En tot el temps que porto fent entrades al bloc només he dedicat una entrada a la prehistòria, on parlava de les anomenades Venus Paleolítques. Podríem dir que és una etapa de la història a la que no he dedicat gaire atenció. L'explicació és ràpida, no en sóc especialisa i, per altra banda, se'n sap poca cosa de la maternitat en aquestes èpoques.
Avui volia parlar-ne una mica arrel d'una nova font d'inspiració! Fa uns dies que he llegit el llibre Cuerpos sexuados, objetos y perhistoria de la prehistoriadora E. Sanahuja una professora que vaig tenir el plaer de tenir-la com a profesora i que fa uns anys, malahuradament, ens va deixar. El llibre m'he fet pensar i m'ha suggerit molt.
Aquesta arqueòloga en els seus anys de recerca es va proposar estudiar el passat superant tòpics i desenmascarant històries amagades. En la història que ella va fer les dones formaven part del passat de manera dinàmica, eren subjectes històrics.
Això en etapes prehistòriques és molt important perquè sovint s'ha considerat que en aquests primers moments de la civilització ens trobem amb l'esència de moltes coses i les conclusions d'aquests períodes han servit d'excusa per justificar desigualtats i maneres de viure contemporànies.
M'explico. Per exemple, està comunment acceptat que en èpoques prehistòriques els homes anaven a la caça i les dones es quedaven al poblat tenint cura dels petits, dels grans i de les cases...ah! i també podien recolectar. Així sembla que hagi existit des de temps immemorials una divisió sexual del treball i, entre altres coses, l'excusa per parlar d'aquesta divisió ha estat la maternitat.
Les dones, per sort o per desgràcia (jo crec que per sort) ens diferenciem dels nostres companys mascles bàsicament per la nostra capacitat d'engendrar vida. Els homes (els que han escrit la història fins fa relativament poc) han cregut que aquest fet ens impedeix participar en moltes activitats, ens immobilitza per a fer moltes coses. Per exemple, sembla que les dones no poden participar de jornades de caça, per què? doncs perquè són mares i les mares són sensibles, lentes, sempre estan cansades i tenen una tasca molt complexa i que requereix tota la seva atenció, cuidar de les criatures.
Potser si ens haguessin preguntat a les dones que hem parti hauriem pogut explicar a aquests venerables historiadors que, primer, no totes les dones són mares o, com a mínim, en bona part de la seva vida les dones no són mares. És més, quan les dones són mares no són impedides físiques. Potser durant uns messos han de fer menys activitats físiques, però en molts altres moments saben caminar per elles mateixes i, probablement, n'hi ha que han recorregut grans distàncies. Fins i tot algunes dones sabem que entre nosaltres n'hi ha que tenen molta força, fins i tot més que alguns homes.
En poques paraules, la única diferencia biològica que tenim dones i homes és el fet de donar a llum. És impossible que cap home pugui quedar-se embarassat, tenir un fill i alletar-lo (aquest últim pas, però, no cal que ho faci la mare biològica). Això ha estat sempre, des de l'inici dels temps, cosa nostra.
La resta no té perquè. El fet que al llarg de molts segles hagi imperat una divisió sexual de treball és una resposta cultural però no és la única que ha existit. Es coneixen solucions de molts tipus, més del les que pot concebre la nostra imaginació.
Per exemple, en el llibre es parla d'una socitat on les dones i els homes vivien separats i les dones defenien les seves collites amb armes, o una altra on la divisió del treball es realitzava no per sexes sinó per constitució, així les dones i homes més forts per la guerra i els menys forts es quedaven a casa.
Ara bé, hi ha una cosa que és certa i que no vull deixar de dir. El fet que nosaltres siguem generadores de vida ha fet que sigui molt habitual que ens encarreguem de la cura de les nostres cries i que, per analogia, també siguem nosaltres qui cuidem d'aquells que ho necessitin o del mateniment de l'espai domèstic.
És cert que les dones cuidem als fills que parim i a moltes altres persones i coses de manera habitual i des de fa segles i segles. Però no té perquè. Estaria bé poder dir que ho fem perquè ens dóna la gana, perquè és bonic, necessari i enriquidor. Però sempre ha estat infravalorat, menystingut, ha servit d'excusa per allunyar-nos de la vida social i ens ha apartat de la història.
Per sort ara comencem a poder dir que
mira, ho faig perquè vull, perquè si ho volgués podria fer moltes altres coses.
El que fos.
Estar clar que ara som lliures per decidir i fer el que vulguem amb les nostres vides i això està molt bé, però jo moltes vegades penso que aquesta igualtat és el gran engany de la dona, perquè de igualtat res de res, al final acabem fent molt més de tot i és impossible fer-ho tot mitjanament bé, així que jo personalment dimiteixo de voler ser una super woman.
ResponEliminaPotser perque és una igualtat mal entesa, no? si és així jo també dimiteixo...
ResponEliminaDe fet a les societats caçadores-recol·lectores actuals (alguna queda) i a les que es van poder estudiar abans no desapareguessin, s'observa que la major part de l'aliment l'aportaven les dones amb la recol·lecció i que la caça suposava un aport minoritari, tot i que de qualitat i necessari, apart d'allunyar als homes del poble.
En el que no estic d'acord es que la única diferència biològica entre homes i dones sigui el parir: hi ha d'altres diferències (per exemple en la composició del cervell) que fan que els homes siguin mes aptes per a determinades tasques i les dones per d'altres i la població que accepti això i ho utilitzi en favor seu evolucionarà. I quan parlo de tasques no em refereixo a netejar i picar pedra ;)
Bon dia mames! Merci per les vostres aportacions! Estic d'acord amb el que dieu.
ResponEliminaSom diferents, no té massa sentit pensar que som iguals(no sabia això del cervell...o sigui que som més llestes, és veritat? jiji).
El tema és que diferència no significa desigualtat. Assumim aquestes diferències i repartim-nos les feines com ens sembli més adecuat perquè sinó ens trobem amb el que està succeint majoritariament en la nosrta societat, que un dels membres del nucli familiar s'encarrega del 60 o 70 o 80 per cent de les tasques necessàries per tirar endavant la família i això és insostenible. Tal i com dieu, darrera moltes superwomans hi ha dones insatisfetes, tristes, engoixades, etc.
Crec que part del problema, com deia en el post, és que part d'aquestes tasques no han estat prou valorades o, fins i tot, ni tant que ni sols s'han tingut en compte com a tasques. Per exemple, en aquestes societats caçadores recolectores de què parles només s'ha comtabilitzat el menjar que s'aportava al poblat, però per poder menjar no només s'ha de recollir i dur l'aliment al poblat, també s'ha de processar (perparar-lo per menjar, vaja), conservar, etc. Potser si es comtabilitzessin aquestes tasques les diferències d'hores dedicades per tirar endavant el grup encara serien més grans, oi?
Jo crec que se'ns ha infravalorat molt durant molt temps amb aixo de que "les dones es queden a casa a cuidar dels fills" quan com dieu ens hem dedicat a fer moltes mes coses dins la llar!!
ResponEliminaAra en certa manera estem millor, perque moltes es queden perque volen. Estic d'acord en que aquest es un gran pas.
Pero tambe hi ha una altra part de dones que volen ser tant iguals que els homes que fan que, al meu parer, les dones en general hi sortim perdent en moltes coses. Vaja, que no crec gens amb la igualtat en tots els aspectes de la vida, els homes i les dones som diferents!
Onavis
home, més llestes no... diferents! ;) les dones tenim mes connexions entre els dos hemisferis del cervell, de manera que podem integrar millor informació que prové de diferents "bandes", de diferents estímuls. Per això podem fer dues tasques diferents alhora (com ja sabeu totes!). Els homes pel contari tenen mes capacitat de concentració en una única tasca i tenen una millor orientació espaial i temporal (per això s'orienten millor).
ResponEliminaUna cosa que m'agrada molt és que amb aquesta major connexió entre hemisferis som millors alhora de detectar les emocions alienes, que enllaça amb el que comentes de tenir cura de nens i ancians.
Totalment d'acord amb vosaltres: les tasques femenines no han estat valorades com calia, per això hem adoptat altres rols sense deixar de banda els nostres i aquí és on l'hem cagat!
Vive la difference!!!!!!
Onavis, exactament s'ha menystingut i potser també en sentir-nos obligades i no tenir altre opció ens ha fet no valorar-ho.
ResponEliminaMirashka, Merci per l'explicació del cervell!
Però en tot cas, són diferències que no són determinants sinó que marquen una tendència, entenc. Ho dic sobretot perquè en la nostra parella la que millor s'orienta, amb diferència, sóc jo! (uf, després de perdrens unes quantes vegades ja he decidit de fa uns anys agafar les regnes!! jiji)...en canvi el tema engendrar sí que és determinant, mai cap home podrà fer-ho. De fet, crec que és allò que ens defineix com a dones
En tot cas, estem d'acord en l'esència del tema. Les diferències són possitives i enriquidores.
Quins comentaris tant interessants que feu! Moltes gràcies noies per les aportacions!
Una abraçada!!
Mireu, he arribat a aquest blog per atzar, i no puc evitar fer un petit comentari al voltant de la diferència sexual...El cas és que jo crec que és ben difícil saber si ens surt de forma "natural" la qüestió de les cures (dels nens, de la gent gran...) i de l'empatia quan les dones hem estat socialitzades per ser atentes i complaents, ho hem mamat tota la vida, o sigui que clarament la resposta ens surt de dins, però jo dubto moltíssim que tingui a veure amb connexions dins el cervell...I clar que hi ha estudis científics que ho "demostraran", com també hi ha estudis científics que "demostren" que els negres tenen el cervell més petit...Al final, la ciència acaba trobant allò que busca...I de fet crec que és una mica el que la Sanahuja intentava explicar a través del seu llibre, que els rols de les dones en les nostres societats capitalistes (espais domèstics, treballs reproductius no valorats ni remunerats) són una construcció socio-històrica que s'ha servit d'unes recreacions concretes per legitimar-se, però que hi ha altres episodis de la història que expliquen ben bé el contrari, que hi havia societats que no dividien els treballs en funció del sexe...
ResponEliminaI en relació a la idea de si som iguals o no som iguals, i de que diferència no vol dir desigualtat...jo tinc els meus dubtes també. En primer lloc, estem parlant d'un tipus de diferència binaritzada (dues i només dues opcions possibles i excloents entre si) i clarament jerarquitzada en la societat en que vivim. Per tant, en el nostre context actual, sí, diferència vol dir desigualtat. Ara, estic d'acord que això no tindria per què ser així, seria bonic que les diferències puguéssin ser una font de riquesa i no de desigualtat, però llavors l'estratègia no passa per fer diferències en un sistema binari, perquè des dels principis filosòfics grecs, les classificacions binàries de conceptes els construeixen en oposició i els connoten positiva i negativament (endevineu en la diferència home-dona quin té la connotació positiva? igual que blanc-negre i un llarg etc...).
I amb això no estic dient que som iguals. En primer lloc, i clarament, perquè les nostres socialitzacions són absolutament diferents. I sí, jo crec que hi ha diferències biològiques. El que jo dic és que aquestes diferències també hi són dins el mateix grup de les dones, o dins dels homes...Que diferències n'hi ha moltes entre molts grups de gent, el que passa és que a algunes els donem un pes especial perquè hem après a mirar el món d'aquesta manera...Però és ben bé que podríem dividir el món entre persones altes i persones baixetes, i hi trobaríem també diferències biològiques...o entre persones rosses i persones morenes...
(uix, al final quina txapa...)
i sense cap ànim de donar lliçons a ningú, només per una qüestió de vivència personal (com a demanda...), volia afegir que si teniu criatures, no els feu el fals favor d'educar-les en un món blau o rosa, perquè hi ha milions de matissos, i poder escapar als mandats dels rols de gènere els farà més lliures i més feliços...
Espero que d'aquest post no t'hagi arribat la sensació que eduquem a les nostres criatures en un món blau i rosa...:P Fem el que podem, que en el món que ens ha tocat no és fàcil.
ResponEliminaPer la resta, estic d'acord amb tu en gairebé tot. M'ha semblat molt interessant també tot el que expliques de les identitats binàries...no en s gaire d'antropologia, però tinc entès que hi ha societats on hi ha més d'un gènere de fet. Com dic en el post, les possibilitats respecte com ens organitzem els humans són infinites.
Finalment, penso que a vegades no sé matisar prou o explicar les coses en tota la seva complexitat, per això agraeixo molt comentaris tant complerts com el teu.
Una abraçada, anònima.