Intercanvi de papers

Ja ens hem instal·lat a la ciutat-poble. Quin lloc més tranquil i agradable! Us escric des del nostre apartament. Hem tingut molta sort en trobar-lo. És gran i confrontable, amb llum i vistes al mar. Dóna seguretat i tranquil·litat saber que tens on lloc on residir, fer-te un espai per tu i la teva família. Sobertot quan hi ha nens pel mig, esta bé poder establir una petita rutina. 

La casa

Però no era d'això del que volia parlar-vos. El cas és que abans de marxar a Xile la nena passava per una etapa força enmarada i en algunes ocasions no volia saber res del seu pare. Només volia anar amb mi amb braços i fer coses amb mi. La veritat és que en la darrera temporada ell també havia estat menys a casa perquè havia de deixar molta feina enllestida a l'escola abans de marxar. Jo tinc la sensació que estava una mica enfadada amb ell i ho demostrava a la seva manera.

El cert és que la meva parella és molt bona amb els nens i en especial amb la seva filla, no conec ningú que la faci riure més que ell, així que tots sabiem que aquesta actitud tard o d'hora canviaria. 

El nostre viatge el teniem plantejat de la següent manera, jo venia a treballar i hauria d'estar ficada en les meves coses, així que seria ell l'encarregat de la nena i de la resta de coses que fessin falta. De seguida ens hem posat en els nous papers, bé, tampoc és que siguin tant nous, perquè ell ja s'encarrega de moltes coses de la casa normalment i també de la nena, però ara passa amb ella tot el dia, se l'endú de passeig, quan estan a casa juguen molt i fan moltes coses. Podriem dir que tenen una vida paral·lela a la meva, una mica.

El nostre carrer

El resultat és que aquests dies s'han canviat una mica les tornes i només vol anar amb ell en braços i sempre li va al darrera. Així que jo estic feliç. M'agrada veure que mentre jo treballo l'Ariadna està tant contenta, també m'agrada tant tenir-los aquí, poder conservar els meus petits moments amb la nena (posar-la a dormir, sobretot), en resum, tenir-ho una mica tot...la fenia tant bonica i els meus tant feliços i propers. 

Crònica de la jornada a petita escala

Avui he vist molta aigua...molta molta.

Uns gossos jugaven entre ells i s'apropaven a mi. Han llepat al meu pare a la mà.

M'he assegut prop de l'aigua i he tirat un munt de pedres. Tantes com volia. També he tocat l'aigua. També m'han omplert una petixna amb aigua i l'he deixat caure.

Li he donat una patata de bossa a un gos molt gros i no m'ha fet por...bé, només una mica.

He jugat amb la meva mare a imitar gestos. He rigut per moltes coses, no les recordo.

M'han deixat probar la cocacola...que picant i excitant! hi tornaré...

Quan he tornat a casa he trobat la lili i he fet veure que la posava a dormir. Després ha estat la mare la que m'ha posat a dormir a mi.

Ariadna.

Apunts xilens: traginar els petits.

Estic asseguda en una tauleta de l'habitació de l'hostal. Portem dos dies a la carretera, fent quilometres i més quilometres. Demà arribarem al destí, tinc ganes d'estabilitzar-me una mica. Tot i així, l'aventura també ha tingut certa gràcia...és com viure la nostra road-movie particular.  L'Ariadna està feta una campeona i puja al cotxe amb molts ànims i bon humor. Per quan se li passen les ganes també tenim alguns enginys que ens estan anant molt bé. Probablement en parlaré en algun moment dels "truquillos" que fem servir.

Ara només volia comentar-vos algunes cosetes (breus apunts) sobre mames i nens a Xile. M'ha cridat l'atenció, des que vaig aterrar que en aquest país que gairebé no hi ha cotxets pels nens. Se'n fan servir pocs. La gent  porta els nens en braços. Al metro, pel carrer, a barris alts i baixos, pots veure gent amb els nens als braços, d'un cantó a l'altre. Alguns també porten motxilles per dur-los, tot i que el més normal és que els portin sense res, amb la força dels braços i prou. Aquí sembla una cosa ben normal. 

Així que nosaltres, que a casa nostre sempre tenim comentaris quan duem la nena amb la nostra xarxa (res negatiu, és clar, només que hi ha gent que es sorprèn, és com una cosa moderna, oi?) aquí passem desapercebuts (al menys pel que fa aquest aspecte)

La Lili també ha vingut

Molts dies em costava dormir pensant que en el fons amb aquest viatge li faria passar un tràngol a la nena. Tothom et diu que són experiències molt interessants pels nens, que aprenen moltes coses, però en el fons jo patia (i encara no m'he tret del tot aquest sentiment de culpabilitat) i pensava que ella, total no s'enteraria de res, que ella tant li fa estar aquí o allà i que, en el fons, està més feliç amb altres coses.

Val la pena?

Tal i com va començar l'aventura, tot feia pressegiar que no, que no valia la pena per l'Ariadna.

En el viatge de Bilbao a Madrid vam (vaig) perdre la Lili. La Lili és el seu nino. Un porquet rosa que l'acompanya des de que va nèixer i passa totes les nits amb ella i és ja una més de la família. I la seva mare va deixar-se-la a l'avió. Quan me'n vaig adonar em va fer tanta pena. A la pobre, a sobre de fer-li passar un viatge tant llarg li perdia a la Lili.

Vam anar a atenció al client, ens van dir que potser els de la neteja l'havien recollit.. i, després de mil voltes per Barajas, després d'esperar i preguntar i esperar i entrar i sortir, la Lili va aparèixer de nou. Pobreta, havia passat tota una aventura.

Després, en arribar a l'aeroport, després d'una viatge suportable però llarg, resulta que la meva filla es va dedicar a cridar per tot l'aeroport el nom del seu tiet (el meu germà petit, que se l'estima tant!). Pensava l'Aridana que aquell viatge hauria de tenir una gran recompensa, com a mínim, i que darrera les portes ens trobariem amb el seu tiet. Per més que li deia que no, ella no parava de cridar-lo. No plorava, ni estava trista. Però jo sí, a mi em trencava el cor...i com li podia haver fet això! Tot aquest viatge, quan ella el que hagués preferit, mil cops, és anar a veure el seu tiet.

Però ara, després de pocs dies aquí, estic canviant d'opinió. Ella no s'entera gaire d'on estem, però està esplendorosa. Super comunicativa, riallera, moguda, trapella...ens fa bromes, ens pren el pèl, ens explica tot el que veu...Ja no em sento tant malament, perquè, si bé és cert que el viatge i l'estada aquí és cosa nostra, que no li hem demanat l'opinió, me n'adono que el que aporta seguretat als nens, el que els fa feliços de veritat és compartir hores amb els seus pares.

Potser a vegades hem de marxar ben lluny per fer una cosa ben sencilla, dedicar-nos a mirar-nos d'aprop i a estar estones molt llargues junts.

Arribada

La mare historiadora i la seva família han començat l'aventura.

Encara no m¡he fet a la idea, però ja hem creuat l'Atlàntic. Jo encara estic mig allà mig aquí. 

El viatge ha llarg però suportable. L'Ariadna ha dormit gairebé 9 hores seguides i després una altra estoneta. Nosaltres no gaire i estem cansats. També una mica sorpresos de trobar-nos aquí, sentint de cop a tothom parlar amb un accent tant dolç i envoltats de coses diferents. Poc a poc ens farem a l'idea...

Estem a un hotelet molt bufó, al centre. A l'habitació tenim cuineta i tot, fantàstic.

A Santiago fa sol i calor. Ara són les set de la tarda i encara hi ha una llum increïble. Ara l'Ariadna dorm (sembla que estigui en mode hivernació pobreta, tot el dia porta mig dormida) i el pare ha sortit ha comprar una sopeta de sobre. 

Avui toca anar a dormir com les gallines.