La tribu

Enfilem per un camí impossible, encara queden dos quilòmetres per arribar. 

Fem broma amb el meu home, vols dir que no és un trampa? 

Finalment ja som allà. Hi ha alguns cotxes, un d'ells ens aporta una pista inconfusible: "bebè a bord". D'acord, ells també hi són. Entrem per una porta i trobem dues parelles amb una nena un mica més gran que la nostra i una altra una mica mes petita. Molt maques i espavilades les dues. Després arriba l'altre família que queda, amb dues nenes que al costat de les altres semblen ja unes senyoretes. 

Les mares ens coneixem però no sabem qui som.

Això es sol·luciona ràpid. Aviat ens reconeixem i comencem a parlar del que sempre hem parlat. Una conversa relaxada i cómode. Mentre, les nenes juguen. La meva es mira encuriosida a les més grans. Està encantada.

Allà, al voltant de la taula, fem el que han fet tantes mares al llarg de la història. En tots els continents. Fer-se companyia i xerrar, mentre els seus fills corren per allà. Ningú estorba a ningú. 

La diferència és que nosaltres hem hagut de fer  molts quilòmetres per trobar-nos. Ha hagut de passar gairebé un any per a que poguem coincidir físicament. 

La nostra tribu cibernètica es va materialitzar ahir i jo estic molt contenta de l'experiència. Però em van quedar coses per dir! (després al cotxe pensava, ai això no ho vaig comentar, allò altre tampoc...)

Ara cal que no quedi aquí i que la propera sigui multitudinària!