Finalment em decideixo a escriure aquest post que feia temps que tenia al cap. No ho feia perquè les escenes que he de comentar són sorprenents i, perquè no dir-ho, a mi em van fer una mica d'angúnia quan les vaig descobrir.
Vull parlar sobre les concepcions que tenen els pits de les dones. Avui en dia,bàsicament són un objecte sexual, però no va ser així durant gran part de la història. Les mames eren símbol de maternitat i aliment. Ja en vaig parlar en el post
Ostentatio Mammarum, on explicava un gest que sembla era habitual antigament: mostrar els pits per demostrar l'autoritat materna.
Al fil d'aquest argument avui parlaré d'una anècdota que relata l'escriptor romà
Valeri Máxim en el llibre
Sobre fet i històries admirables. És la història de Micó i Perona, pare i filla. Micó estava empresonat, era home ancià i estava a punt de morir. La filla per salvar-lo decidí demanar als carcellers d'anar cada dia a visitar-lo i d'amagat l'alletava. En descobrir-se la raó per la qual l'home no moria tothom va admirar-se d'aquesta demostració d'amor filial i van deixar lliure a Micó.
Avui en dia, no cal dir-ho, una escena com aquesta no es pot ni tant sols concebre. Cerc que, entre altres coses, té massa contingut sexual. Perquè els pits ja no són símbols d'aliment.
El cas és que la història va considerar-se exemplificant i durant molt temps els artistes van retratar aquesta escena sota el nom de La Caritat Romana, com a símbol d'amor, entrega i caritat. Des de l'antiguitat fins al segle XVIII...
 |
| Pintura mural de la casa de Vibia Sabina (Pompeia), època romana. |
 |
| G. de Crayer (s. XVII) |
 |
| Jans Jannsen (s. XVIII) |
 |
| Caravaggio (XVI-XVII) |
 |
| Rubens (XVII) |
