitual però que tant podia néixer al 6, al 7, al 8 o al 9.

Nosaltres sabem que són 9 mesos, uns 40 setmanes més o menys. I bé, em sembla que la cosa no és tant difícil de cal·lcular. Crec, potser vosaltres ho sabeu millor, que de fet els nens són força matemàtics en això de néixer (a no ser que siguin prematurs) i que majoritàriament el problema el tenim nosaltres que no sabem segur la data de la concepció (i si nosaltres no ho sabem, imagineu els pares!). Ara, amb l'obsessió que tenien per saber-ho, devien anar ben perduts, si a sobre no tenien clar quan durava l'embaràs!

I si resulta que aquesta indeterminació no fou un més dels mètodes de resistència de les dones romanes per tenir una mica de marge a l'hora de dir amb qui i quan havien concebut el seu fill?

En el mateix text ens informa d'una dona "de la qual no pot ser posat en dubte el seu honor" que va tenir el seu fill 11 mesos després de què el seu marit hagués mort. El fill, segons ella, era del marit. De fet, l'Emperador Adrià, anomenat l'emperador filòsof, se la va creure i així aquest infant fou considerat fill legítim del home mort i, suposo, va poder ser-ne l'hereu.

Bé doncs, nosaltres, que sabem una mica més que els homes romans sobre aquest tema, tampoc dubtem de l'honor de la matrona, ni de que la dona era força llesta, oi?

Que voleu, m'ha caigut simpàtica aquesta mama romana i el seu fillet (o filleta). I a vosaltres?

Tu que prefereixes, nen o nena?

Maternitat. Elena Odriozola

Al llarg de la història la resposta a aquesta pregunta ha anat canviant. Durant molts segles i encara ara en algunes cultures, la resposta és o ha estat tan evident que suposo que ni es demanava. Els nens eren més benvinguts que les nenes.

A època romana el ritual de naixement tenia unes fases ben definides, un cop la mare havia parit es presentava el nounat davant del pare, el Pater Familias, que tenia dret de vida i mort sobre el petit, ell decidia si tirar endavant amb la criatura, quedar-se-la casa o deixar-la exposada al carrer, per si algú el volia. Molts historiadors han cregut que aquest ritual no era més que això, un ritual, que en realitat gairebé no s'emprava l'infanticidi com a recurs real. Algunes dades, però, fan sospitar que l'infanticidi de nenes era més habitual del que es creia. En el cens de les famílies immigrants de la ciutat de Milet entre el 228 i el 220 aC s'han comptabilitzat 118 fills mascles davant de 28 nenes. Com es pot veure, aquest no pot ser un resultat natural i probablement es va donar algun tipus de intervenció per part de les famílies. 

Malauradament, no cal anar tant lluny per veure situacions similars. A Xina sabem que amb la política de fill únic es va aconseguir el dubtós mèrit de tenir uns percentatges de filles molt més baix de l'habitual, perquè les famílies, ja que només podien tenir un fill preferien que aquest fos un noi. 

Així doncs, veiem que les nenes hem estat una descendència poc preuada. Tot i així, tinc la sensació que en les societats on l'àmbit masculí i el femení estaven clarament separats, hi havia algú que li feia especialment il·lusió tenir una nena...a la mare. Algú amb qui compartir l'espai, a qui tenir sempre a prop, al contrari dels nens que eren considerats més del pare i possiblement establien més vincles amb els homes de la família. 

Però, i ara, en la nostra societat occidental on les dones viuen, en principi ,en igualtat...quines són les nostres preferències? Doncs l'altre dia llegia en algunad'aquestes revistes femenines (no recordo si es deia Mujer Hoy o alguna cosa així) que quan es té el primer fill hi ha preferència per una nena. Sembla, però, que això no és només perquè ara les nenes ho tenen més fàcil, sinó que darrera també hi ha una raó de rols. Quan pregunten perquè prefereixen una nena, les famílies responen coses com....

És que són més mones, els hi pots posar vestidets, són més tranquil·les, són més dolces, més treballadores, els hi agrada més la família, estaran més amb nosaltres, etc, etc.

Com podeu veure, encara hem de treure'ns del damunt molts prejudicis i deixar de considerar que els nens i les nenes han de ser d'una determinada manera. 

El següent pas, aquell desitjable, serà el dia que ens sigui realment igual tenir un nen o una nena, perquè són iguals dins les seves diferències, perquè tots ells són personetes que podran créixer com vulguin, jugar amb les joguines que vulguin, estimar a la persona que vulguin...ser una mica més lliures per triar el que els hi sembli millor hagin nascut amb el sexe que hagin nascut.

(Part de l'entrada l'he escrit gràcies a les dades de l'article La percepción de la Infancia en el Mundo Ibèrico de Teresa Chapa, que es pot consultar on-line)

Matrones romanes II: sota sospita

Torno a les matrones romanes.

Llegint sobre la legislació que regulava maternitats i parts he trobat un text molt interessant. Increïble testimoni ple de pors i sospites.

Les condicions que havien de donar-se en el moment del part, segons la llei romana:

Relleu d'època romana. Dona parint

"La habitación de la parturienta tendrá una sola puerta de acceso. Si existen más, deberán ser cegadas poniendo tablas en los dos lados. Harán guardia ante la puerta tres hombres libres y tres mujeres libres (...). Cuando comiencen los dolores que la mujer lo anuncie a quienes tengan derecho o a sus representantes para que puedan asistir al parto (...). Todas las mujeres serán inspeccionadas. Se asegurará así que ninguna de ellas se encuentra embarazada. En el local se colocarán como mínimo tres lámparas, porque la oscuridad es propicia para la sustitución de los recién nacidos" (Salvio Juliano, Edicto Perpetuo)

Les dones eren vigilades d'aprop per a que no es donessin casos de substitució de nadons. Darrera d'aquest testimoni hi ha, al meu entendre, l'acèrrima i històrica desconfiança cap a les dones i els seus actes. Hi ha també la necessitat immemorial dels homes d'assegurar-se que el nen que neix és el seu.

La descendència, el llinatge, quines paraules tant masculines, tant impersonals, tant lletges.

Potser darrera del text també s'hi ha de veure una mare espantada per la seva criatura. Perquè a Roma el pare tenia la úlitma paraula sobre el fill. El nadó que sortia de l'habitació seria presentat davant del pare i ell decidiria si se'l quedaven o no. La mare no era res més que l'instrument que permetia la continuació de la saga familiar.

Davant de la por que un nen massa dèbil  no fos acceptat pel pare, potser eren moltes les mares que intentaven salvar el petit per altres vies. És en aquest context que hem d'entendre, potser aquestes lleis tant restrictives? Potser per això s'havien de tapar les finestres i portes. Les dones embarassades no podien entrar a l'habitació, no fos cas que es posessin de part i es donés un "cambiasso" de nen.

Quan llegeixo testimonis com aquest em replantejo algunes coses sobre els parts. Darrerament, que s'ha vingut reclamant, de manera absolutament legítima, el retorn al part natural, es parla del passat com si qualsevol temps passat fos millor.

Testimonis com aquest ens fan veure que, potser mai com ara les dones hem estat protagonistes dels nostres parts i de la maternitat. Hem d'aprendre a valorar els passos endavant que hem realitzat per convertir-nos en les mares que som ara.

Potser abans els parts no eren instrumentalitzats, medicalitzats, etc. Però si dirigits i controlats fins a punts inversemblants.

(El text l'he extret, de nou, del llibre Madres y maternidades. A la pàgina 272)

Matrones romanes I : dones objecte

Seguim a Roma. Faré un parell de reflexions sobre la maternitat de les grans dames romanes: les matrones.

Les dones romanes, com gairebé totes les dones al llarg de les història, tenien com a màxim objectiu a la seva vida ser esposes i mares. Qualsevol altre tipus de vida era considerada un fracàs. En comparació amb les dones atenenques, però, elles tenien molt bona consideració. El paper de mares de família era molt important per a la societat romana.

Les matrones romanes eren les garants de la societat patriarcal que les mantenia recloses a casa. 

Deia Ciceró que "el gènere dona admet dues formes. Una la de les mares de família, que són aquelles que estan sotmeses al poder marital de l'espòs. L'altra és el d'aquelles que només són tingudes per dones". D'aquesta frase es desprèn que les mares de família tenien un estatus superior a qualsevol altre dona. Un estatus supervisat i dominat per el marit. Aquest era el gran problema de la dona romana, per ser considerada en societat havia de ser sotmesa.

La matrona Iulia Mamea vestint la túnica que les diferenciava de la resta de dones

Un cop dins del matrimoni les dones, entre altres coses, eren un objecte de gran valor i com a tal eren tractades. Elles eren les que assegurarien la descendència del paterfamilias. Les dones en edat fèrtil eren la promesa de la continuació de la saga familiar. 

Segons he pogut llegir en un article sobre el tema, sembla que els drets cívics i el caràcter públic de la matrona romana no passen tant sols per assegurar la descendència de la pròpia família. Es coneixen alguns casos en que aquesta dona no fa més que de "objecte gestant". Era quelcom d'interès públic. 

Algunes esposes eren traslladades a una altra família per que tingués fills per a ells. En altres paraules, el marit els hi deixava la dona a alguna família que no pogués tenir descendència per que fossin pares. La dona en aquest cas només exerciria de "gestadora" i el nen seria de l'altre família de ple dret.

A vegades la fórmula era divorciar-se del primer marit per casar-se, embarassada, amb l'altre marit. En la majoria d'ocasions el receptor de la dona embarassada era un amic o aliat polític; la cessió del ventre es feia per reforçar aliances polítiques. 

Sabem, per exemple, que el dictador Sul·la va fer divorciar a la seva filla per entregar-la a Pompeu o com Claudi Neró va entregar la seva esposa embarassada a August. 

També es coneix per les fonts escrites la experiència Túria, considerada model d'esposa. En la seva història s'explica com un mèrit com ella mateixa, en veure que no podrien tenir fills en el matrimoni, va proposar al marit que tingués fills amb una altra dona ("Vas afirmar que compartiries fills com si fossin teus i que no faries dividir el patrimoni").

Actualment s'ha tronat a utilitzar el concepte de "ventres de lloguer". Dones que a canvi d'uns diners fan el que feien les dones romanes, exercir de contenidor temporal d'una vida. En època romana no era, però, decisió lliure de la dona. L'home, que tenia tot el poder sobre la seva esposa, decidia que fer del seu estimat objecte de valor, en una mostra de generositat a vegades el podia cedir a alguna amistat. Contràriament al que passa actualment sembla que no hi havia cap guany econòmic. 

Més enllà dels dubtes morals que pugui ocasionar aquesta pràctica, crec que no està de més recordar que, per sort, les dones del segle XXI estem recuperant el nostre cos a força de molta lluita.

Com es deia en una clàssic lema feminista, nosaltres parim, nosaltres decidim.

O, com a mínim, així és com hauria de ser.

(Les idees de l'entrada les he extret de l'article de Maria Isabel Nuñez Paz, dins del volum "Madres y Maternidades" construcciones culturales  en la civilización clásica)

Egipte on my mind. Primera part

Primer la banda sonora. Us enllaço el vídeo en que pensava quan vaig decidir el títol de la entrada. Així, mentre llegiu el que us vull explicar, podeu anar-la escoltant. 

Aquests dies ens han arribat unes imatges estranyes de la televisió. Ens han agafat per sorpresa. Resulta que els pobles, sense res més que la seva presència, voluntat, alegria i determinació, poden canviar les coses, poden fer caure al poder més aferrat. Em va semblar un fet tant emocionant que he decidit dedicar unes entrades a les mares, pares, fills i filles egipcis. Els vàreu veure? n'estava ple. Hi havia nens, nenes, mares, pares i gent molt jove. 

Però d'on prové aquesta energia? doncs els hi ve d'antic. Comencem les nostres històries familiars...

L'any 510 aC, sota el regnat de Dàrius I, Smithis, filla de Pediese i Ashsedjemes, es casà amb Bastet Tjaisopedenium, fill de Horur i Naenesbastet. "Hem convertiràs en la teva esposa i em donaràs a canvi peces de plata. El meu cor esta content amb aquest contracte".

L'any 311 aC, el 7è any del regnat d'Alexandre, fill d'Alexandre. "Heràclides pren com esposa Demetria, procedent de Cos, ambdós nascuts lliures. Si Demetria descobreix qualsevol mal acte del seu espòs s'endurà la seva dot. Si Heràclides marxa amb cap altra dona serà considerat un insult cap a Demetria, així com si té un fill amb una altra dona".

L'any 251 aC, el núm 33 de Khoiakh, fill de Ptolomeu. Matrimoni de Taoutem, filla de Relou, i Patma, fill de Pchelchnos. "T'accepto com esposa i accepto la teva dot. El meu primogènit serà l'hereu de tota la meva propietat".

L'any 170 aC, dia 17 del Faraó Ptolomeu VI. Matrimoni de Paigesh i Tatilymhotep. " Et convertiré en la meva esposa. Aquí tens la llista de les meves propietats: un vel, una capa....Si jo t'abandono o tu m'abandones m'hauràs de donar o t'hauré de donar 110 peces de plata. Jo m'encarregaré de aportar-re l'aliment i la roba". Ella respon "Jo accepto Paigesh com espòs. El meu cor està satisfet amb tot el que s'ha dit prèviament".

El casament era en l'antiguitat l'acte fundacional de la família. Aquests pactes eren el primer pas; el següent , com tots podeu imaginar, era engendrar fills. 

Aquests exemples són contractes reals d'època antiga. Parelles que van existir i que amb la seva energia van començar a crear les bases de la població heterogènia que construiria l'Egipte d'avui en dia.
 

No sabem només els noms de les mares i pares de l'Egipte antic. Coneixem les seves cares. Al Fayum s'han conservat uns increïbles retrats, d'un realisme que fa posar la pell de gallina. Són d'època romana. Són els fills dels fills dels homes i dones dels contractes matrimonials que acabem de veure.

Demetria provinent de Gràcia, Taoutem filla d'Egipte o Tatilymhotep; també les dones que veiem en aquestes pintures, són mares de les mares de les mares de les mares que van tenir els fills de la revolta. Un brindis per a elles!

En la propera entrada veurem que passava amb els petits i les petites personetes que van néixer a Egipte en aquelles èpoques. Com els varen criar. 

Contra Neaira o sobre la descendència

Avui us comentaré un text de Demòstenes (384-322 aC), que com Lisias, fou un orador atenenc. D'ell  ens  queden alguns discursos polítics (entre ells les famoses filípiques) i discursos per causes privades. Com suposareu avui ens fixarem en un de privat...perquè ens agrada observar dins dels murs de les cases... 

El discurs s'anomena Contra Neaira. El primer que va cridar la meva atenció és que és una causa contra una dona, Neera o Neaira (sembla que s'hauria de pronunciar així "neh-EYE-ru")

Però qui era aquesta dona?, com és que en coneixem el nom? si normalment no apareixen els noms de les dones atenenques perquè estan recloses a casa i no tenen vida pública, com vam veure...Doncs bé, això no és del tot cert, coneixem els noms d'algunes dones que van viure a Atenes en època clàssica. En cap cas esposes legítimes. Tots els noms de dona que coneixem pertanyen a dones il·legítimes. Companyes de vida d'algun personatge conegut. La més anomenada és Aspasia, companya de Pericles, considerat el fundador de la democràcia. La majoria són considerades prostitutes o concubines.

Copa de figures roges amb una hetera ballant

Aquest és el cas de la nostra protagonista. Va cometre el delicte de ser estrangera i viure amb un ciutadà, un comportament prohibit per llei; però no només això, sembla que va fer passar els seus fills com a ciutadans atenencs i va intentar casar-los amb altres ciutadans. Aquí està el seu error. El seu company va ser denunciat  i Demòstenes va escriure el discurs que ha arribat fins a nosaltres. 

Les regles de la decència estaven clares i calia no incomplir-les. Demòstenes explica molt bé al final del discurs quin era el rol assignat a les dones atenenques: 

"Porque tenemos a las heteras (un tipus de prostitutes d'alt standing) para que nos proporcionen placer; a las concubinas para que cuiden cada día de nuestro cuerpo y a las mujeres para que engendren hijos de forma legítima y tengamos en ellas un fiel baluarte de la casa"

La norma sagrada per una societat patriarcal és tenir el control de la descendència. Aquest és el punt clau i més difícil, perquè resulta que les dones tenim fills quan volem. Cal un ferri domini de les dones, físic però també psicològic, per poder controlar la seva prole. 

I resulta que Neaira va tenir fills quan va voler i amb que va voler...però anem a pams. Comencem la història pel principi.

Qui era Neaira, d'on venia aquesta dona? 

De petita, juntament amb set nenes més, va ser venuda a Nicareta, una madame que es dedicava ensenyar l'ofici de la prostitució a les nenes. Fruit d'aquests contactes íntims la nostra protagonista se'n va a viure amb alguns homes, sense casar-se, és el que els antics anomenaríem una concubina, però que per nosaltres seria una simple dona lliure de lligams, potser. Ella va seguir exercint l'ofici, sembla, repartint una part amb els diversos homes amb qui va compartir la vida. 

Finalment va aparèixer Estefan a la seva vida. Un ciutadà atenenc que la va dur a viure amb ell a Atenes. En aquell moment Neaira era mare de tres nens: Proxeno, Aristón i la petita Fano. L'home li va prometre tractar-los com fills legítims i a ella com una esposa.

 "Y lleva a ella y a los chiquillos a la casita que el tenía junto al Hermes Susurrante (un temple) "

Aquest era el gran problema, perquè una dona estrangera no podia casar-se amb un atenenc ni tenir fills atenencs. Dels nens tenim poques notícies. El problema principal de Neaira era la seva filla. Sense poder casar-la bé li esperava una vida difícil, com la de la mare. Així que va procurar casar-la amb un ciutadà fent passar a Fano per una atenenca. La noia va aconseguir casar-se i tenir un fill, del que no sabem res. Però es descobrí l'engany i en aquest judici es feia públic.

Entre les més ofeses, segons Demòstenes, havien de trobar-se les esposes legítimes. Era perillós normalitzar aquest comportament...després de tantes renúncies, de tantes limitacions, si qualsevol dona podia tenir fills quan vulgues i viure com volgués...de que valia tot el que havien fet? 

Demòstenes explica als homes, per si no ho tenien clar, perquè havien d'anar contra Neaira.

Así, pues, las más sensatas de vuestras mujeres se enfadarán, y con razón, con vosotros porque considerasteis justo que igual que ellas, la tía ésa tomara parte en los asuntos de la ciudad y en sus sacrificios. Y mientras, a las que no son casquivanas (alegre de cascos...) les estaís dando carta blanca para actuar a su aire: como si las leyes y vosotros les dierais permiso; con esta actuación despreucupada y negligente vais a dar la impresión de que en cierto modo os identificaís con las forma de actuar de esta fulana.

Pero ultrajada la ley por vosotros al absolver a ésta, y su capacidad para obligar está claro que el oficio de prostitutas alcancará a las hijas de los ciudadanos, al menos a todas aquellas que por falta derecursos no puedan recibir dote; y a su vez el rango de las mujeres libres alcanzará a las fulanas si consiguen carta blanca para que se les permita engendrar hijos a su aire y tomar parte en los misterios, sacrificios y actos de culot que se celebran en la ciudad. 

Consecuentement, que cada uno de vosotros piense que diposita el voto, el uno a favor de su madre, el otro de su hija, el de más acá de su madre y el de más allá en favor de la ciudad.

(La traducció, de nou en castellà, està editada per Alianza en un llibre on es recopilen diversos discursos de Demòstenes. M'agrada la traducció que en fa José Luis Navarro González, perquè pren en compte les expressions més populars i vulgars, sense suavitzar-les i adaptant-les molt bé al castellà contemporani. També ens trasllada molt bé els girs propis dels discursos orals. En realitat, es pot dir que és literatura oral transcrita, i això es nota en aquesta traducció. Crec que val la pena llegir-la!)