Els viatges (consells i experiències)

Divendres marxem de l'illa on estem. Això s'acaba! Abans d'agafar l'avió de tornada, però, farem un viatge des del sud d'on som fins a Santiago. Similar a com vam fer per arribar, però ara amb una mica més d'experiència. 

En aquesta entrada voldria fer una recopilació de consells i experiències en això de viatjar amb petits. 

 Com fer un viatge d'avió de 14 hores i no morir en l'intent. 

És difícil donar consells perquè en 14 hores segur que hi haurà moments més durs. Crec que és important tenir en compte les recomenacions que ens va donar l'hostessaa l'avió i que nosaltres no haviem tingut en compte: cal demanar un menú especial abans d'embarcar (nosaltres, per exemple, necessitem llet per la nena en quantiat! i per casualitat en tenien, però no sempre és així). També podeu demanar "potitos" o menjar per nens petits. L'altre cosa amb la qual vam tenir sort és que l'hostessa es va portar molt bé i va fer seure a la dona que teniem al costat a un altre lloc, de manera que vam poder estirar a la nena en un altre seient (tenir-la tot el viatge a la falda pot ser durillo...). Per la resta, doncs paciència i portar coses que li agradin (nosaltres vam portar llibres amb enganxines i contes i colors).

Com fer un viatge de cotxe de 8 hores i no morir en l'intent.

Bé, jo per una banda diria que cal anar ben preparat. Per exemple, menjar per la nena i beguda. La beguda està bé posar-la en el biberó, perquè en una empolleta se li pot caure i montar un xou bastant considerable. La petita ja ha vomitat un parell de cops, per això val la pena posar un plàstic sota la cadireta (el cotxe és de lloguer) i portar una bossa i les tovalloletes típiques a mà (i roba de recanvi). Perquè la nena es distregui els CD's de cançons són molt bona opció, però arriba un moment que estàs de cantar una mica fart...l'altre opció que ens ha funcionat és el tema dels llibres d'enganxines (com he comentat a l'avió), s'entreté molt! Ara, he de dir que tenim la sort que quan s'avorreix molt i molt l'Ariadna normalment es decideix per fer una bacaineta d'algunes hores i això ens ha salvat definitivament molts viatges en cotxe. 

Com sobreviure en els temps morts, les tardes sense activitat i els dies de pluja.

Per una banda, recopilar coses per un passeu: fulles, petxines, pedres, etc. Nosaltres vam agafar una caixa de cartró d'una botiga i hem parlat sobre aquestes coses i a l'Ariadna li agrada tocar-ho i portar-ho d'un lloc a l'altre. També hem comprat colors, fulls de paper de colors, pega, tisores i hem fet uns colage i dibuixos ben bonics. L'Ariadna ara vol posar pega a tot arreu! I és clar, videos de dibuixos ben llargs per posar al portàtil...és una solució molt i molt vàlida a estones...

(Us presento algunes de les obres d'art fruit de les tardes a casa)

On allotjar-se amb una criatura

Sobre l'allotjament he anat canviant d'opinió. El que tenia clar des del principi és que és important, en aquestes edats, disposar de cuina. La nena a mitja nit encara demana bibi i li hem d'escalfar, però també perquè pugui menjar coses més habituals quan portes uns dies viatjant (un plat de pasta, arròs amb tomaquet, etc). Els primers dies vam estar a un apart-hotel i teniem una habitació amb cuina, però després vam estar uns dies a un alberg i va ser tot molt més cómode. L'ambient en aquests llocs és molt més relaxat, tens dret a cuina però no només això, els espais comuns són més amplis, si t'has de quedar una tarda no cal estar tancats a l'habitació i per la nit un cop es dorm la nena pots posar els intercomunicadors i estar-te a la sala o en algún dels espais comuns. Però el millor de tot és que acostumen a ser molt agradables i molt més económics que els hotels, així que pel viatge de tornada ja hem reservat a uns albergs que tenen molt bona pinta. 

De moment això és tot el que se m'acudeix, vosaltres teniu algun altre consell o alguna pregunta concreta?

L'escola de l'Ariadna

En l'últim post vaig parlar sobre les escoles a Xile i aquesta vegada he pensat que seria interessant saber una mica més sobre l'escola tant especial on està aprenent l'Ariadna aquests dies...en aquesta nova escola hem trobat gronxadors, jocs de lletres, hem investigat, hem perdut la por als gossos grans, hem fet sessions de maquillatge, hem corregut per la platja i ens hem relacionat amb gent d'altres cultures...i tot el que queda encara per aprendre! Aquesta és una escola ben entretinguda!



Un dia a l'escola

L'altre dia l'Ariadna i el seu pare van ser convidats a passar una estona a una escola. Perquè? Doncs en primer lloc perquè aquí tot es molt flexible i es pot imporvitzar molt més. Un dia que jugaven a la plaça es van trobar amb uns nens de 5è de primària i les nenes van està jugant amb l'Ariadna. Resulta que l'Ariadna, que és ben rosseta, crida moltíssim l'atenció aquí, on tothom és ben moreno i totes les nenes sempre volen jugar amb ella. Mente jugaven la mestra va estar parlant amb el meu home i li va proposar d'anar un dia a l'escola per explicar com és el nostre país.

L'escola on van anar no és pública, però sembla que té força prestigi. És una espècie de cooperativa de mestres, pel que ens han explicat. 

Aquí les escoles públiques estan molt massificades, hi ha classes de 45 alumnes. La gent, per poc que pot els porta en alguna concentrada, que són la majoria. Com deia en algun altre post, a vegades em sembla està vivint en el futur, veient el que ens espera en alguns anys...amb les escoles públiques definitivament deixades perdre i amb tots els diners públics finançant escoles privades, però bé, aquest és un altre tema, suposo..

El cas és que aquí els nens van a la llar d'infants fins als 5 anys més o menys i després a l'escola. I allà és on va anar la meva família. La meva parella, que com sabeu és mestre, es va preparar un mica la trobada i va estar explicant una mica com eren les coses al País Basc i per acabar els hi va ensenyar una cançó en euskera. Sembla que la cançó va tenir molt d'èxit i la van cantar moltíssims cops!

Els nens van respondre molt bé. En general tots els nens són super macos, amb molta curiositat i ganes d'aprendre coses noves. És veritat que aquesta ciutat és petita i es veu a tothom molt tranquil i, en general contents. No tenen moltes coses i no són millonaris, però van fent amb força dignitat i no es veu misèria...suposo que això fa molt i és una de les raons per la qual els nens són tant dolços.

Des d'aquesta trobada, a vegades ens trobem amb algun dels nens i criden a l'Ariadna pel carrer i li diuen a la meva parella "Tió!"...així és com es refereixen a la gent en mostre de respecte i carinyo, per exemple als mestres, que són tíos i tías. 

Conflictes alimentaris (casolans)

Avui parlem de la meva filla. El proper post prometo més cosetes del lloc on vivim, però es que ara necessito desfogar-me una mica...

Jo la teoria me la sé, no només això, la comparteixo del tot. No s'ha de forçar als nens a menjar, ells saben autoregular-se. No s'ha de convertir l'hora de dinar en un problema ni en una batalla. 

Doncs bé, jo m'ho dic a mi mateixa cada cop que seiem a la taula darrerament (una repetició tipus mantra...nena, tranquila, que no podem converitr el dinar en una batalla...si no menja no passa res, serà que no té gana). 

I bé, amb això al cap ens posem a menjar. Tots a taula, un platet petit per l'Ariadna i dos de més grossos per nosaltres. Fins fa poc, el problema principal era que ella volia agafar sola el menjar i patia per què no embrutés massa. Ara aquesta situació em semblaria fantàstica...

Tornem però a l'escena. Tots asseguts, menys la petita que vol agafar la nina, després vol agafar ella l'aigua, vol posar l'aigua a tots, ens demana si volem aigua...i jo callada, repetint-me el mantra en qüestió, fins que comença a sortir la mare "de tota la vida" que porto dins i començo "Ariadna seu", "Ariadna si us plau, seu a taula", "Ariadna, no veus que estem tots asseguts? vols fer el favor de seure a taula?!" (aquest ja amb un to una mica més alt)...i l'Ariadna, mentre passant de tot, clar.. i encara sense seure, "Ariadna, menja" (ai, ja està, ja em comença treure de polleguera...) i ara, el millor, ja sap dir no i contesta "no!" i va donant voltes per la taula, "no!" i la mare "de tota la vida" que porto a dins, que sembla que no s'hagi llegit el Gonzalez de pe a pa com una servidora (que he anat a una conferència i tot, que consti!!) comença a agafar la cullera i s'inicia el moment més temut...la persecució. 

La mare de tota la vida que porto dins va perseguint a l'Aridna amb la cullera plena i cridant (sóc tant cridanera, a vegdes...buf) "Ariadna, vinga fes el favor de menjar aquesta cullerada...només aquesta!" i jo mateixa, dins meu penso, i que més dóna? si al final només és una cullerada...però és que a aquestes alçades de l'escena el tema és ja una qüestió d'honor...que s'entafori aquell tros de carn a la boca, si us plau!

Tremendo, em treuran del club de mames respectuoses, n'estic segura...o com li deia fa poc el meu germà petit (11 anys, la criatura) a ma mare...a veure si mires una mica més la supernani... potser això és el que em fa falta, una sessió de supernani.

En resum, que estem passant una mala ratxa amb el menjar (bé, que menja poc, diriem) i jo no estic controlant gaire, em sembla i, sense voler, pateixo una mica. Ja sé, tornarà a menjar bé, perquè ella és bona menjadora, però mira, no hi puc fer res....o sí? algun consell pràctic? o alguna tisana?

Collit a Xile

Quan vam arribar a aquest país, els primers dies vam estar allotjats a hotels (apartahotels, per ser més exactes). Només teniem un llit gran de matrimoni i, és clar, dormiem tots junts. Però no va ser cap sacrifici. Tots ens trobavem a un lloc estrany i teniem ganes de no separar-nos gaire. Jo patia una mica perquè veia a la nena una mica cansada i em relaxava sabent-la al costat, sentint que ens sentia a prop. 

Després vam llogar un apartament fantàstic, del que ja us he parlat. Aquí tenim 3 habitacions i des del principi hem continuat amb les fórmules per dormir que teniem instaurades a Vitoria. Nosaltres dormim en una habitació i la nena a una altra. Li hem posat dos llits, un al costat de l'altre, perquè no caigui, i ella dorm a prop de la paret. 

Aquí les coses crec que són més relaxades en aquests aspectes que a Europa, on sembla que hi ha tot una corrent d'opinió, ja ho sabeu, que considera que els nens han de dormir separats dels pares. Es nota a l'ambient que aquí no són gaire estrictes amb aquestes coses. Els nens sempre van damunt dels pares pel carrer (això ja us ho vaig explicar) i pel que fa a dormir, crec que veuen ben normal que les guaguas (així li diuen als nens petits) dormin amb els pares. Una família que van conèixer per exemple tenen una nena d'un any i encara no li han fet una habitació per ella. 

El que em va acabar de confirmar les percepcions que tenen d'aquests temes és la conversa que vaig tenir ahir amb la recepcionista del lloc on vivim. La senyora Minerva em va dir, amb sorpresa, "yo miro las habitaciones y veo que la niña duerme en otra habitación! Pero que valiente que es!"...i ja em veus a mi justificant-me una mica..donant-li explicacions de perquè la feiem dormir sola i quasi quasi amb ganes de portar-me-la a dormir amb mi, perquè encara és una guaguita i no cal que sigui valenta, si no li bé de gust...

Materintats xilenes

Aquests dies he parlat sobre parir diverses ocasions.

Primer vam anar a un lloc increïble. Un antropóleg ens va portar a conèixer una dona molt important per una petita comunitat. Vam anar amb un jeep per una platja desserta i vam arribar fins una petita casa de fusta on viva la família. Ella ja era una dona gran, però seguia sent gairebé autosuficent. Feien pa, criaven bestià, teixien, etc, etc. Era també l'encarregada de l'església quan no hi era el mossèn i també era una mica màgica, parlava amb els morts el dia de tots sants i curava "con hierbitas". 

Vam parlar sobre els seus fills. N'havia tingut set amb l'ajuda de la seva mare que també devia ser una dona potent. Se li havien mort 3. Deia que s'havien mort perquè era deifícil tenir cura dels nens en aquell lloc. També deia que ara ja no hi havia parteres. Ara estava prohibit tenir els nens a casa i havien de marxar 15 o 20 dies abans a l'hospital i estar allà. Suposo que com que el poble està molt aillat (a una illeta davant de la capital) no es volen arriscar, però em va sembla una mica fort que les obliguessin a estar hospitalitzades tants dies.

L'endemà vam acabar dinant a casa d'una família que tenien una nena d'un any i mig, la mare era un noia jove, més o menys de la meva edat. De seguida ens vam posar a parlar de les nenes i també dels parts. La seva visió, des de l'altre cantó de la illa i en un context totalment diferent, era com si parlés d'un altre món. Sembla que a la ciutat on vivim, tot i que els hospitals tenen maneres, segons ella, "antiquades"  havien començat amb una proba pilot per fer parts "respectats" i tenien una piscina i tot! Ella, si no hagués estat per problemes d'última hora, li hagués agradat tenir-la a la piscina. Jo, plena de prejudicis, pensava que estaven més endarrera que nosaltres amb aquests temes, però sembla que no. No només és un tema de parts. Ara fa poc han fet una llei que els hi atorga a les mares un permís de maternitat de 6 mesos (em sembla al·lucinant que encara tinguem només 3 mesos...és de jutjat de guàrdia) i sobre la lactància sembla molt establerta (és veirtat que la llet és caríssima). Diu que el normal és donar 6 mesos, però que al camp es dona el pit 2 o 3 anys. Ella li volia donar 2 anys.

Xile vol canvis

Avui no parlaré de maternitat ni del nostre dia dia...em permeto la llicència de fer un petit apunt sobre com estant les coses a Xile. 

La dictadura de Pinochet va permetre al país, a instàncies de grans "lumbreres" nord-americans, instal·lar un sistema polític i económic ultra liberal. Un cop van tenir la feina feta, la dictadura ja només era una molèstia així que van fer reformes polítiques per arribar a la democràcia, però l'herència fonamental ja estava establerta. Avui en dia viuen en un estat sense competències. Tot està privatitzat. És el model que volen establir també ara a Europa amb l'excusa de la crisi. 

El model xilè, però, ja s'està esgotant. Tot i que és cert que gairebé no existeix l'atur, els treballs són altament precaris i els sous baixos, la gent ha de treballar en més d'un lloc per poder arribar a final de mes. La classe mitjana, però, va creixent i els hi està sortint cada cop més contestatària. 

Tot va començar amb els estudiants (com en tants altres llocs) que demanaven un sistema educatiu públic (que gairebé és inexistent). Tot i que no han aconseguit res destacable (pel que sé), les movilitzacions són massives des de fa més d'un any i continuen. Sembla que tenen el suport generalitzat de la població. 

Ara també està en "peu de gerra" tota la província d'Aysén, demanant entre altres coses la descentralització del país i, ja de pas, sanitat i educació pública. Tenen tallades les comunicacions per entrar i sortir de la província i les escoles no han pogut començar. De moment els govern ha accedit a negociar i reconeix que les seves demandes són legítimes.

Ahir veiem una entrevista a un líder estudiantil i deia que el país està vivint un moment de contestació molt important, per primera vegada es qüestionen els fonaments que es van establir amb la dictadura. 

És molt interessant estar aquí i veure amb els pròpis ulls el futur de les privatitzacions massives i del model ultra lliberal. Hem de buscar altres camins a casa nostra, encara hi som a temps?

Intercanvi de papers

Ja ens hem instal·lat a la ciutat-poble. Quin lloc més tranquil i agradable! Us escric des del nostre apartament. Hem tingut molta sort en trobar-lo. És gran i confrontable, amb llum i vistes al mar. Dóna seguretat i tranquil·litat saber que tens on lloc on residir, fer-te un espai per tu i la teva família. Sobertot quan hi ha nens pel mig, esta bé poder establir una petita rutina. 

La casa

Però no era d'això del que volia parlar-vos. El cas és que abans de marxar a Xile la nena passava per una etapa força enmarada i en algunes ocasions no volia saber res del seu pare. Només volia anar amb mi amb braços i fer coses amb mi. La veritat és que en la darrera temporada ell també havia estat menys a casa perquè havia de deixar molta feina enllestida a l'escola abans de marxar. Jo tinc la sensació que estava una mica enfadada amb ell i ho demostrava a la seva manera.

El cert és que la meva parella és molt bona amb els nens i en especial amb la seva filla, no conec ningú que la faci riure més que ell, així que tots sabiem que aquesta actitud tard o d'hora canviaria. 

El nostre viatge el teniem plantejat de la següent manera, jo venia a treballar i hauria d'estar ficada en les meves coses, així que seria ell l'encarregat de la nena i de la resta de coses que fessin falta. De seguida ens hem posat en els nous papers, bé, tampoc és que siguin tant nous, perquè ell ja s'encarrega de moltes coses de la casa normalment i també de la nena, però ara passa amb ella tot el dia, se l'endú de passeig, quan estan a casa juguen molt i fan moltes coses. Podriem dir que tenen una vida paral·lela a la meva, una mica.

El nostre carrer

El resultat és que aquests dies s'han canviat una mica les tornes i només vol anar amb ell en braços i sempre li va al darrera. Així que jo estic feliç. M'agrada veure que mentre jo treballo l'Ariadna està tant contenta, també m'agrada tant tenir-los aquí, poder conservar els meus petits moments amb la nena (posar-la a dormir, sobretot), en resum, tenir-ho una mica tot...la fenia tant bonica i els meus tant feliços i propers. 

Crònica de la jornada a petita escala

Avui he vist molta aigua...molta molta.

Uns gossos jugaven entre ells i s'apropaven a mi. Han llepat al meu pare a la mà.

M'he assegut prop de l'aigua i he tirat un munt de pedres. Tantes com volia. També he tocat l'aigua. També m'han omplert una petixna amb aigua i l'he deixat caure.

Li he donat una patata de bossa a un gos molt gros i no m'ha fet por...bé, només una mica.

He jugat amb la meva mare a imitar gestos. He rigut per moltes coses, no les recordo.

M'han deixat probar la cocacola...que picant i excitant! hi tornaré...

Quan he tornat a casa he trobat la lili i he fet veure que la posava a dormir. Després ha estat la mare la que m'ha posat a dormir a mi.

Ariadna.

Apunts xilens: traginar els petits.

Estic asseguda en una tauleta de l'habitació de l'hostal. Portem dos dies a la carretera, fent quilometres i més quilometres. Demà arribarem al destí, tinc ganes d'estabilitzar-me una mica. Tot i així, l'aventura també ha tingut certa gràcia...és com viure la nostra road-movie particular.  L'Ariadna està feta una campeona i puja al cotxe amb molts ànims i bon humor. Per quan se li passen les ganes també tenim alguns enginys que ens estan anant molt bé. Probablement en parlaré en algun moment dels "truquillos" que fem servir.

Ara només volia comentar-vos algunes cosetes (breus apunts) sobre mames i nens a Xile. M'ha cridat l'atenció, des que vaig aterrar que en aquest país que gairebé no hi ha cotxets pels nens. Se'n fan servir pocs. La gent  porta els nens en braços. Al metro, pel carrer, a barris alts i baixos, pots veure gent amb els nens als braços, d'un cantó a l'altre. Alguns també porten motxilles per dur-los, tot i que el més normal és que els portin sense res, amb la força dels braços i prou. Aquí sembla una cosa ben normal. 

Així que nosaltres, que a casa nostre sempre tenim comentaris quan duem la nena amb la nostra xarxa (res negatiu, és clar, només que hi ha gent que es sorprèn, és com una cosa moderna, oi?) aquí passem desapercebuts (al menys pel que fa aquest aspecte)

La Lili també ha vingut

Molts dies em costava dormir pensant que en el fons amb aquest viatge li faria passar un tràngol a la nena. Tothom et diu que són experiències molt interessants pels nens, que aprenen moltes coses, però en el fons jo patia (i encara no m'he tret del tot aquest sentiment de culpabilitat) i pensava que ella, total no s'enteraria de res, que ella tant li fa estar aquí o allà i que, en el fons, està més feliç amb altres coses.

Val la pena?

Tal i com va començar l'aventura, tot feia pressegiar que no, que no valia la pena per l'Ariadna.

En el viatge de Bilbao a Madrid vam (vaig) perdre la Lili. La Lili és el seu nino. Un porquet rosa que l'acompanya des de que va nèixer i passa totes les nits amb ella i és ja una més de la família. I la seva mare va deixar-se-la a l'avió. Quan me'n vaig adonar em va fer tanta pena. A la pobre, a sobre de fer-li passar un viatge tant llarg li perdia a la Lili.

Vam anar a atenció al client, ens van dir que potser els de la neteja l'havien recollit.. i, després de mil voltes per Barajas, després d'esperar i preguntar i esperar i entrar i sortir, la Lili va aparèixer de nou. Pobreta, havia passat tota una aventura.

Després, en arribar a l'aeroport, després d'una viatge suportable però llarg, resulta que la meva filla es va dedicar a cridar per tot l'aeroport el nom del seu tiet (el meu germà petit, que se l'estima tant!). Pensava l'Aridana que aquell viatge hauria de tenir una gran recompensa, com a mínim, i que darrera les portes ens trobariem amb el seu tiet. Per més que li deia que no, ella no parava de cridar-lo. No plorava, ni estava trista. Però jo sí, a mi em trencava el cor...i com li podia haver fet això! Tot aquest viatge, quan ella el que hagués preferit, mil cops, és anar a veure el seu tiet.

Però ara, després de pocs dies aquí, estic canviant d'opinió. Ella no s'entera gaire d'on estem, però està esplendorosa. Super comunicativa, riallera, moguda, trapella...ens fa bromes, ens pren el pèl, ens explica tot el que veu...Ja no em sento tant malament, perquè, si bé és cert que el viatge i l'estada aquí és cosa nostra, que no li hem demanat l'opinió, me n'adono que el que aporta seguretat als nens, el que els fa feliços de veritat és compartir hores amb els seus pares.

Potser a vegades hem de marxar ben lluny per fer una cosa ben sencilla, dedicar-nos a mirar-nos d'aprop i a estar estones molt llargues junts.

Arribada

La mare historiadora i la seva família han començat l'aventura.

Encara no m¡he fet a la idea, però ja hem creuat l'Atlàntic. Jo encara estic mig allà mig aquí. 

El viatge ha llarg però suportable. L'Ariadna ha dormit gairebé 9 hores seguides i després una altra estoneta. Nosaltres no gaire i estem cansats. També una mica sorpresos de trobar-nos aquí, sentint de cop a tothom parlar amb un accent tant dolç i envoltats de coses diferents. Poc a poc ens farem a l'idea...

Estem a un hotelet molt bufó, al centre. A l'habitació tenim cuineta i tot, fantàstic.

A Santiago fa sol i calor. Ara són les set de la tarda i encara hi ha una llum increïble. Ara l'Ariadna dorm (sembla que estigui en mode hivernació pobreta, tot el dia porta mig dormida) i el pare ha sortit ha comprar una sopeta de sobre. 

Avui toca anar a dormir com les gallines.

Capbussada a la història

Fa temps tenia escrita al bloc una frase que crec que resumeix força bé el que vull fer quan faig història. Deia Encarna Sanahuja que "buscamos, atravesando el tiempo, mujeres que nos sugieran un pasado distinto al que ya conocemos". 

Perquè cada societat que ha viscut ens aporta exemples nous de com poden ser les coses, de que els éssers humans som una de les espècies amb més capacitat d'adaptació que existeix; en altres paraules, que podem viure com ens sembli millor per ser feliços. 

També ho deia un altre gran historiador, Thomson, que "el pasado no es algo simplemente muerto, interte, limitado: también contiene singos y pruebas de recursos creativos que pueden sustentar el presente y anticipar nuestras posibilidades".

Amb creativitat hem creat mil·lions de maneres viure; hi ha tantes formes com grups humans han exisitit i existeixen. No cal resignar-se.

I perquè dic tot això? Doncs perquè a vegades les dones que hem tingut fills pensem que estem predestinades, que en tota la història nosaltres ens hem quedat sempre a casa cuidant dels nens i que els que sortien de casa, a conèixer món, han estat els mascles. Com si ho tinguessim escrit al nostre ADN, com si  no hi hagués més remei. Qüestió d'instint diuen alguns. Que si no ho fem així, els nens patiran les conseqüències. Les que seguiu el bloc sabeu que no és aquesta la meva opinió, tot i que també em costi aplicar-ho a la meva vida diària.

Això ha tingut coses bones, cal reconèixer-ho. Ens hem quedat a casa i hem gaudit del contacte, de sentiments profuns, de abraçades intenses, de moltes coses que els homes, fora de casa, s'han perdut. Però també ha tingut coses dolentes. Moltes, masses. Entre d'altres, la responsabilitat que ens ha quedat gravada, la culpa cada cop que ens sortim del camí que ens han marcat. Tenim ben clara la imatge de com és una "mala mare" i totes en algun moment, amb la nostra increïble capacitat d'autocrítica (i de jutjar-nos unes a les altres), ens hem definit així, sense compasió, com unes magnífiques "males mares". Fa poc en parlava la Kira en el seu bloc, de la gran cupla que circula dins nostre, decidida a sortir en qualsevol moment. 

Doncs bé, jo crec que hi ha històries en el passat que són alliberadores. Per exemple...

Hi ha un petit racó de món, al sud de Xile, gairebé a la Patagonia, que fa poc ha requerit la meva atenció i allà m'he trobat amb una història que em sembla interessant d'explicar-vos. Allà vivien els Chonos, una tribu de pescadors nómades. Ara ja no en queda cap, perquè els europeus som molt donats a no respectar les cultures alienes, a considerar-les inferiors, així que els pocs que devien sobreviure van integrar-se a la civlització occidental sense deixar rastre. 

Sembla que els viatgers europeus que els varen conèixer es van quedar sorpresos. Tot el dia circulaven en piragües i nadaven pels rius i canals amb gran destresa. Tot i que no sembla que hi hagués rols definits entre homes i dones, sí que indiquen que majoritàriament eren les dones les que es capbussaven a l'aigua. No importava si estaven embarassades, res els hi impedia ficar-s'hi i aconseguir menjar. A casa, els esperava l'home, en una cabanyeta de fusta; era ell, normalment, l'encarregat de guardar el foc i fer el menjar.

Que noies, sortim a pescar? fem una capbussadeta?

Maternitats transatlàntiques

Fa potser un mes vaig tenir la primera entrevista de feina. L'home que m'entrevistava era un arquitecte xilè. Tot era molt porfessional, un  despatx de reunions, jo amb camisa i arreglada per la ocasió. Al cap d'una estona parlant vaig dir el que tenia preparat. Que m'interessava al feina, però que tenia una filla i que, si es me la donaven aniria a Xile amb la meva família. El que em va estranyar de la resposta no va ser que admetès que anessim la família, sinó que ho valorés. A la següent entrevista ho va seguir recalcant. "No només no és un problema, sinó que valoro molt que vulguis anar amb la teva família. Estareu molt bé, ja ho veuràs!. Com haguessis pogut anar sense la teva filla?, tant lluny, no haguessis treballat bé.."

I jo, que estic acostumada a que la maternitat sigui un problema, em vaig quedar sorpresa. 

Després ho comentava amb una amiga. Ella tenia una amiga que era mare a l'Argentina i deia que li semblava que allà la maternitat és més valorada o, com a mínim, tenia una consideració diferent.

També vaig estar-ne parlant amb una altra amiga que és psicologa infantil i que treballa amb famílies que tenen nens adoptats. Deia que generalitzant una mica es podia dir, certament, que els nens que arribaven de sudamérica estaven emocionalment molt millor que els nens adopats a llocs com la Xina o Rússia, probablement degut a que els nens de sudamèrica rarament passen per un orfanat; la majoria, si no se'n pot encarregar la mare, en té cura alguna família propera. 

Aquestes són les primeres notícies que m'estan arribant sobre la materintat de l'altre cantó de l'Atlàntic. Tinc ganes de veure-ho amb els meus propis ulls, a veure que em trobo!

Aventures en temps de crisi

Les mares, les famílies de tots els temps s'han mogut d'un lloc a l'altre en busca de recursos, d'una vida millor o, a vegades, simplement d'aventures. 

Fa dies que a casa s'està gestant una gran aventura. Ja han començat els preparatius definitius i ara només podem dir que si no hi ha cap ensurt d'última hora (que mai s'ha de descartar...), si els esdeveniments segueixen el seu curs normal, el dia 1 de març ens en anem, la meva parella, la meva filla i jo mateixa a Xile. Allà m'han agafat per formar part d'un equip d'investigació pluridisciplinar (que professional que queda!) on faré d'historiadora durant dos messos. No seràn molts diners, però sí una gran aventura. Per sort, la meva família m'acompanyarà i ho podrem viure junts (no m'imagino fer-ho d'una altra manera, la veritat).

Una imatge d'un dels llocs que coneixerem

Estic il·lusionada i espantada a parts iguals. He de deixar coses a mig fer (com alguna de vosaltres ja sap); i el meu dia dia, les rutines, quedaràn tallades de cop. Em fa por, entre altres coses, que això trastoqui una mica a la petita i a l'hora penso que per ella és una experiència molt maca, estarem en llocs plens de natura i podrà aprendre moltes coses.

No és fàcil prendre aquesta decisió, però tampoc tinc moltes oportunitats de treballar d'allò que he estudiat, per fer allò que més m'agrada. Ara mateix aquí on vivim no tenim moltes opcions, ja ho sabeu. Per això, perquè ens agrada molt l'idea de conèixer Xile i per d'altres raons, ens hem decidit.

En aquesta època que vindrà no tindré temps, probablement, d'investigar massa sobre la història de les mares. El tema que he de treballar allà és totalment diferent.

No sé com repercutirà això al meu bloc. Però estic segura que aprendré coses sobre com és la materintat a l'altre cantó de l'Atlàntic i com ens arreglem les mares viatgeres per que les nostres filles estiguin el millor possible. M'agradaria poder compartir-ho amb vosaltres, però no sé si tindré molt de temps...En tot cas, espero poder fer-vos partíceps d'aquests dies d'aventures sempre que em sigui possible i que em feu una mica de companyia cibernètica, que sempre va bé.