EL DIA ESPECIAL

Bé, us ho he anunciat amb antel·lació, així que ja esteu avisades. Avui faré una entrada especial.

Al novembre de fa dos anys, quan la meva filla tenia uns 6 mesos vaig començar un bloc on volia parlar de la història de les mares. No us podeu imaginar les satisfaccions que m'ha aportat i els camins que m'ha obert. M'ha acompanyat en aquesta etapa de la meva vida i li tinc molta estima. 

Fa un any vaig celebrar el "primer aniversari" del bloc proposant un premi amb deures per a totes vosaltres. Ho recordeu? Va sortir una inciativa molt maca, oi? Em va encantar conèixer els vostres records d'infantesa. 

Aquest any volia que això encara fos més especial i agrair-vos a totes les lectores i lectors això de sentir-me acompanyada. Tenia ganes de fer-vos un regal i no sabia molt bé d'on treure'l.

Mentre estava pensant en aquestes coses, com caigut del cel, va arribar un correu molt bonic. Em convidaven a visitar una pàgina web molt maca anomenada barcelonakids.cat. Darrera d'aquesta web hi ha uns pares, l'Anna Rincon i el Sergi Teixidó, que en un temps tan díficil com el que estem vivint han enxegat un projecte molt maco i interessant: volen vendre productes per la canalla, bonics i molt interessants però amb una marca comuna: són tots ells pensats i dissenyats a Catalunya. D'aquesta manera donen una empenta a totes aquestes empreses petites i properes. Estem parlant, en resum, de paraules que haurien de començar a ser habituals en el nostre vocabulari: consum de proximitat! 

El cas és que em vaig sentir tant pròxima a la idea que els hi vaig proposar si volien participar en aquesta entrada especial i sortejar algun dels seus productes. Tot van ser facilitats i m'han ofert...no una sinó DUES joguines...ideals per a regalar aquest Nadal!

Un és la MASIA DE CARTÓ! de la marca La Masia, de Riudellots de la Selva

 I l'altre, l'ORIGAMI, un llibre per retallar, doblegar i jugar! De l'Editorial Coco Books, de Bellaterra.

Són uns productes molt bonics, no trobeu?

Regles del joc:

 1. Heu de clicar m'agrada en la pàgina del facebook de barcelonakids.cat

 2. Heu de deixar un comentari en el meu bloc on digueu: 

  - Eps! Ja he clicat m'agrada! El meu correu electrònic és... (importantíssim per posar-me en contacte...si no el voleu deixar-lo a l'entrada, envieu-me un correu personal a ciracrespo@gmail.com)

  -Aquí va la meva condició de mama historiadora: En el comentari m'agradaria que m'expliquéssiu algun objecte que recordeu de quan éreu petites amb especial estimació... Aquesta condició la podeu complir fent un comentari o, si us ve de gust, podeu publicar-la al vostre bloc, així més gent sabrà això del sorteig!

I això és tot! És fàcil, oi? A més, com que hi haurà dos productes, teniu més oportunitats de guanyar-ne algun!

Apa, espero que ho compartiu i en feu publicitat...així hi haurà molta gent que tindrà oportunitat de participar!

Teniu temps d'apuntar-vos fins el dia 8 (el dia de la trobada, per cert). Els següents dies publicaré la llista de participants i el dia 10 faré el sorteig.

Si teniu cap dubte o hi ha res que no hagi explicat massa bé, ja m'ho direu!

Ara, em poso a pensar ja en l'entrada del 3 aniversari, que a aquest ritme, no sé on arribaré! ;)

ESTIGUEU BEN ATENTES!!!!

Aquesta setmana, tant aviat com sigui possible (o demà o demà passat...), publicaré una entrada MOLT ESPECIAL per commemorar els dos anys de bloc.

NO US LA PODEU PERDRE!!!!

ULLS BEN OBERTS!!

Em sembla que us agradarà molt! 

Fa 10 anys a Roma

Les maternitats és nodreixen, també, d'històries d'amor. No n'he parlat massa de tot l'ambient previ que es genera fins arribar al naixement d'un fill. En alguns casos només calen uns mesos, en d'altres uns anys i, a vegades, segles.

A Roma han passat moltes coses, des de fa segles. És el bressol del dret, de la propietat privada; la llengua que parlem va néixer també a les ribes del Tíber. 

Pels seus carrers han nascut criatures que fundarien dinasties, s'han inventat cançons que serien populars segles després, s'han explicat històries que esdevindrien clàssics.

També allà han començat mil·lers històries d'amor. Petits encontres, alguns més importants, d'altres només momentanis, la majoria anònims, com el nostre.

Passejàvem pel Trastevere. 

Aquells carrers havien estat una zona de magatzems a època romana. Més endavant s'hi anà formant un racó popular de la gran ciutat, similar al que encara podem reconèixer.

A principis del segle XXI, quan nosaltres el vam descobrir, era un pintoresc barri de turistes, pintat de colors terrosos. I allà estàvem nosaltres ara fa 10 anys en busca d'un lloc on seure i xerrar. Però resulta que a Roma, tot i tenir un cafè boníssim, no tenen costum de seure als bars, mira. Prenen el cafè amb presses, de peu. 

Així que finalment vam decidir seure al carrer, al costat del riu. No recordo a quin banc, no recordo sota quin pont. Per no recordar, no recordo ni quin dia exactament. Així som nosaltres dos, una mica despistats.

Només sé que allà va començar la nostra història d'amor.

Vuit anys i mig després va néixer l'Ariadna.

Va ser un sort trobar-nos i la ratxa continua.

Per molts anys, Ibai.

Dia mundial dels drets dels infants

Darrera de cada pas que fa la humanitat hi ha noms propis. Darrera d'aquells que tenen a veure amb la infància acostumen a aparèixer noms de dones. Englantyne Jebb fou fundadora de Save the Children i la redactora dels Drets dels Infants l'any 1924 a les Nacions Unides. Potser algun dia investigaré una mica més sobre ella, perquè tinc la impressió que m'ha de caure bé. 

 

En tot cas, avui el que es commemora la redacció d'aquests drets i es recorda a tot el món la necessitat del seu compliment.

Perquè tot infant té dret

A la vida.

Al descans, l'esplai, el joc i les activitats recreatives.

A la llibertat d'expressió i a compartir els seus punts de vista amb altres.

A un nom i una nacionalitat.

A una família.
A la protecció durant els conflictes armats.

A la llibertat de pensament, consciència i religió.

A la protecció contra el descuit o tracte negligent.

A la protecció contra el treball infantil i contra l'explotació econòmica en general.
 
A la informació adequada.

A participar plenament en la vida cultural i artística.

Al més alt nivell possible de salut.

A l'educació.

A un nivell de vida adequat al seu desenvolupament, particularment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge.

No puc deixar d'emocionar-me en llegir aquestes paraules i pensar la sort que tenen els nostres fills i la poca que en tenen tants d'altres. Si es complís tot el de més amunt el món seria un lloc millor, sens dubte. 

El món en minúscules

Recordo el dia en que la meva àvia intentava ensenyar-me a cordar els cordons de les sabates. Era complicat. No me'n vaig ensortir a la primera ni va ser fàcil. Aquell cordó donava voltes estranyes i difícils de recordar.

Recordo un dia que vaig decidir jo mateixa estendre la nocilla per sobre del pa bimbo. Em va semblar molt difícil. No aconseguia que la llesca no se'm trenqués. Vaig pensar que hi havia coses que semblaven molt fàcils pels grans i en canvi no ho eren gens ni mica.

Recordo la temporada en que em van ensenyar a llegir. Em va encantar descobrir que volien dir tots aquells signes. Però no era fàcil. Hi havia lletres que se m'entravessaven. Per exemple la H. Mai recordava quin soroll feia aquella lletra.

El món en minúscules és un repte quotidià. Nosaltres, instal·lats en el nostre món d'adults, gairebé ens hem oblidat del que significa. Cada dia apareixen noves coses que has d'aprendre a fer. No es tracta de coses fàcils. Són coses que trigaràs dies o mesos en aprendre, que en moltes ocasions et costaran suós i llàgrimes.

Hi penso mentre veig a la meva filla. Em té admirada la seva capacitat de superació. Crec que en això és molt més valenta que jo.

La miro mentre intenta treure's els mitjons. Estira primer del davant amb força i li proposo que intenti per darrera amb les dues mans i ho intenta però costa més del que creiem. Finalment ho aconsegueix. Em poso molt contenta i ella també.

També és tot una odisea posar-se les sabatilles. Però cada dia ho intenta i més o menys ho aconsegueix. Triga. L'altre dia va venir a la cuina i s'havia ficat les sabatilles, al revés i tot plegat, però les duia als peus sense cap ajuda externa. Era una gran victòria.

L'altre dia a l'escola va demanar per anar a fer un pipí. Juntament amb ella van anar dos nens més. La mestra estava atenent a cada nen un per un. Els ajudava a baixar-se els pantalons per asseure's al lavabo en miniatura que tenen a l'aula. L'Ariadna era l'última i suposo que veient que encara li faltava per que li toqués va decidir encarar un nou repte al que no s'havia enfrontat encara: baixar-se ella sola els pantalons i les calcetes i seure a fer un pipi. Li va sortir perfectament i ara, segons ens explica la mestra, va ella sola sense avisar a ningú.

Fa unes setmanes que insistia en que volia obrir ella la porta (concretament ficar la clau al pany). Ens semblava una tasca impossible per les seves petites mans, encara tant maldestres. Cada dia volia provar-ho. Gairebé cada dia acabava plorant i enfadada, perquè no podia i nosaltres li acabàvem obrint la porta (cosa que li feia molta ràbia). Ens semblava una simple tossuderia. Jo li deia cada dia: "no pots Ariadna, encara ets massa petita". Al cap d'uns dies va posar la clau al pany. Ara ja no li interessa fer-ho, perquè ja en sap. El repte, un cop més, ha estat superat.

M'agrada veure a la meva filla enfrontant-se a la vida amb tanta valentia. no entenc la gent que al parc els ajuden a superar tots els obstacles i no gaudeixen quan veuen que ells solets pugen a aquell tobogan sense ajuda o aconsegueixen encaramar-se a aquella paret que abans els hi quedava tant alta.

Em frego les mans quan penso tots els reptes que, encara, li he de veure superar, totes les vegades que em deixarà amb la boca oberta.

II Trobada (informal) de mames blocaires

Tinc tota la intenció de que això es converteixi en una bonica costum. Ho penso fer cada cop que pugui.

Vinc a Catalunya pel pont de la Puríssima i tinc ganes de veure'us. 

De fet, ja he emparaulat una cita. 

Les de sempre, al lloc de sempre ;). 

És a dir, unes quantes amigues blocaries ens trobem el dissabte dia 8 a la cafeteria de la Laie a les 5.

Si teniu ganes d'afegir-vos, esteu convidades. Les que vulgueu. En principi és una trobada sense nens, però també ens agraden les criatures, així que si teniu ganes de venir amb elles estarem molt contentes de conèixer-les. 

No som tan glamuroses com les del la imatge, però quasi!

Us esperem.

La història dels petons (segona part)

Fa temps vaig escriure un post que va tenir certa repercussió. Es titulava la història dels petons i en ella explicava com la meva filla havia començat a fer petons. A partir d'allò intentava resoldre perquè els humans ens agradava això de fer petons. Sembla que la resposta va agradar i vaig publicar una versió en castellà de l'entrada en una revista on-line. 

D'això ja fa molt de temps, l'Ariadna només tenia uns mesos, com podeu llegir, llavors els petons només me'ls feia a mi...ara sembla que, després d'un temps d'arpenentatge té la lliçó ben apresa i ha decidit posar en pràctica la seva tècnica petonera al món mundial.

Aquí va la segona part de la història o, més ben dit, de la història de la meva filla i els petons. L'Ariadna s'ha convertit, sense por a exagerar, en la nena més petonera que conec i, sens dubte, la més petonera de la classe. 

Fa petons a tort i a dret, però les seves víctimes predilectes són els nens (i no les nenes) de la seva classe. Siguin o no més petits que ella, ella té la impressió que els nens en general són més petits (si li preguntes ho té clar: "petits, petits" i ella..."gran, gran!") i és com una espècie de mama.

Arriba a la classe de les primeres i, segons explica la professora, nen que arriba, nen al qual va corrent abraçar i fer petons. Al carrer, quan sortim de l'aula, la cosa no és molt diferent...si es troba a un dels seus nens (els de la seva classe) s'hi acosta sigil·losament, sense que ningú li digui res i els agafa de la cara i, plaf! petó al canto. 

L'altre dia vam anar a casa d'uns amics que tenen un nen més petit que ella i va estar tot el dia intentant jugar amb ell a alguna cosa. El nen no li deixava agafar les seves joguines (era petit i aquestes coses no són fàcils d'aprendre) i ella ho intentava, fins que per una estranya raó el nen va accedir a fer-li un petó i llavors es va posar molt i molt contenta!

He de dir que els nens tenen una paciència increïble i normalment es deixen fer, sense grans al·legries però tampoc amb atacs destacables. Tot i així, a mi em fa patir una mica. Estic super contenta que sigui tan carinyosa amb tothom. Tots els pares diuen, "oi, quina nena més carinyosa...", però crec que també s'ha d'aprendre que els petons només es donen quan l'altre també hi està d'acord. I sempre li dic, tot i que encara no ho pugui entendre gaire, "si no vol que li facis petons, no li facis". Tampoc m'agrada gaire aquesta costum que tenim els pares de demanar als nostres fills que facin petons a altres nens o a gent gran. "Vinga fes-li un petó a fulanito", una cosa es demanar que saludin algú que diguin adéu o hola, però un petó és una cosa molt personal, trobo. Jo mai li demano, potser per això ha decidit ella mateixa prendre l'iniciativa! De moment passa de tot i fa els petons que li venen de gust, però tampoc la renyaré per això, oi?

Veiem com serà la tercera part d'aquesta història! D'aquí uns anys potser la història és al inrevés, qui sap!