dimarts, 2 d’agost de 2011

Marginals

Diu el diccionari que marginal és allò que està al marge. Espais que es creen a les afores, més enllà d'allò establert.

Fa poc vaig fer una entrada on parlava sobre les nits i vaig posar bressols diversos. Els més solitaris i llunyans eren els que havien fet servir els reis. 

Això em va fer donar voltes a un tema que fa temps que rumio.

Les classes altes han hagut d'educar als seus fills amb normes estrictes. Els reis més que ningú. No podien passar ni una regla, eren els exemples de educació per antonomàsia. Així que hem de pensar que les vides d'aquests infants probablement eren més dures que les dels nens més pobres, sotmesos a menys pressió.

La classes més marginals devien educar els seus fills sense la pressió de que fossin algú concret. Els nens tindrien, potser, espais al marge on desenvolupar-se lliurement.

Si la idea la traslladem a dins de certs ambients domèstics ens trobem també amb aquests entorns marginals. Per exemple, a Grècia, dins la casa existia unes estances destinades a les dones, el gineceu. Les dones estaven recloses dins de casa però aquesta marginalitat les feia gaudir, si es que es pot dir així, de la llibertat que els hi atorga disposar d'ambients fora del control públic.Que hi devien fer les mares i les seus fills dins del gineceu? No ho sabem. Era el seu secret. 

En aquests espais al marge s'han construït mons que desconeixem. S'han cantat cançons que ja no conservem, històries de les quals no sabrem el final (ni el principi)...dones, mares, fills i filles han teixit fils que ens lliguen unes amb les altres, han creat espais situats a les afores de la societat patriarcal. Això a permès a les mares al llarg de la història, en els entorn més opressius, disposar d'estances plenes de tendresa i llibertat. 

Potser la nostra necessitat parteix d'aquí. En molts moments de la història ens hem quedat soles en els nostres gineceus, així que no hem tingut més remei que preguntar, consultar i ajudar. Ara ho tenim inscrit al nostre ADN i no podem parar de construir espais de relacions al marge, per a nosaltres soletes.

Ara, a principis del segle XXI seguim preguntant, consultant i ajudant.

Les mames, les dones, ens necessitem. 

(Aprofito per agrair a Sol Solet i Mirashka per pensar en mi a l'hora de repartir els premis! Està sent un estiu ben profitós!)

15 comentaris:

  1. No ho havia pensat mai des d'aquest punt de vista. Però tens raó que està inscrit en el nostre ADN tot això!

    I penso que és una de les diferències grans entre sexes, encara avui en dia, el fet que ells no saben tant el que vol dir viure i estar als marges.
    Petons!

    ResponElimina
  2. Però els homes també busquen espais per estar ells solets, no? Els bars son plens d'homes mirant les teles, jugant a cartes, bebent a la barra... Tots van allà per desconnectar una mica.

    Per cert Anna, et volia proposar un tema per un dels teus posts històrics. Ara he començat amb la alimentació complementària del baby i em pregunto com menjaven els bebes d'altres èpoques, quan no hi havia babycooks. Al besavi del meu home per exemple li mastegava el menjar la seva mare a la boca, l'escopia i li donava al nen. Curiós, oi?

    Felicitats pels premis

    ResponElimina
  3. Ells es relacionen entre ells, esclar, però com diu l'Onavis, no saben que vol dir estar als marges...potser nosaltres ara tampoc tant com en altres èpoques, però ens queda alguna cosa d'aquestes relacions privades i fora del control, penso.

    El tema del menjar me'l apunto! En principi tinc vàries coses al cap, per una banda sí que crec que mastegar el menjar era habitual (jo encara li faig amb alguns trossos de carn gran), també hi ha el tema de les farinetes que suposo que fa temps que es fan (cereals aixafats amb aigua). També crec, però, que moltes vegades els nens han menjat el que es trobaven, les sobres...no seien a taula amb els grans sinó que anaven més per lliure i picaven de tot...vosaltres teniu idees? a veure si hi penso i ho investigo una miqueta. Merci per la proposta, m'agrada que me'n feu!

    ResponElimina
  4. Si, crec que en el cas de les dones té mes de relació privada que en el dels homes, que tenim uns lligams molt estrets ja abans de ser mares. Molts cops havia sentit a criticar l'amistat femenina mentre es lloava la masculina, més sincera, mes sana. Un dia vaig veure una entrevista a la Carmen Alborch en la que defensava l'amistat femenina i parlava d'això, d'aquesta mena de lligam entre nosaltres.

    Pel que dius al començament del post de les classes marginals, però, crec que l'educació dels fills durant gran part de la història no ha estat massa valorada en cap classe social, i en les més marginals amb prou feines aconseguien que els fills (i les mares) sobrevisquessin i poder dur menjar a casa.

    ResponElimina
  5. Això que dius de les classes altes és totalment cert, tothom diu, "jo també voldria viure com els reis!" doncs jo no ja que penso que intrínsicament a la seva educació hi va una gran pressió per arribar a certs llocs o a fer certes coses i això implica un aillament ja que només tu has d'arribar a aquest objectiu.

    Referent a les amistats de les dones sí que penso que és diferent a la dels homes, nosaltres ens obrim més i som d'explicar les notres experiències i pensaments i això genera proximitat, cosa que els homes no acostumen a fer.

    ResponElimina
  6. Gràcies per les vostres aportacions, s'està creant un debat ben interessant! Bé, jo amb aquest text només volia apuntar algunes idees que em ronden, perquè tinc la impressió que de vegades en espais marginals, tancats però poc vigilats, també hi ha situacions possitives i d'això les dones, al llarg de la història, en sabem força. Com dieu, en part som com som per aquesta història construida lluny del focus d'atenció principal. (per cert, quin dia més guapo que fa! ho havia de dir...)

    ResponElimina
  7. És cert que els homes no eren al marge sino al mig, el bar del poble era un lloc ben visible on les dones no hi entraven. Encara hi ha llocs on et miren malament si hi entres, i no cal anar gaire lluny. Un lloc marginal per a les dones eren els safareigos públics, recordo encara haver-hi anat al ploble amb la mare i llavors, als anys 70, encara hi havia "ambientillo".

    Crec que molts anys enrera cap nen ho devia tenir gaire fàcil, els rics tenien menjar i roba però emocionalment em fa l'efecte que en tots els nivells socials eren prou maltractats. Tinc la impressió que a vegades hi ha una visió romàntica de la família de fa cent o doscents anys. No ho sé, és una idea meva.
    Petons

    ResponElimina
  8. M'ha agradat molt com ho has explicat i això del safreig és exactament al que em referia!

    Sobre l'altre tema, tot i que no crec tenir una visió romàntica del passat tampoc sóc partidaria de la idea (també estesa) que en el passat, com que era més difícil que els fills sobrevisquessin no els estimaven igual i que, en general, passaven una mica. Crec que la majoria de mares, de totes les condicions, ha estimat a aquell fill que pareix i ha intentat que tiri endavant i siguin feliç, des de la prehistòria fins ara.

    Petons i merci per l'aportació!

    ResponElimina
  9. Si, si, jo no dic que no els estimessin, dic que en la majoria dels casos no crec que els destinessin ni la cura ni les atencions necessàries (no per manca d'amor, senzillament per manca de recursos i de coneixements), ni paressin esment a la seva educació. De fet està comprovat que a major nivell cultural de la mare menor mortalitat infantil. És un tema que m'apassiona i aquest any els hi he preguntat als meus alumnes, a veure si els vaig conscienciant!

    Per cert, una anècdota: la paraula Xafarder ve del safareig, on les dones com diu l'Euphorbia es reunien. Però la paraula Tafaner ve de Tafina, que es veu que era el nom que es donava als molins de farina on els homes duien el blat a moldre i la feien petar mentre s'esperaven.

    ResponElimina
  10. Ostres! M'encanta això que has explicat de les paraules! El Tafina xenial! he de confesar que sóc una apasionada de l'etimologia de les paraules, que al final és la història de les paraules. De fet, també es diu "fer safareix" com a sinónim de petar la xerrada, no? Mira, avui he après moltes coses! M'agrada tenir-vos per aquí!

    ResponElimina
  11. doncs si t'agrada hi ha una web que cada dia explica l'origen d'un mot (http://www.rodamots.com/inici.asp). Lo del tafaner ho van explicar a la radio je je je.

    ResponElimina
  12. Què bo això de la paraula tafaner... llavors diran que la tafaneria és cosa de dones.
    Sobre el que parlàvem, potser sí que l'amor maternal era molt similar, però crec l'entorn era molt diferent, el paper del pare i de la resta de família, la importància (poca) que se li donava a l'educació enviant als nens a treballar a la primera ocasió, etc. Penso que la mateixa manca de respecte que es tenia a les dones havia d'afectar a l'afecte cap els fills i a la seva qualitat de vida. No sé, penso sobre la marxa.
    Petons

    ResponElimina
  13. Que bé aquesta referència! Gràcies!

    Estic d'acord amb tu, Euphorbia, una cosa és estimar-los i l'altre que es donesin les condicions per poder tenir una vida plenament feliç. Hi ha hagut èpoques ben fotudes per la infància, certament.

    ResponElimina
  14. Ais Anna, qué faena no entender bien los textos!!! voy a ver si me acostumbro o se los paso a mi cuñada para que me traduzca y a ver si poco a poco te puedo ir leyendo...ves, por esto soy partidaria de que en todos los coles de la península se den las lenguas que se hablan en ella!!! Un besico

    ResponElimina
  15. Hola Madi! Que bien tenerte por aquí! Te recomiendo que los pases por el google traductor, es muy bueno! (con un simple copiar pegar tienes el texto en castellano) A ver si te va bien, sinó, cualquier cosa, me preguntas! (Estaría muy bien tu propuesta educativa, estoy segura que iría muy bien desde muchos puntos de vista...)

    ResponElimina