dijous, 10 de gener del 2013

A fer nones...

A vegades, tot i la temàtica històrica del bloc, m'agrada parlar de com faig de mare i de la meva filla. Avui tinc moltes ganes de parlar del nou repte que ha superat l'Ariadna, perquè estic ben orgullosa i contenta.També perquè crec que es un tema que interessa a moltes mares.

Feia temps que no estava contenta en com estàvem fent les coses a l'hora d'anar a dormir. Des de feia més o menys un any que això d'anar a dormir havia començat a convertir-se en un problema.

Fa molt que l'Ariadna dorm a una altra habitació. La nostra rutina era cada dia similar. Sopar, got de llet opcional, el pare explica un conte i la mare entra després a estar-se amb ella fins que s'adorm. Quan vam establir aquesta rutina era un plaer. Estava amb ella al costat i al cap d'una mica s'adormia. Però des de fa un any, més o menys, la cosa va començar a eternitzar-se. Estàvem a l'habitació una mitjana de 3/4 d'hora. A vegades hem arribat a record de dues hores. Jo he suportat molt malament tot plegat, amb poca paciència i sense alegria, diríem. De tota manera, com que no era cada dia, he anat deixant passar el temps, els mesos, pensant que no era normal, però sense decidir-me a fer res. Així cada nit s'acabava convertint en un moment lleig i jo em posava al costat de l'Ariadna amb una actitud més controladora (de que no es llevés ni jugues ni parles) que no pas acompanyar-la en el son.

Aquest Nadal ho he estat meditant molt, també he parlat amb una noia educadora que conec gràcies a les xarxes socials que m'ha ajudat a convencem. No era bo per cap de les dues. Per altra banda, li havia de donar la possibilitat de provar dormir soleta. L'educació també consisteix en donar la opció de superar reptes, oi?

També comptava amb l'ajuda de tenir una nena que ja té una edat (33 mesos) que pot entendre certes argumentacions, que sap que si no sóc a l'habitació sóc ben a prop i que puc entrar sempre que ella ho vulgui. 

Vaig començar a comentar-li durant els dies de Nadal que vam ser a Catalunya, que ella era ja una nena gran i que probablement podria dormir soleta un cop tornéssim a casa. A ella li va semblar una bona idea. 

No volia que fos res negatiu, només arribaríem fins on ella volgués. També vam decidir que per celebrar-ho, si ho aconseguia, aniríem a prendre xurros amb xocolata desfeta. 

En vam parlar molt, amb molta emoció...del moment d'anar dormir soleta! "solo, solo" com diu ella. I va arribar el moment. Com sempre, el pare li va explicar un conte, després vaig entrar jo i vam inaugurar el nou moment "mimitos": vam parlar una mica, vam fer-nos uns petons i abraçades i massatges i finalment vaig sortir. 

Ens va cridar forces cops i cada cop que anàvem estava plorosa. Algun moment va plorar una mica i de seguida entràvem. En veure que ho estava passant una mica malament vaig decidir entrar i demanar-li si volia que em quedés. Ella mateixa va dir-me que no, que sortís. Com aquell que té un repte i s'entossudeix a assolir-lo encara que sigui una mica difícil. Finalment es va adormir.

L'endemà l'Ariadna estava eufòrica. Ara li ha entrat la fal·lera de fer-ho tot sola, té com una explosió d'autonomia! No vol que l'acompanyem al lavabo, ni que li posem el pijama...s'ha adonat que és capaç de molt, de que és una valenta. 

No portem gaires dies així, però cada dia va millor. S'adorm en un quart d'hora i ja no ens demana. Va a dormir sense problemes i sempre té ganes del moment "mimitos"! Jo he recuperat les nits tranquil·les, unes nits que comencen a les 9 i no a les 11... i podem veure una peli amb el meu company, petar la xerrada, etc, etc...

També confesso que encara ens guardem les migdiades per estirar-nos una al costat de l'altre i compartir els ulls tancats...


6 comentaris:

  1. Molt bé! Quina nena més gran i valenta, eh¿? Enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. en moments com aquests te n'adones de com és fan de grans...:P

      Elimina
  2. Uau, quina bona notícia! Aquest post em dona l'Esperança de que tot arriba, tan de bo ho pogué, fer nosaltres també aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tothom té el seu moment, però tots acaben dormint solets, em sembla! ;)

      Elimina
  3. Molt bé!
    Aquest moment d'anar a dormir també hi ha èpoques en que s'eternitza a casa nostra. D'una banda m'agrada compartir amb ella aquest moment, però tens raó que si s'allarga al final una acaba dels nervis i no és bo per ningú!
    Ja ens aniràs explicant com va evolucionant!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo per això m'he reservat les migdiades, perquè per una banda m'agrada el moment, poder estar "en intimitat" amb ella, sorgeixen converses molt especials...

      Elimina