diumenge, 13 de maig de 2012

Falta de comunicació

Ja he parlat altres vegades de l'àvia del meu home. Una dona molt interessant i que va viure 100 anys! , com sabreu. Fa temps li van preguntar, quin era al seu parer l'invent més important que ella havia conegut i, sorprenentment no va respondre ni la rentadora (una dona amb 11 fills!), ni el cotxe, ni, posem per cas, la fregona. La dona va respondre el telèfon móbil. A primer cop d'ull semblaria que és aquest un invent frívol i que la seva resposta havia estat poc meditada. Espero que després de dues històries petites que us vull explicar, entengueu, com jo ho he fet, les seves raons. 



Un dia eren al camp ella i una amiga. Ella li va preguntar a l'amiga pel seu fill i va respondre amb plors. El fill havia marxat a Amèrica i no havia tornat. Els fills que marxaven lluny desapareixien. No hi havia manera de posar-s'hi en contacte de nou. Era, gairebé, com perdre'ls. 

Pensant en aquests temes, just l'altre dia em vaig topar amb un testimoni amb una experiència similar i que em va fer adonar del pes que tenien abans les distàncies.

Estava llegint unes cartes escrites per Madame de Sévigné (s. XVII) on parla a la seva filla o, més concretament, sobre la seva abscència. Us transcric un fragment. 

"Os escribo con el corazón en un puño; soy incapaz de escribir a otro que a vos, pues sois el único que tiene la bondad de entrar en mis ternuras más extremas. En una palabra: ya van dos correos que llegan sin traerme noticiasde mi hija; tiemblo de pies a cabeza, no tengo uso de razón, no duermo; y si duermo, me despierto con sobresaltos que son peores que no dormir. No puedoentender qué es lo que impida que reciva cartas como de costumbre (...) Pero vamos a ver, mi querido Monsieur: ¿ qué es lo que pasa? ¿Mi hija no me escribe? ¿Está enferma? ¿Alguien me quita las cartas? Pues los retrasos del correo no vastan para provocar tal desorden"

Crec que no som conscients de fins quin punt han canviat els modes de comunicació entre nosaltres, amb quina facilitat ens relacionem i com de curtes s'han fet les distàncies...i és clar, la importància que té això per poder continuar amb els vincles familiars. Potser sí que tenia raó l'àvia...que en penseu?

13 comentaris:

  1. Que l'àvia tenia raó. Ho vaig veure clar el dia en que es va poder comunicar els Campaments amb el Sahara occidental. Els avis amb l'estri a la ma, a l'orella, podien per fi! parlar amb els éssers estimats de l'altra banda del mur. Els va semblar un petit miracle.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'he emocionat una mica amb aquesta història que expliques. N'hi ha d'haver mil·lers d'històries d'aquestes, amb el mòbil com protagonista, repartides pel món.

      Elimina
  2. Si, realment no som conscients de les coses fins que vivències com aquestes no ens en fan adonar. Nosaltres en relativitzem la importància, ho tenim tan a l'abast!

    M'ha agradat molt el post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens acostumem molt ràpid als canvis, trobo...jo ara ni em faig a la idea de com seria la vida sense mòbil o internet...estem ben lligats els uns amb els altres!

      Elimina
  3. L'àvia tenia tota la raó del món. Avui dia tenim la gran sort de poder-nos comunicar amb l'altre punta del món si volem... Mòbils, internet... Tenim tot a l'abast i ni ens adonem perquè ho trobem del més normal.

    Això dels fills lluny m'ha posat els pèls de punta. Buf, que marxin ja deu ser dur però que marxin i que no tornis a saber mai res més d'ells deu ser un martiri per a qualsevol família.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, jo crec que ara que són tant petits encara no hi pensem, però l'època en que marxin serà durilla...en escriure això hi he pensat una mica i crec que s'ha de ser molt forta per aguantar certes situacions...

      Elimina
  4. Jo l'altre dia ajustment parlava amb una amiga del gran invent de l'skype. Gràcies a això els avis del baby el poden anar gaudint i sentir-se més a prop d'ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Just quan em va explicar l'història la meva parella vaig pensar això que dius...doncs si l'àvia hagués conegut internet i coses com l'skaype, nosé que hagués dit!

      Elimina
  5. Jo també penso que els telefòns (en concret, els mòbils) són un dels invents nous que més ens han canviat la vida. Sovint penso, com ens ho feiem abans?
    Ara, ens hi hem acostumat tant, que ja no pensem en els molts segles en que la comunicació era totalment diferent! Sens dubte, això canviarà molt la manera de relacionar-nos i, per sort, la proximitat entre familiars és una de les coses positives que ha portat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, les coses van canviant i quan mires endarrera veus que res és tal i com era fa uns anys...esperem que tot ens ajudi a teixir llaços ben forts amb aquells que ens importen.

      Elimina
  6. Tenia molta raó l'àvia!! Realment ens ha canviat la vida el telèfon mòbil. Quan érem petites no n'hi havia d'això, inclús quan érem més joves. Només calia dir-li als pares "me'n vaig a donar un volt, tornaré a les 22:00" o deixar una nota al damunt del moble del rebedor, i en tota la tarda no sabies res més d'ells ;) jejeje Segur que nosaltres no deixarem en pau als nostres fills quan els toqui marxar a donar un volt, ho intentarem, però segur que per alguna cosa o una altra els acabarem trucant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, espero deixar-la en pau i que surti tranquil·la!...pobreta, res m'agradaria menys que ser una mare pesada!!...ai...

      Elimina
  7. Totalment d'acord. El consol que dona rebre notícies immediates d'algú a qui estás esperant o de qui et preocupes es molt important. Intento pensar com ens ho feiem abans del movil y certament jo crec que patíem més que ara

    ResponElimina