Rememorant

Estàvem els tres a una botiga ahir per la tarda. Compràvem algunes coses per la disfressa de l'Ariadna. Va entrar una noia. Em sonava però m'era impossible saber de què. Vam seguir conversant amb la botiguera. La noia havia anat al final de la botiga i després va passar per darrera nostre. El meu home sembla que havia tingut la mateix sensació que jo, però ell tenia més idea de qui es tractava. Així que li va preguntar:

- Perdona, ets infermera?

- Sóc llevadora- és notava un punt d'orgull a la resposta.

I els tres ens vam mirar, perquè de cop vam entendre tot plegat. No valen caldre més paraules.

- Que té, 2 anys i mig? - va dir ella senyalant a l'Ariadna.

- Tu ets la Leire. -Vam dir els dos.

- Sí!

- Quina memòria! - va respondre ella..

- Es que hi ha coses que no s'obliden! -vaig dir jo.

I ella va deixar la botiga amb un petit somriure dibuixat als llavis. 

Jo estava emocionada. I no sóc molt d'emocionar-me. Em va sorprendre sentir-me així. Que hi farem, no passa cada dia que et trobis amb la llevadora que et va ajudar a parir. La veig encara davant meu encoratjant-me i dient-me que estava a punt. Posant-me a la nena al damunt. També dient-me que ho havia fet molt bé. Que havia estat un part molt bo, però que no m'aixequés de la camilla! "que acabes de parir, noia!". Era i segueix sent una noia seria, però molt professional. D'aquelles que donen seguretat. 

Gràcies a aquesta trobada el dia d'ahir va ser molt especial. Vam tornar a casa amb un formigueig a l'estomac. Ens va fer molt feliços trobar-nos a la Leire.