La número 100

El dia 11 de novembre va fer un any que vaig encetar aquest bloc. Aquesta és la entrada número 100. La primera va ser Convertir-se en mare on explicava que en el moment de parir no em vaig convertir en mare de manera immediata. M'hi he anat convertint amb el temps, m'ho he anat treballant.

Mira que t'ho diuen i t'ho repeteixen "com et canviarà la vida!" i no n'ets conscient fins molt de temps després...ara, amb una nena de 18 mesos al costat, començo a adonar-me del que significa això. Sóc una altra. Al contrari del que pensava no m'he desdibuixat, sóc molt més conscient de qui sóc, de que és el que vull i tinc el termòmetre de l'autoestima a una temperatura envejable. Però no m'agrada dir que la meva filla m'ha canviat la vida, trobo que això és donar-li una responsabilitat que no es mereix (petita, tu viu la teva vida feliç que la mama farà el que podrà amb la seva, tu no tens cap responsabilitat sobre la meva felicitat, tranquil·la) . Ella m'ha empès a sentir-me millor, a fer coses, a tenir projectes, però la vida me la he canviada jo soleta. Entre altres coses, havia perdut una mica la il·lusió en fer història, amb la feina que em requeria la tesi estava sense esma per escriure o investigar, estava farta. I ara, gràcies a la recerca sobre la maternitat, em sento en plena forma, amb moltes ganes i energia per seguir endavant amb el meu ofici. 

El bloc va començar a gestar-se quan la meva filla estava a la panxa. Vaig anar a passar uns dies a Bordeus a veure uns amics. Estava molt grossa i tot em costava una mica d'esforç però van ser uns dies molt macos. Bordeus és una ciutat preciosa, us la recomano. Allà en una llibreria vaig topar-me amb el llibre L'histoire des mères et de la maternité a occident, un llibret preciós que vaig llegir amb moltes ganes. I amb ell vaig fer les primeres entrades i vaig començar a buscar i rebuscar i a aprendre. I després van començar les visites, els comentaris i les amistats...i 100 entrades després aquí estic, amb una filla molt gran que em fa morir de riure i un munt de projectes sota el braç. 

Perquè aquest petit aniversari no quedi aquí i per implicar-vos una mica en la meva felicitat he decidit fer una cosa mooolt blocaire! Entregar un Super Premi!!! 

El premi s'anomena Sóc una mama que fa història! (l'icona m'ha quedat una mica cutre, tot s'ha de dir...) i el concedeixo a dues companyes que fa temps que són aquí acompanyant-me i que tenia moltes ganes dir que gràcies per seguir-me, per sempre aconseguir que les meves entrades es converteixin en diàlegs i per recomanar-me i perquè part de l'èxit del meu bloc us el dec a vosaltres. 

La Sandra i l'Onavis! Qui sinó?

Ara, no us penseu que això queda aquí...com a bon premi blocaire, això requereix una penyora ben bona. Per poder rebre aquest premi heu de fer una mica d'història. Una mica d'història pròpia...és el que en termes acadèmics es diu Històries de Vida. 

M'agradaria que rebusquéssiu una mica en els vostres records i ens relatéssiu un moment de petites en que gaudíssiu amb la vostre mare, pare, cuidador (tan se val amb qui). Un moment d'amor que us fes feliç. Aquell dia que us van venir a buscar i us van dur al zoo, que estàveu malaltes i es quedaven al vostre costat, etc, etc. Un record d'infantesa, en definitiva. Després heu d'entregar el premi a dos blocs que us vingui de gust! Faig aquesta proposta perquè crec que és molt important a l'hora de criar als teus fills mirar enrere i recordar com ens agradaven les coses quan érem petits...

Apa, doncs ja està...arribem al final de la meva entrada centenària!!!!

El final d'una història

Les que seguiu aquest bloc vau llegir fa uns dies la història de l'àvia del meu home. Doncs bé, dimecres la seva història va acabar. L'àvia va morir per la tarda, tranquil·lament, a casa seva, acompanyada de la gent que l'estimava. 

La nostra petita família vam anar fins al poble de l'àvia. El cotxe del pare del meu home ens va dur en mig d'un camí ple de tardor. Grocs, vermells, carbasses, marrons ens van acompanyar fins el destí. Era fosc quan vam arribar a l'església. Estava plena de gom a gom. El fèretre va entrar a espatlles de quatre homes de la família. Darrera, en el seguici, només la família més propera...això és, més de 100 persones amb roses vermelles a les mans. Mentre mirava l'escena emocionada pensava que estava contenta de pensar que la meva filla formava part de tot allò. Que era una part més del llegat d'aquella dona. 

Us deixo el poema que va escriure un dels fills pel recordatori. És un traducció pròpia de l'euskera, una mica lliure, per agafar més el sentit que les paraules exactes.

Mare,

Ningú ens hagués cuidat

tal i com ens has cuidat tu,

Ningú ens hagués deixat volar

tal i com ens has deixat tu,

Ningú ens hagués ensenyat a viure

tal i com ens ho has ensenyat tu,

i et volem confessar que hem tingut molta sort

de què, quan Déu va decidir

donar-nos una mare,
fossis tu la triada.

Aquest és el meu petit homenatge públic a una dona com poques.

La còlera materna contemporània o com sortir a resistir a la plaça

Fa un temps vaig fer una entrada on explicava com, davant la desigualtat i les situacions d'injustícia, les dones s'han revelat de diverses maneres. El més habitual ha estat trobar fórmules per enfrontar-se amb una resistència quotidiana i intentar millor en la mesura del possible la seva existència.

Però no sempre ens hem quedat a casa. També hem sortit al carrer quan ja ningú s'atrevia, en escenaris molt complicats. Un gran motivació han estat els nostres fills. La majoria de vegades crec que la relació amb els nostres fills és tan estreta que gairebé la definiria com física. Penso que són com una part nostre. La seva pèrdua o desaparició és una amputació en tota regla. I a vegades hem perdut els papers, hem deixat de pensar en la nostra seguretat, tal i com deien els metges del segle passat, hem desenvolupat aquella malaltia tan femenina anomenada histèria, però no una histèria incontrolada, sinó dirigida per intentar, en primer lloc trobar o millorar la situació dels nostres fills i després, mirant més enllà, intentar canviar les coses perquè els fills i filles d'altres mares no passin pel mateix.

Els homes atenencs tenien raó quan van voler controlar les expressions de dolor femenina en els funerals. És veritat, tenim tendència a la sedició i a la histèria...i som perilloses perquè quan ens decidim a sortir a la plaça deixem de tenir por.

Veiem-ne alguns exemples...

A l'Argentina l'any 1977 es trobaven en plena dictadura militar i molts nois i noies desapareixen de casa seva sense explicació. Un grup de mares van reunir-se a la Plaza de Mayo (situada davant la Casa Rosada, la seu del govern argentí) perquè li expliquessin on es trobaven els seus fills. Van decidir que es reunirien allà cada dijous. Altres mares es van anar afegint a la concentració. Com que estava prohibit reunir-se, la polícia els hi va exigir que circulessin i elles van començar a donar voltes per la plaça. Així cada dijous. Per reconèixer-se entre elles es van posar el cèlebre mocador blanc al cap fet amb la tela que s'utilitzava per fer els bolquers dels nens. Era el seu símbol de maternitat. Algunes van ser segrestades i assassinades per la dictadura militar. Tot i així, com dèiem, no tenien por i van seguir la seva lluita fins que van tenir repercussió internacional. Elles van encendre una espurna que va servir perquè els propis argentins i el món sencer se n'adonés dels crims que s'estaven cometen a l'Argentina.

A Galícia durant els anys 80 la gent moria com mosques per culpa de la droga. Era una dels centres de producció i distribució de droga de la Península. Els caps dels cartels gallecs eren homes poderosos a les seves petites comunitats i eren respectats o temuts per la resta dels habitants. Tot semblava inamovible fins que Carmen Abedaño va descobrir que el seu fill es drogava. En un principi es va quedar bloquejada i es va tancar a casa durant 3 mesos. Fins que va patir un derrame cerebral, davant del metge va explicar la seva situació i d'aquí va intentar contactar amb altres mares que es trobessin en una situació similar. D'aquesta manera, fa 25 anys, van crear una associació per ajudar als toxicòmens del seu poble. “Recuerdo el caso de una madre tan desesperada —refiere Carmen— que lo que quería era que los médicos le diesen algo para matar a su hijo… Aquella fue una época de dolor compartido pero, al mismo tiempo, de consuelo, de ayudarnos unos a otros”.

Aquella associació, el fet de sentir-se recolzades, va ser el primer pas per decidir sortir al carrer i reconvertir la seva pena i ràbia en un motor de canvi. Amb les seves mobilitzacions volien desemmascarar als traficants i buscar recolzament polític.  La primera acció fou denunciar els llocs de venta de droga. Diu una de les mares...“fue muy impactante cuando denunciamos a los 38 establecimientos donde se vendía droga, porque la gente empezó a reaccionar y después se vieron obligados a cerrar”.

La mare Dora Carrera explica... “nunca se hizo el recuento de cuántos jóvenes murieron a consecuencia de la droga por culpa de esos asesinos. Nosotras salimos a la calle para denunciar lo que estaba pasando con nuestros hijos. Nos presentábamos ante todos los estamentos para denunciar a esos terroristas de la droga…”. No era una lluita fàcil. A banda de jugar-se literalment la vida amb les seves denúncies, els seus fills eren molt vulnerables, molts van quedar-se pel camí i mentre els veien morir o no recuperar-se, elles havien de seguir dempeus. Un dels moments més simbòlics fou quan van anar fins la finca d'un dels caps de la droga de Galícia, el Pazo de Baión, de Laureano Oubiña. Van encaramar-se a la tanca.

De nou, amb cada un dels seus actes van obrir un camí a cops de matxet que va servir perquè avui en dia la majoria de caps de la droga gallecs (entre ells el senyor Oubiña) estiguin a la presó i com a bonic colofó de la seva lluita, l'any 2008 van ser convidades a la inauguració del Pazo Baión com espai públic per a la ciutadania.

Fa uns dies vaig veure al telenotícies una mare mexicana que explicava com havia desaparegut la seva filla a la frontera entre Mèxic i Estats Units. En marxar la noia li havia donat un telèfon per posar-s'hi en contacte. Quan la va trucar ella li va dir que millor que no la truqués més. Aquesta havia estat la seva darrera conversa. La mare plorava en recordar-ho. Havia anat a trobar un futur a Estats Units però havia passat alguna cosa i ja no tenia notícies. Ningú s'enrecorda de tots els milers de desapareguts quan intenten creuar la frontera cap a Estats Units i un grup de mares s'han unit per creuar el país intentant demanar justícia. És la marxa pels Migrants desapareguts. S'emmirallen en les mares de la Plaza de Mayo. Si elles van ser finalment escoltades en una dictadura, potser aconseguiran que algú recordi els seus fills i faci alguna cosa per trobar-los i millorar la situació a la frontera.

No han estat les úniques mares que fartes de viure una situació d'injustícia s'han organitzat per intentar canviar les coses. No seran les últimes. 

(La part de l'entrada on parlo de les mares de la Plaza de Mayo la he fet en part amb la informació de Wikipedia i la de les mares gallegues gràcies a l'article periodístic del diari La Opinión)

Como ser mare sense parir o la història de la cesària

L'any 1979 la doctora Florence Haseltine va decidir que li practicarien una cesària perquè segons les seves pròpies paraules "volia un nen i no un part". No tenia cap problema de salud, ni res semblant. Era una simple elecció. Era el primer pas per la popularització d'aquesta pràctica mèdica.

Però la història de treure els nens per la panxa ve d'antic...

Abans practicar una cesària era el mateix que decidir sacrificar a la mare. Fins el segle XIX les dones morien o desganades o per la infecció. Tenim pocs exemples, gairebé miraculosos, de dones que van sobreviure. Veiem-ne uns quants...

L'any 1508 Jacob Nufer, castrador de porcs, li va practicar a la seva dona. Després que tres llevadores intentessin extreure-li el nen va agafar els seus estris i va fer-ho ell mateix.

L'any 1822 una criada de 14 anys d'Estats Units estava embarassada de bessons, va decidir enterrar-se en una pila de neu, obrir-se la panxa i treure's un dels nens. L'altre el va treure el seu amo, metge de professió, i després la va cossí.

L'any 1879 un dona de Turquia que portava 36 hores de part va fer servir una fulla de tallar per treure's al fill. 

A principis del segle XX, amb el descobriment dels gèrmens i la introducció de l'anestèsia van fer que la pràctica quirúrgica es popularitzés al primer món, perquè ja no era sinònim de mort de la mare. També hi va ajudar el fet que a llocs com els Estats Units, per exemple, la industrialització estigués fent estralls entre la població més pobra. La malnutrició endèmica causava deformacions òssies que impedien a les dones donar a llum per via vaginal. La cesària va començar a convertir-se en una bona alternativa. És evident que gràcies a ella s'han salvat moltes vides de nadons i mares. I encara se n'han de salvar moltes.

I d'aquesta manera es va arribar a 1979, quan la senyora Florence, de què parlava en un principi, va decidir fer un pas més. Va voler utilitzar la cesària per pròpia elecció i no per impediments físics.

I així, fins fa pocs anys que la pràctica de les cesàries ha augmentat considerablement. Per una banda per les decisions d'algunes dones, que com la Florence, decideixen parir en clíniques privades per planificar el dia que tindran al petit i no parir vaginalment.

També els metges es decideixen molt sovint per la cesària. Potser més cops dels necessaris. Entre altres coses, sembla que la posada en marxa dels monitors fetals ha suposat l'augment desorbitat. Aquests aparells registren el batec del petit i fan que a la més lleu alteració els metges posen en marxa el procediment quirúrgic.

Fins i tot la Organització Munidal de la Salud ha hagut de prendre partit en el tema, perquè considera que en els països desenvolupats s'està abusant d'aquesta pràctica que no deixa de ser un operació i, per tant, no exempta de riscos. Segons aquest organisme a Espanya, l'any 2008, el 24% de parts en centres públics eren cesàries i el percentatge s'elevava al 40% en els centres privats, quan l'habitual hauria de ser un 10 o 15%.

(De nou, gran part de la informació la he tret del llibre ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto)

Noche de médico

Pío Baroja va nèixer a la mateixa ciutat que el meu home, fa molts més anys i en una família de diners. Fou metge i, como totes vosaltres sabeu, un escriptor de prestigi de l'anomenada generació del 98. 

A casa tenim un petit llibret seu, anomenat Fantasías Vascas que vam comprar al mercat de Sant Antoni i que conté relats molt curtets. Avui us reproduiré alguns fragments d'un que és molt realista. Reprodueix una escena de mares, metges i companyia i amb el qual és molt fàcil introduir-se en una altra època. Principis de segle a un poblet basc, per exemple.

No sé por qué conservo tan gravado el recuerdo de aquella noche. El médico de un pueblo vecino me avisó para que fuera a ayudarle en una operación. Recibí su recado por la tarde, una tarde de otoño triste y oscura.

(...)

Precedido por el labriego que había venido a buscarme, comenzamos a internarnos en el monte. Yo montaba en un viejo caballo que iba tropezando a cada momento. El camino se dividía en algunos sitios en estrechísmias sendas, terminadas a veces en prados cubiertos de hierba amarillenta, esmaltada por las campanillas purpúeras de las digitales, y subía y bajaba los senderos al cruzar una serie de colinas que como enormes olas se presentaban bajo un monte (...)

Oscureció y seguímos marchando. Mi guía encendió un farol. 

A veces rompía el augusto silencio alguna canción del país, cantada por algún labriego que segaba hierba para sus vacas. El camino boredaba las heredades de los caseríos. El pueblo estaba cerca. Se le veía a lo lejos sobre una loma, y señal de su vida eran dos o tres puntos luminosos que brillaban en su montón sombrío decasas. Llegamos al pueblo y seguimos adelante: la casa se hallaba más lejos, en un recodo del sendero. Estaba oculta entre viejas encinas, robles corpulentos y hayas de monstruosos brazos y de plateada corteza. Parecía mirar de soslayo hacia el camino y esconderse para ocultar su miseria...

Caserío Igartubeiti

Entré en la cocina del caserío; un vieja mecía en la cuna a un niño. 

- El otro médico está arriba- me dijo.

Subí por la escalera al piso alto. De un cuarto cuya puerta daba al granero, escapaban lamentos roncos, desesperados y un !Ay, ene! regular, que variaba de intensidad, pero que se repetía siempre. 

Llamé, y el médico, mi compañero, me abrió la puerta. Del techo del cuarto colgaban trenzas de mazorcas de maíz; en las paredes, blancas por la cal, se veían dos cromos, uno de un Cristo y otro de la Virgen. Un hombre, sentado sobre un arca, lloraba en silencio; en el lecho la mujer, con la cara lívida, sin fuerzas más que para gemir, se abrazaba a su madre...Entraba libremente el viento en el cuarto por los intersticios de la ventana, y en el silencio de la noche resonaban potentes los mugidos de los bueyes...

Caserío Garitano-Aldekoa (Bergara). 1915-1930

Mi compañero me explicó el caso, y allá en un rincón hablamos los dos grave y sinceramente, confesando nuestra ingnorancia, pensando únicamente en salvar a la enferma. 

Hicimos nuestros preparativos. Se colocó en la cama la mujer...Su madre huyó llena de terror. 

Templé los fórceps en agua caliente, y los fui pasando a mi compañero, que colocó fácikmente una hoja del instrumento, después con más dificultad la otra; luego cerró el aparato. Entonces hubo ayes, gritos de dolor, protestas de rabia, rechinamiento de dientes...; después, mi compañero, tembloroso, con la frente llena de sudor, hizo un esfuerzo nervioso, hubo una pausa, seguida de un grito estridente, desgarrador...

Habiá terminado el martirio; pero la mujer era madre, y olvidando sus dolores me preguntó tristemente: 

- ¿Muerto?...

- No, no- le dije yo.

Aquella masa de carne que sostenía en mis manos vivía, respiraba. Poco desupés el niño gritaba con un chillido agudo.

-  !Ay, ene!- murmuró la madre, envolviendo con su misma frase que le servía para expresar sus dolores todas sus felicidades...

Tras de un largo rato de espera, los médicos salimos dela casa. Había cesado de llover; la noche estaba húmeda y templada. 

(...)