Fills de l'ànima

Fa uns dies una amiga em va parlar d'una novel·la que estava llegint, L'acabadora. La història succeeix a l'illa de Sardenya. 

Si explica la vida d'una dona que té una filla. La nena és la filla biològica d'una viuda que té més fills i no se'n pot fer càrrec i la petita és cedida a la protagonista. És doncs una filla especial, una filla d'ànima, tal i com en diuen a Sardenya.

I aquesta petita història m'ha fet pensar en les relacions que existien quan les persones es sentien part d'una comunitat. Els nens neixien i , a banda de ser fills de son pare i sa mare, eren ja part d'una comunitat. En alguns moments, la resta de la comunitat responia per aquells nens,quan els pares no podien.

Les mares biològiques, a voltes, podien comptar amb l'ajuda d'algú. Potser la veïna tenia prou llet i l'alimentava. Potser només era una tarda que la mare havia d'anar al poble del costat i la veïna se'n feia càrrec.

Ara ja no pertenyem a cap comunitat real. Estem tancats en els nostres pisos i la nostra família és el nostre món. Ara les coses són ben diferents.

Imagineu, per exemple, la següent escena. Heu de sortir una tarda. Tota la tarda. El nadó acaba de nèixer. L'heu deixat amb el pare. I aquella tarda plora. Tota la tarda. Té gana, és evident. Al costat la veïna també té llet als pits. Ho sabeu. Però ni tants sols se us acudiria, ni encara que us coneguèssiu, ni que fossiu bones amigues, no se us acudiria de demanar-li que alletés el petit. Si fos al revés, ni pensarieu en anar a la veïna a proposar-li d'alletar al petit. Aquesta escena, que probablement era habitual en el passat, s'ha converit en surrelista.

Ara els nens són nostres i només nostres. 

Abans els vincles anaven més enllà de la família. A vegades, darrera les portes de cada llar hi havia altres persones que estimaven als  nens. Perquè els fills podien ser biològics, de llet o d'ànima.