dijous, 25 d’agost del 2011

Fills de l'ànima

Fa uns dies una amiga em va parlar d'una novel·la que estava llegint, L'acabadora. La història succeeix a l'illa de Sardenya. 

Si explica la vida d'una dona que té una filla. La nena és la filla biològica d'una viuda que té més fills i no se'n pot fer càrrec i la petita és cedida a la protagonista. És doncs una filla especial, una filla d'ànima, tal i com en diuen a Sardenya.
I aquesta petita història m'ha fet pensar en les relacions que existien quan les persones es sentien part d'una comunitat. Els nens neixien i , a banda de ser fills de son pare i sa mare, eren ja part d'una comunitat. En alguns moments, la resta de la comunitat responia per aquells nens,quan els pares no podien.

Les mares biològiques, a voltes, podien comptar amb l'ajuda d'algú. Potser la veïna tenia prou llet i l'alimentava. Potser només era una tarda que la mare havia d'anar al poble del costat i la veïna se'n feia càrrec.
Ara ja no pertenyem a cap comunitat real. Estem tancats en els nostres pisos i la nostra família és el nostre món. Ara les coses són ben diferents.

Imagineu, per exemple, la següent escena. Heu de sortir una tarda. Tota la tarda. El nadó acaba de nèixer. L'heu deixat amb el pare. I aquella tarda plora. Tota la tarda. Té gana, és evident. Al costat la veïna també té llet als pits. Ho sabeu. Però ni tants sols se us acudiria, ni encara que us coneguèssiu, ni que fossiu bones amigues, no se us acudiria de demanar-li que alletés el petit. Si fos al revés, ni pensarieu en anar a la veïna a proposar-li d'alletar al petit. Aquesta escena, que probablement era habitual en el passat, s'ha converit en surrelista.

Ara els nens són nostres i només nostres. 

Abans els vincles anaven més enllà de la família. A vegades, darrera les portes de cada llar hi havia altres persones que estimaven als  nens. Perquè els fills podien ser biològics, de llet o d'ànima.

15 comentaris:

  1. Doncs tens tota la raó del món. Cada vegada ens hem tornat més tancats i més reticents a l'hora de confiar-nos als altres.

    És una llàstima perquè la germanor que hi havia abans era de molta ajuda i feia que tot fos més sa. Ara hi ha gent que, fins i tot, et mira malament si parles amb el seu fill o filla.

    ResponElimina
  2. Als pobles més o menys petits seguim mantenint una certa sensació de comunitat, però tens raó que ni se'ns acudiria que les criatures compartissin llet materna. Com a molt ens encarreguem dels nens si la mare arriba tard o si ha de fer algun recado o els vigilem en comunitat quan som al parque. I sempre només si hi ha una certa confiança. Una llàstima...

    ResponElimina
  3. És cert. Jo recordo una tarda en que havia de marxar i cap dels cuidadors habituals de la nena (son pare o padrins) podia fer-se'n càrrec. Vaig estar pensant molt i em costava trobar algú del poble amb qui confies per a demanar-li i deixar-li. Al final, son pare va canviar l'horari de la feina, imagina't!
    És una gran pèrdua, aquesta. Però part del problema potser és que ja no hi creiem nosaltres, en aquesta possibilitat. Potser si ho demanessim o ens ho demanessim ho fariem. L'altra és si hi confiariem, en deixar-lo amb una veina a la que quasi no coneixem.

    ResponElimina
  4. No ho sé, suposo que cada cop tenim més recels i el sentiment indvidualista supera al de la comunitat. La nostra família, la nostra filla...la resta no es contempla. És una pèrdua per a nosaltres i per als nens, perquè crec que és molt possitiu que puguin sentir-se segurs i amb confiança amb gent diversa.

    ResponElimina
  5. Ostres, molt bon tema! ara estic mirant una serie que es diu Big Love i parla de la poligàmia i com es viu en comunitat amb un marit, tres mares i nou fills, on tot és de tots i tots ajuden per un bé comú, la família, la llar i la conviència. Volia fer un post sobre el tema.
    Tot i que la sèrie és un extrem, tens tota la raó estem inmersos en un món individualista i tancat, sembla que demanar favors sigui una cosa molt greu quan és el més normal i natural i s'ha fet tota la vida.
    De fet, si continuéssim tenint una societat en el que el normal és fer-se favors tots viuríem més relaxats.

    ResponElimina
  6. Tens raó. Jo tinc històries d'aquestes a la família. El meu avi tenia 2 germanes, una va tenir diversos fills i l'altra no en va poder tenir cap. La germana que era mare li va "regalar" una filla a l'altra germana que vivia fins i tot a un altre poble. Els temps eren uns altres i potser hi havia altruïsme per una banda però també necessitat per l'altra, tenir molts fills tampoc era fàcil.
    L'altra història és de la meva àvia (la del llençol) que pel que sembla tenia força llet i va alletar a un nen i una nena d'altres cases. Tot i haver-hi diners pel mig, el nen va crèixer (la nena va morir) i encara que lògicament va seguir amb la seva pròpia família, per ma mare sempre va ser un "germà de llet" i ens vam relacionar amb ell com si d'un oncle autèntic es tractés fins que va morir fa uns quants anys.
    Jo ara no vaig ni a buscar la típica taça de sucre als veíns del replà...

    ResponElimina
  7. mmm ja tinc proxima novela per llegir ;)

    ResponElimina
  8. Bon dia noies! com heu vist porto un parell de dies desconectada!

    Sol Solet, que interessant aixì de Big Love...i és una serie de ficció? Esperem el teu post sobre el tema! Som animals comunitaris, així que com tu penso que el més natural i eficaç per a nosaltres és col·laborar i ajudar-nos.

    Euphorbia! Has d'escriure aquestes històries de casa teva! M'interessen moltíssim (és increible la de coses interessants que tenim només mirant una mica enrera a la nostra família, jo des que tinc el bolc estic flipant amb les coses que m'explica la gent). Això del replà també em passa, perquè sóc de ciutat i no tinc massa costum de parlar amb els veins. A vegades penso, però, que segur que si demanessim més ajuda la gent ens n'oferiria sense tants problemes...a vegades és més cosa nostre, no trobeu?

    ResponElimina
  9. Erna! Jo també la tinc pendent...de fet just ahir vaig parlar amb la noia que l'havia llegida i em va dir que és molt bona. Si tu la llegeixies ja em diràs!

    ResponElimina
  10. La mare del meu pare també va alletar un nen que s'estava morint de fam. Criava no sé si al pare o a una germana més gran i li van portar a la nit embolicat amb una manteta; si es mor torneu-lo i no feu soroll. No es va morir va sobreviure fins als 90 i escaig. No fa gaire que es va morir. A casa del pare sempre li van donar el lloc d'un fill en festes i en dols. I ell sempre, cada diumenge del món anava a veure a la Dida, com ell l'anomenava.
    També vaig conéixer una dona a la qual havien abandonat a l'hospici a Múrcia. Las monges van buscar-li una dida i va anar a petar a casa d'una família que havia perdut un nadó, em sembla que tenien 7 nois. El cas és que se la van quedar a casa com una filla pròpia. No va tenir mai els mateixos cognoms que els altres germans però ella sempre paralava de mis padres, mis hermanos i els germans estaven amb la nena...
    És cert ara ni als pobles petits existeix aquesta germanor en la que un nen forma part de la Comunitat i és una mica fill de tothom. Com voleu que existeixi? Jo he estat molts anys mestra i en una ocasió es van oblidar una criatura de 3 o 4 anys a l'escola. Ningú no el va venir a buscar. Es van fer un quart de sis, dos quarts i al final vam agafar i el vam portar a casa de seva: no hi havia ningú. Llavors el vam portar a casa de la padrina.
    -Ai, ai. Avui no em tocava a mi. Tocava a la meva filla (la mama)
    -Bé, te'l deixem aquí.
    -És que jo tinc feina, si avui l'havia d'anar buscar la N.
    -Si et sembla el fotem al container...
    Llavors es va posar vermella i se'l va endur.
    No m'estranya gens ni mica. De vegades dic mig en broma que hi ha mares que quan aniran a buscar el petit a l'escola bressol s'equivocaran i se n'enduran un altre perquè els hi tenen tants horas que ja no el reconeixeran. I en molts casos no és per necessitat sinó perquè la canalla els fan nosa.
    Jo ja els hi dic a les meves filles que vull ser una àvia normal, de les d'abans: malcriadora, complaent, contadora de contes... De cap manera una àvia-esclava. Moltes senyores de la meva edad que ja ho són tenen als néts sempre i a tothora i a mi em sembla molt injust pels nens i pels avis.
    Vaig tenir un lumne, ara ja és un home que pobre! no sabia on era casa seva, si a la de sa mare (el seu pare va morir d'accident quan ell era un bebé) o a la dels avis. Tenia un embolic al cap i ja feia tercer de bàsica com no us ho podeu imaginar. sa mare s´havia tornat a casar i tenia un germà. Allò més normal és que hagués dit pare al marit de la mare, doncs no, li deia el padrastre, germanastre i unes coses que semblaven mentida. Vaig haver de parlar amb sa mare per advertir-la de que aquell xiquet no faria res a l'escola si no tenia una estabilitat familiar i que què volia dir padrastre i germanastre.L'altra li va carregar els neulers a l'àvia i sobre tot als ex-sogres, els avis paterns del nen.
    Recordo que vaig pensar que si per ser pares adoptants et fan passar no sé quines proves i en canvi n'hi ha de biològics que valdria més que no ho fossin.
    Petons a totes.

    ResponElimina
  11. Antònia, de nou, uns testimonis impressionants. Imagino la sensació d'aconseguir que sobrevisqui algun nen gràcies a la teva llet. Et deus sentir com una dona amb superpoders...després de fer gestos com aquests ja no deus tenir por a res. Per altra banda, espero que no triguis a converitir-te en una gran àvia malcriadora...les meves preferides són les que donen caramels d'amagat i fan molts petons! (segur que en tens moltes ganes!)

    ResponElimina
  12. Li demanaré detalls a la meva mare sobre aquestes històries familiars i m'apunto preparar aquesta entrada que et dedicaré, això sí, no sé quan.
    Quina gràcia veure a l'Antònia per aquí, sembla que em va fer cas quan vaig dir que el teu blog és interessantíssim.
    Petons

    ResponElimina
  13. Que bé que t'animis a contrubuir en la producció de històries de mames! T'espero. Amb l'Antònia ens vam conèixer a l'entrada de Nyam nyam...us recomano llegir la història que hi a explicar, és molt interessant!

    ResponElimina
  14. Aquests vincles que expliques els he vist als Campaments de refugiats sahrauís. Si un nen se li fa tard i és en una altra haima dina allí sense cap recança i els pares ja saben que si la criatura no ha fet cap és perquè és amb algú: un veí, una tia, una cosina o un amic. Si algun té la mala sort de quedar-se orfe les àvies, tietes o veïnes se n'ocupen. És sahrauí i ja n'hi ha prou.
    La Toufatu és una noia, entre la trentena i la quarantena. Va venir a Espanya de monitora a l'any 2001. Estava embarassada però molt embarassada, tant que als 10 dies d'haver arribat va parir: un nen preciós. Va tornar cap al refugi al mes de Novembre, el dia 1 amb el nadó penjat en un porta-bebés que li havíem regalat i carregada de tot. Hi havia una bossa amb 70 quilos de llet maternitzada, ja que el nen sempre tenia molta gana i vam pensar que amb l'alimentació tan en precari potser seria bo que el nen prengués un suplement. Bé, al desembre pel pont de la Constitució vam anar-hi nosaltres. Ella no sé pas com se'n va assabentar i va fer cap a la haima de la nostra família un matí ventós, ennuvolat i amb gotes de pluja. Anava tan tapada que només se li veien els ulls i tot i així la meva filla Cecília la va conèixer. A sota la melfha portava el nen: en canviar-li el bolquer vaig veure que tenia el culet com una carnisseria. Ho vaig associar amb l'alimentació o potser amb la dentició. Vaig preguntar-li que què menjava,ja sabia que els nadons no porten mai bolquers allí a no ser que vagin de visita com era el cas, per tant no podia ser per alèrgia a la cel·lulosa. Em va respondre que el pit i sopes de l'aigua de bullir les llenties.
    -I la llet que vas endur-te?
    - Oh! si, la llet. Saps Antònia, a la dahira (poble) hi ha moltes mares amb nens petitets, elles saben que jo he vingut d'Espanya... Bé ja saps com van aquestes coses.
    No, jo llavors encara no ho sabia. Ara si que ho sé prou bé.
    Solidaritat en estat pur.
    Petons.

    ResponElimina
  15. Suposo que és precisament entorns com els que expliques els que imaginava en el meu post. Gràcies pel comentari.
    Abraçades.

    ResponElimina