dilluns, 21 de gener de 2013

Patria potestat

Les mares tenim una relació amb els nostres fills quasi patrimonial, jo, com a mínim, visc la relació amb la meva filla com si fos alguna cosa meva. De vegades, de broma li dic, de qui és aquest peu? senyalant-li el seu peu i ella diu Meu! i jo li dic, no, no...aquest peu és de la mama! i així anem jugant. 

Crec que aquesta sensació la tenim moltes mares. La nostra relació amb ells té molt de físic. Van estar a la nostra panxa, van créixer dins nostre i van sortir, però el cordó umbilical invisible encara ens lliga molt. 

Aquest sentiment tant natural té una banda positiva, i és que el sentit de protecció en vers d'ells el tenim molt acusat. El seu dolor és el nostre, com si fossin part del nostre cos i, per tant, procurem que no pateixin. La part negativa és la dificultat que tenim per deixar-los fer la seva com persones individuals. Entendre que no són nostres i que han de créixer al marge nostre, ser autònoms, a vegades i per segons quines coses és un exercici complicat. 

Perquè el cert és que els fills no són nostres, el dret civil ens en reconeix la  Pàtria Potestat, i que és això? 

La paraula ve del dret civil romà. 

En època romana aquesta potestat era exercida pel Pater Familias, l'home de la casa, el Pare de la Família. La família romana era un concepte que anava molt més enllà del que entenem avui en dia. Tothom estava per sota del pare: els fills, les dones, els esclaus, etc. Els membres de la família eren una part més del patrimoni del Pater Familias i com a tals ell podia fer amb ells el que li semblés. També tenia dret a la seva vida. Com podem veure, la família romana era com un estat dins l'estat i l'home de la casa era el monarca absolut dins dels seus dominis.



Imagineu no ser responsables de la sort dels vostres fills? Així es devien sentir les dones de les famílies romanes, que no tenien cap capacitat de decisió sobre la vida. Aquesta deu haver estat - i segueix sent- una situació comuna en les societats fortament patriarcals, on els homes són els únics amb la tutel·la dels fills.

No fa gaire a Estats Units encara hi havia esclavitud. Les dones que es convertien en mares essent esclaves no tenien cap dret vers els seus fills. Aquests podien morir, ser enviats a una altra casa, sense que es consultés a la mare per a res. Estem parlant d'una societat occidental, en principi. Això obligava, com autodefensa, a les mares embolcallar-se amb certa capacitat de resistència i a mantenir una prudent distància cap als seus fills. En resum, intentaven no estimar-los massa. (Sobre aquest temes parla la Toni Morrison en un dels seus llibres més cèlebres, Be Loved. Un dels que sempre apareix a les llistes de lectura del nostre club!)



Avui en dia en el nostre país la Patria Potestat és d'ambdós progenitors. És el conjunt de drets que la llei reconeix als pares sobre les persones i béns dels seus fills mentre aquests són menors d'edat o estan incapacitats, amb l'objectiu de permetre el compliment a aquells dels deures que tenen de sosteniment i educació d'aquests.

En resum, se'ns concedeix la seva tutel·la però amb unes obligacions que s'han de acomplir si volem seguir mantenint-la.



Segons el Codi Civil espanyol aquesta potestat comprèn les següents obligacions: vetllar pels fills, alimentar-los, educar-los, procurar-los una formació integral, representar-los i administrar els seus béns.Si els fills tinguessin suficient judici hauran de ser escoltats abans d'adoptar decisions que els afectin.


(No conec el nom de qui ha fet l'il·lustriació, jo l'he tret d'aquesta pàgina)

3 comentaris:

  1. Nosaltres a casa també juguem a aquest joc que dius. Imagino que totes les mares reconeixem els nostres fills com a una part de nosaltres mateixes.

    Què dur ha de ser per una mare no tenir cap tipus de dret sobre els seus fills.

    ResponElimina
  2. Pobres dones aquestes que descrius... això sí que és ben bé per perpetuar l'espècie...

    Molt divertit el joc!! jeje

    ResponElimina
  3. Ha de ser tremendo viure en un lloc on les coses són així. De debò que no puc fer-me a la idea, per tornar-se boja.

    ResponElimina