dimecres, 7 de setembre del 2011

Resistències o com alguns romans naixien als 11 mesos.

A l'última entrada vam tenir una conversa sobre les coses que hem fet les dones per intentar resoldre una mica la nostra situació en el món. Arrel d'això, se m'ha acudit escriure una entrada que feia temps que em voltava pel cap.

Tots els grups humans oprimits, aquells que tradicionalment han estat considerats inferiors, han desenvolupat diversos tipus de resistències. N'hi ha de més aparatoses, algunes que fan canviar el curs de la història de manera sobtada, d'altres incideixen més en el dia a dia. Són resistències quotidianes que canvien una mica la vida d'aquestes persones i, a vegades, la del seu voltant. 

Les dones formem part d'aquests grups marginats. Al llarg de la història hem estat tradicionalment considerades inferiors als homes. Tot i així, poques vegades s'han vist revoltes femenines, ni intents de les dones de prendre el poder. Algunes diuen que part de la culpa la té el fet que se'ns fa molt difícil veure al col·lectiu "homes" com un enemic, bàsicament perquè ells també són els nostres fills. La nostra ha estat, sobretot, una resistència quotidiana. 
Grup de dones de Chiapas
L'altre dia llegia en un llibre anomenat "Antropolgia y feminismo" una forma de resistència ben curiosa. Es tracta de les dones posseïdes (d'esperits masculins, per concretar) en una comunitat de postors nòmades del nord d'Àfrica.

Us reprodueixo el text del llibre.

"Este tipo de posesión surge en situaciones en la que la mujer lucha por sobrevivir y alimentar a su prole en condiciones muy dificiles donde su marido está a menudo lejos de casa con los rebaños y donde sufren las consecuencias de la poliginia y la precariedad del acceso a los recursos fuera del matrimonio. (...) Lewis comprobó que en muchas mujeres los espíritus se manifestaban cuando el marido contemplaba la posibilidad de contraer un nuevo matrimonio. (...) Las mujeres recurren a los espiritus como un medio indirecto de mainfestar sus quejas contra el marido y obtener algún tipo de compensación en forma de atenciones".

Un altre tipus de resistència comunament utilitzada per les dones ha estat el negar-se a cuinar, mantenir relacions sexuals o a efectuar tasques agrícoles o domèstiques. En aquest sentit és cèlebre la comèdia grega Lisístrata, on les dones atenenques es neguen a tenir sexe amb els seus marits com a mesura de protesta contra la guerra.

Veiem que totes aquestes resistències tenen a veure amb el que passa portes endins de la casa. Perquè la dona, en molts moments històrics, ha viscut reclosa a casa. Un dels motius  ha estat el control de la descendència. Des de les societats patriarcals té una importància primordial saber de qui són els fills i, per tant, el millor és no sortir de casa.

La sexualitat femenina ha estat un dels grans camps de batalla dels homes. La virginitat,  la "fidelitat" vers el marit oficial, ha estat sota el punt de mira de totes les societat on els homes tenen el poder (això és, gairebé totes).

Bé, doncs conec dos petits exemples que crec que també ens parlen dels nostres trucs i enganys per intentar suportar o fer menys estricte aquest control. 

Començaré parlant d'una comunitat amazònica i acabaré explicant una història romana que em va sorprendre. 

La primera. Em va explicar algú, o vaig llegir a algun llibre, la història d'una comunitat amazònica que creia en l'existència d'uns estranys éssers que vivien al riu i que quan els homes marxaven del poblat fecundaven a les dones i els hi feien fills. Un antropòleg que va visitar la comunitat, va preguntar a un home si realment hi creien en aquests éssers i ell va respondre que sinó, com podia ser que les dones es quedessin embarassades quan els seus marits eren fora? Bé, crec que sobren les explicacions! Sembla que amb aquest sistema tothom estava ben content!

La segona la vaig descobrir fa poc. Un escriptor romà del segle II aC, anomenat Aule Gel·li, va dedicar-se a escriure sobre temes ben dispars en les avorrides nits de l'Àtica. El llibre ha estat conegut com Nits Àtiques i ens parla de diverses curiositats. 

Una d'elles té a veure, segons el meu parer, amb tot el que us he explicat. És el capítol 16 del llibre III, i reflexiona sobre els mesos que està un fetus a la panxa de les dones. És curiós comprovar com els romans no ho tenien gens clar...

Sembla que la majoria de savis s'inclinaven per pensar que el 10è mes era el més habitual però que tant podia néixer al 6, al 7, al 8 o al 9.

Nosaltres sabem que són 9 mesos, uns 40 setmanes més o menys. I bé, em sembla que la cosa no és tant difícil de cal·lcular. Crec, potser vosaltres ho sabeu millor, que de fet els nens són força matemàtics en això de néixer (a no ser que siguin prematurs) i que majoritàriament el problema el tenim nosaltres que no sabem segur la data de la concepció (i si nosaltres no ho sabem, imagineu els pares!). Ara, amb l'obsessió que tenien per saber-ho, devien anar ben perduts, si a sobre no tenien clar quan durava l'embaràs!

I si resulta que aquesta indeterminació no fou un més dels mètodes de resistència de les dones romanes per tenir una mica de marge a l'hora de dir amb qui i quan havien concebut el seu fill?

En el mateix text ens informa d'una dona "de la qual no pot ser posat en dubte el seu honor" que va tenir el seu fill 11 mesos després de què el seu marit hagués mort. El fill, segons ella, era del marit. De fet, l'Emperador Adrià, anomenat l'emperador filòsof, se la va creure i així aquest infant fou considerat fill legítim del home mort i, suposo, va poder ser-ne l'hereu.

Bé doncs, nosaltres, que sabem una mica més que els homes romans sobre aquest tema, tampoc dubtem de l'honor de la matrona, ni de que la dona era força llesta, oi?

Que voleu, m'ha caigut simpàtica aquesta mama romana i el seu fillet (o filleta). I a vosaltres?


14 comentaris:

  1. M'ha encanta la història que ens has explicat. Es eviden que les dones s'han hagut de protegir o rebel·lar com han pogut al llarg de la història i arribar a fer creure a un emperador que un nen havia estat 11 mesos a la panxa es perque ens caigui molt bé aquesta dona!

    ResponElimina
  2. Oi que sí? Llàstima no saber-ne el nom. Bona nit guapa.

    ResponElimina
  3. Doncs sí que m'ha caigut bé sí! Ves-li al darrera tu jaja! Ara que això dels éssers del riu és el millor que he llegit mai. Si és que mira que n'arriben a ser de ximplets els homes...

    ResponElimina
  4. Que bo! I tant que ens cau bé aquesta mama!

    En relació a això, m'ha vingut al cap les dones que es casen (sobretot abans) de manera apressurada un cop descobrien que s'havien quedat embarassades. Jo penso: que no feien comptes la gent? igualment devien saber que el nen havia estat concebut un mes o dos abans del casament. O potser és que creien en embarassos de set mesos?!!
    Tot per les aparençes!!

    ResponElimina
  5. Sabia que us agradarien aquestes dones! jiji L'invent dels animalets del riu és genial, oi?

    Doncs sí, sempre s'ha parlat d'això de casar-se prenyada, oi? La gent feia com si no s'enterava, però jo crec que s'enteren sempre! ;)

    ResponElimina
  6. I voleu resistència més genial que la de la mare de Jesus? Resulta que arriba l'esperit sant en forma de paloma i la prenya i a més un àngel ja li ho adverteix: l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra. Això si que és tot una fita.
    I molts homes sabien que els fills no eren seus i callaven, després sortien els nens i s'assemblaven al veí de la vora o al senyor rector, per posar exemples.
    Al meu poble conten la història d'una home una mica curt a qui la seva dona li posava les banyes. Un dia en una discussió de cafè algú li va dir que era un cabró i que la seva dona li havien donat prenyada i ell va respondre:
    -Collons! A vere, si compres un euga plena, de qui és lo pollí? Del qui l'la fet o de l'amo de la bèstia?
    Mira, amb un pam de nas es van quedar tots. ja ho diuen que entre parts avingudes els jutges no hi tenen res a fer.
    La matrona romana va ser molt llesta i ves a saber si l'Emperador no hi havia tingut res a veure. Pensa malament...
    Petons.

    ResponElimina
  7. Si, Atonia, el tema de l'esperit sant també es força proper al dels animanlons fluvials! jaja!

    M'has deixat parada amb l'home aquest, sí que era curt i sabatot, el pobre! i pobre dona, també, no m'estranya que busqués altres per que fossin els pares de les criatures...a veure si la genètica es modificava una mica, suposo! ;)

    No havia pensat en això de l'Emperador, bona! (Tot i que tinc entès que li agradaven més els nois, però ves a saber! )

    ResponElimina
  8. Ostres molt interessant les històries que ens has explicat Anna, m'han agradat especialment les històries "feministes", molt bo això del ésser misteriós.
    Referent al que di l'Antonia jo sempre he sentit a dir: el pare de la criatura és qui li paga les sabates!

    ResponElimina
  9. jolín, com se les gasten als pobles, noies...la frase seria una variació de "qui paga mana", oi? jiji...

    ResponElimina
  10. Anna, vaig pesant en el teu post i la reflexió és: amb uns homes tant "bàsics" (per no dir curts) com les dones hem estat durant segles i segles supeditats a ells? no ho entenc!!

    Sí ja saps que els pobles la gent és més béstia!

    ResponElimina
  11. ui, què tard que arribo. Quines històries més interessants, i estava pensant que actualment per algunes dones aquesta precisió científica de la que gaudim ara els hi deu ser ben emprenyadora. No estaria malament que hi hagués un marge de duració de l'embaràs entre els 6 mesos y els 12, així totes podriem fer els nostres comptes segons les circumstàncies.
    Petons

    ResponElimina
  12. Tens raó, Euphorbia, la ciència sempre tant misògina! Jaja

    Noies, qui ho havia de dir, però he rigut molt en aquesta entrada...gràcies a les vostres aportacions!

    ResponElimina
  13. Ostres, quin post més xulo!!!!!! me'l reservava per llegir-lo amb calma i avui he pogut fer-ho. M'ha encantat!!!! I sempre m'ha agradat molt Lisístrata!

    A classe els explico als alumne lo fotut que és néixer dona a segons quines societats, encara avui en dia (i si no, que ho preguntin a les dones afganeses), però que sempre ens n'acabem sortint. Ara tinc més històries a explicar-los!

    ResponElimina