dijous, 15 de novembre del 2012

El món en minúscules

Recordo el dia en que la meva àvia intentava ensenyar-me a cordar els cordons de les sabates. Era complicat. No me'n vaig ensortir a la primera ni va ser fàcil. Aquell cordó donava voltes estranyes i difícils de recordar.

Recordo un dia que vaig decidir jo mateixa estendre la nocilla per sobre del pa bimbo. Em va semblar molt difícil. No aconseguia que la llesca no se'm trenqués. Vaig pensar que hi havia coses que semblaven molt fàcils pels grans i en canvi no ho eren gens ni mica.

Recordo la temporada en que em van ensenyar a llegir. Em va encantar descobrir que volien dir tots aquells signes. Però no era fàcil. Hi havia lletres que se m'entravessaven. Per exemple la H. Mai recordava quin soroll feia aquella lletra.

El món en minúscules és un repte quotidià. Nosaltres, instal·lats en el nostre món d'adults, gairebé ens hem oblidat del que significa. Cada dia apareixen noves coses que has d'aprendre a fer. No es tracta de coses fàcils. Són coses que trigaràs dies o mesos en aprendre, que en moltes ocasions et costaran suós i llàgrimes.

Hi penso mentre veig a la meva filla. Em té admirada la seva capacitat de superació. Crec que en això és molt més valenta que jo.


La miro mentre intenta treure's els mitjons. Estira primer del davant amb força i li proposo que intenti per darrera amb les dues mans i ho intenta però costa més del que creiem. Finalment ho aconsegueix. Em poso molt contenta i ella també.

També és tot una odisea posar-se les sabatilles. Però cada dia ho intenta i més o menys ho aconsegueix. Triga. L'altre dia va venir a la cuina i s'havia ficat les sabatilles, al revés i tot plegat, però les duia als peus sense cap ajuda externa. Era una gran victòria.

L'altre dia a l'escola va demanar per anar a fer un pipí. Juntament amb ella van anar dos nens més. La mestra estava atenent a cada nen un per un. Els ajudava a baixar-se els pantalons per asseure's al lavabo en miniatura que tenen a l'aula. L'Ariadna era l'última i suposo que veient que encara li faltava per que li toqués va decidir encarar un nou repte al que no s'havia enfrontat encara: baixar-se ella sola els pantalons i les calcetes i seure a fer un pipi. Li va sortir perfectament i ara, segons ens explica la mestra, va ella sola sense avisar a ningú.

Fa unes setmanes que insistia en que volia obrir ella la porta (concretament ficar la clau al pany). Ens semblava una tasca impossible per les seves petites mans, encara tant maldestres. Cada dia volia provar-ho. Gairebé cada dia acabava plorant i enfadada, perquè no podia i nosaltres li acabàvem obrint la porta (cosa que li feia molta ràbia). Ens semblava una simple tossuderia. Jo li deia cada dia: "no pots Ariadna, encara ets massa petita". Al cap d'uns dies va posar la clau al pany. Ara ja no li interessa fer-ho, perquè ja en sap. El repte, un cop més, ha estat superat.

M'agrada veure a la meva filla enfrontant-se a la vida amb tanta valentia. no entenc la gent que al parc els ajuden a superar tots els obstacles i no gaudeixen quan veuen que ells solets pugen a aquell tobogan sense ajuda o aconsegueixen encaramar-se a aquella paret que abans els hi quedava tant alta.

Em frego les mans quan penso tots els reptes que, encara, li he de veure superar, totes les vegades que em deixarà amb la boca oberta.

14 comentaris:

  1. Que maco Anna, jo també em sorprenc de com els nens son capaços de moltes més coses de les que nosaltres creiem i lo orgullosos que se senten quan aconsegueixen fer coses tan senzilles com posar-se un pantaló. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre van un paset més endavant del que ens imaginem, oi?

      Elimina
  2. Que bonic que ho has escrit!
    És una passada veure'ls fer tot això!
    I sí, tota la raó que se'ls ha de deixar fer, tardaran més o menys temps, però quan ho aconsegueixen per si sols estan super contents!

    Jo també tinc una experiència similar a la que expliques de la teva a l'escola. La petita ha aprés a columpiar-se soleta, donant-se empenta, des que ha nascut el germanet. Com que a vegades la feia esperar perquè havia d'estar per ell, va començar a fer-ho sola! Deuen pensar, perquè esperar si ho podem fer soletes? I ho fan!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quants recursos, oi? Que bé que hagi decidit fer-ho ella sola això de gronxar-se. Tot un repte això de tenir un germanet, també! Sembla que la petita ho porta molt bé!

      Elimina
  3. Buff, ni t'ho imagines! jo cada dia em sorprenc! les meves ara saben vestir-se soles (una altra cosa és que ho vulguin fer, que és molt còmode que t'ho faci la mama) i el primer dia que es van saber posar els mitjons vaig flipar! I elles més! A més, l'una repta a l'altra i la feina és mva a judar-les amb la frustració de que ella no sap fer una cosa que la seva germana si que fa...

    Un post preciós, dels de guardar en un lloc especial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies!

      Ostres, no deu ser fàcil enfrontar-se a aquestes situacions, això de tenir algú al costat que sap fer una cosa que tu encara no controles...però quin aprenentatge més útil!

      És graciós, com es sorprenen també elles mateixes quan aconsegueixen alguna cosa, oi? L'Ariadna ve corrents "mira!". Després, a vegades, em demana un aplaudiment...jeje...considera que s'ho té ben merescut!

      Elimina
    2. Si, és molt maco quan et vénen i et diuen "mira!!!" i es queden esperant la teva reacció. I quan reacciones emocionada buff! estan tan contentes!!!! Que maques son oi? Jo és que babejo!!! ja ja ja ja

      Elimina
    3. Ai, sí noia! :)

      Segons tot el que he llegit sobre aquesta edat (que no és gaire, la veritat) és bàsic aquest reconeixement. Aprenen a base de reptes i reconeixements. Jo em passo el dia dient "molt bé!", encara que sigui per coses ben petites i sobretot si ha arreglat alguna cosa que havia fet malament (recollir una cosa que havia decidit tirar o netejar una cosa que havia embrutat...)

      Elimina
  4. Quin post més maco anna!

    És cert que són imparables, eh? A més es senten tan realitzats quan aconsegueixen les coses... M'encanta! A mi em fa molta gràcia observar ara en Biel perquè aprèn coses que l'Andreu ja té apresses i de vegades les aprèn d'una manera ben diferent a com les va aprendre el seu germà. És molt curiós veure com cadascun té la seva manera de fer per aconseguir el mateix objectiu.

    I l'Andreu buf! L'Andreu és que ara és una fera en aquest sentit. Tot és superar obstacles :-)

    I jo tampoc entenc aquestes mares que es passen el dia solucionant tot als seus fills. De fet és una llàstima que no se n'adonin que el que fan es criar fills insegurs però mira, cada una...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha de ser molt bonic viure les diferències. La veritat és que no m'ho imagino, penso que tots els petits han de ser com l'Ariadna!

      Al parc es veuen mares ben patidores, oi? Tota l'estona darrera...Però les més patidores de totes són les iaies! L'altre dia n'hi havia una que li agafava la ma a la nena mentre es gronxava i tota l'estona li deia "compte que pots caure endavant", "compte!"...la nena tenia l'edat de l'Ariadna! (2 anys i mig!) jo al·lucinava...això sí, la nena tenia una paciència...

      Elimina
    2. Jajaja! Sí, les iaies ja són "lo peor". L'àvia del Jordi cada vegada que cau un nen crida: "Ai Sant Antoni!" jaja! Ja arribarem ja...

      Elimina
    3. Sí noia, que cuidar uns fills que no són "els teus" no deu ser fàcil. Ens tocarà patir també.

      Elimina
  5. Qué bonic anna!!

    El nostre ritme diari ens fa oblidar, moltes vegades, que tot el que fem amb els ulls tancats hi havia un dia que ens era impossible fer. Gràcies als nostres fills ens adonem que en l'aprenentatge tot costa un esforç.

    La Maria es fustra molt quan intenta fer una cosa que no li surt, i ho intenta una vegada i una altra i una altra,... i la meva frase (que ja se la diu a ella mateixa en veu alta) sempre és: paciència Maria que fent i desfent aprent l'aprenent ;) (i precisament ara estem en fase cordar els cordons i aprendre les hores)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'encanta la frase Ester. Me l'apunto. Segur que a la Maria li servirà molt i molt. Les mames estem per coses així, no trobes?

      Elimina