Falta de comunicació

Ja he parlat altres vegades de l'àvia del meu home. Una dona molt interessant i que va viure 100 anys! , com sabreu. Fa temps li van preguntar, quin era al seu parer l'invent més important que ella havia conegut i, sorprenentment no va respondre ni la rentadora (una dona amb 11 fills!), ni el cotxe, ni, posem per cas, la fregona. La dona va respondre el telèfon móbil. A primer cop d'ull semblaria que és aquest un invent frívol i que la seva resposta havia estat poc meditada. Espero que després de dues històries petites que us vull explicar, entengueu, com jo ho he fet, les seves raons. 

Un dia eren al camp ella i una amiga. Ella li va preguntar a l'amiga pel seu fill i va respondre amb plors. El fill havia marxat a Amèrica i no havia tornat. Els fills que marxaven lluny desapareixien. No hi havia manera de posar-s'hi en contacte de nou. Era, gairebé, com perdre'ls. 

Pensant en aquests temes, just l'altre dia em vaig topar amb un testimoni amb una experiència similar i que em va fer adonar del pes que tenien abans les distàncies.

Estava llegint unes cartes escrites per Madame de Sévigné (s. XVII) on parla a la seva filla o, més concretament, sobre la seva abscència. Us transcric un fragment. 

"Os escribo con el corazón en un puño; soy incapaz de escribir a otro que a vos, pues sois el único que tiene la bondad de entrar en mis ternuras más extremas. En una palabra: ya van dos correos que llegan sin traerme noticiasde mi hija; tiemblo de pies a cabeza, no tengo uso de razón, no duermo; y si duermo, me despierto con sobresaltos que son peores que no dormir. No puedoentender qué es lo que impida que reciva cartas como de costumbre (...) Pero vamos a ver, mi querido Monsieur: ¿ qué es lo que pasa? ¿Mi hija no me escribe? ¿Está enferma? ¿Alguien me quita las cartas? Pues los retrasos del correo no vastan para provocar tal desorden"

Crec que no som conscients de fins quin punt han canviat els modes de comunicació entre nosaltres, amb quina facilitat ens relacionem i com de curtes s'han fet les distàncies...i és clar, la importància que té això per poder continuar amb els vincles familiars. Potser sí que tenia raó l'àvia...que en penseu?