dimecres, 30 de novembre del 2011

Mare soltera

Aquesta ha estat una setmana molt literària, no trobeu? Hem pensat, escrit i decidit coses sobre llegir
i sobre llibres
i sobre paraules...

Doncs seguiré amb la temàtica per concloure.

Aquí teniu un petit poema que espero que us agradi.

El va escriure al segle XVIII una poetessa vietnamita, Ho Xuan Huong, qui sap si fruit de la seva pròpia experiència. 

Les mares, no només podem ser lectores, també creadores...



El plaer d'un moment i..
           aquesta angoixa encara.
Ai, et pots imaginar 
           el meu dolor? 
Sense que el cel m'hagi donat marit
          creix dins meu el tronc del salze.
Tu seràs el culpable
          els propers cent anys!
Per part meva, porto amb gust
          el fruit del nostre amor.
La gent pot dir el que vulgui,
          a nosaltres que ens importa! 
Ja vam pensar prou, o no,
`          però no vam ser ximples.


(El poema és una traducció meva força lliure d'una altra traducció en euskera d'un dels escriptors més importants en aquest llengua, J. Sarrionandia. Per tant, és més que possible que de traducció a traducció a traducció al final el poema tingui poc a veure amb l'original, que hi farem.)

dilluns, 28 de novembre del 2011

El club de les mames lectores

Les mares sempre vivim a un ritme accelerat, fent fent i fent...

I si ens aturem un moment, busquem un raconet per a nosaltres i decidim passar un temps relaxades amb un llibre entre les mans?...ens aniria la mar de bé! i a part, ens ho mereixem, no trobeu? 



Ha nascut un nou bloc anomenat El Club de les Mames de Lectores. La iniciativa ha estat de quatre amigues blocaires. L'objectiu és llegir en companyia, sense presses, llibres no gaire grans, però interessants. Com ho farem? Doncs encara estem pensant-hi. Vols passar per la pàgina? T'agradaria formar part del club? No tens cap compromís a llegir tot el que proposem ni ha participar sempre...tot es farà a un ritme plenament maternal! 


dijous, 24 de novembre del 2011

La maternitat, una feina de grup

Fa temps que tinc al cap una idea, que probablement he deixat anar en altres entrades, així que algunes de vosaltres bé em podeu dir que em repeteixo una mica...però voldria parlar sobre la feina que duu acompanyada el ser mare. És realment, com s'apunta en alguns blocs o comentaris, una feina que hem fet les dones des de sempre i que, en part, té a veure amb la nostre natura?

És evident que són les dones les que gesten la nova vida en el seu interior i les úniques que tenen capacitat de alletar. I a partir d'aquí? Com eren les coses al principi de tot, en l'albada de la humanitat? Doncs lamento informar que no en tenim ni idea...però tot i així, sempre podem especular, que és gratis! 


L'alletament. 

Les dones ens succeeix un fenomen que moltes de vosaltres deveu haver constatat. Quan durant molt de temps comparteixes espais i vida amb una altra dona els períodes tendeixen a unificar-se, oi? i que vol dir això?, doncs afectes pràctics, que sou fèrtils en moments similars. Així, si ens imaginem en societats tribals, on un grup de dones devia viure molt properes unes amb les altres, totes devien ser fèrtils en un mateix moment i això és una gran troballa en el moment de tenir fills perquè els nens arribarien a la vegada i, per tant, moltes dones podrien alletar en períodes similars. Aquelles que em donat el pit sabem que al principi tens molta llet, fins que no es regularitza i s'adapta a la demanda del teu fill, jo com a mínim tenia la sensació que podria haver alletat a una tribu sencera! Doncs aquest precisament és el tema. Ara la lactància és exclusiva i es subministra només al teu fill. No ens imaginem alletant a fills dels altres.
Durant gran part de la història, però, era d'allò més habitual que dones de classes més afavorides lloguessin a d'altres per a que alletessin els seus fills. Però, i l'estadi anterior a les dides? I abans de la formació de les societats més complexes? Doncs imagino que en grups més petits, s'alletaria als nens que tinguessin gana, sense distinció de si els havies parit o no. D'aquesta manera es solucionaven possibles problemes. Per exemple,  no hi hauria una dependència tan gran de la mare, que no estaria lligada perpètuament al seu petit i si marxava en algun moment, sempre hi hauria una teta plena d'aliment al seu abast. 

El part

Respecte el part, vaig llegir un testimoni força interessant, on s'explica que mentre els nadons dels simis, els nostres parents més propers, neixen amb la cara mirant a la mare, de manera que és la pròpia mare groil·la (o ximpanzé o el que sigui) la que es treu el fill de l'interior. En canvi els bebès humans neixen mirant cap a fora, de manera que el més còmode és que el nadó l'extregui un altra persona. En poques paraules, les femelles humanes per parir necessiten més persones...una mica d'ajuda i col·laboració, de nou.


El transport de les criatures

I que me'n dieu de dur les criatures d'un lloc a l'altre? Les nostres pobres cries no poden valer-se per elles mateixes fins els dos o tres anys. No segueixen el pas i això en societats d'alta mobilitat (com eren totes les societats humanes abans de la sedentarització) és un problema que s'ha de resoldre. En llargs trajectes se'm fa impensable que només la mare biològica es faci càrrec de traginar al petit. Havia de ser, necessàriament, una feina col·lectiva. Ara el porto jo una estona, després tu i després tu.


En conclusió, penso que els fills en aquestes primeres societats potser que fossin una mica de tots. D'aquesta manera, a força de col·laborar tots plegats en la seva criança, s'enfortien lligams i es generaven empaties. Tothom ficava de la seva part per un mateix objectiu: que els nens sobrevisquessin i, per tant, la supervivència del grup fos factible també. La maternitat, doncs, era una feina de grup.

Després, quan va començar a aparèixer la propietat privada, és va veure la necessitat de tenir hereus i identificar sense dubtes la descendència pròpia de la de la resta...però aquest és una altra història!

Per acabar doncs, crec que el nens els hem de tenir les dones (poc remei ens queda) però a partir d'aquí els models són múltiples i variats i la resta de tasques que duu la maternitat (la cura i criança) les podem fer nosaltres (perquè està molt bé i és gratificant i ens encanta, a vegades) però també ens poden ajudar o les pot fer altra gent que no sigui la mare biològica, si és el cas. Fins i tot els pares poden ser bones mares, no ho creieu?  Com en la darrera entrada sobre la família, el més important és estimar i respectar, a partir d'aquí els models són múltiples i variats. Com diuen, per gustos els colors i per opcions les humanes. 

dimarts, 22 de novembre del 2011

Jo també tinc una petita història...

Gràcies a la Sílvia el premi que vaig crear fa uns dies ha tronat a mi.

Després de llegir tots els vostres records he reviscut molts moments també de la meva infància i m'ha ajudat pensar sobre que és el que els hi agrada als petits...fent servir el seu propi llenguatge, el que més més més més els hi agrada de tot. 

Possiblement i en resum, la paraula clau és companyia. Vosaltres que en penseu? 

Jo també he triat d'entre els records un on la paraula companyia hi és present.

Estiu a una casa de vacances a un poble del Maresme. Avui s'anuncia pluja. El cel està ben ennuvolat. A mitja tarda comença a fer fred. Primer cauen unes gotes grosses ...plof,plof...que anuncien la gran tempesta...cada cop cauen més seguides i finalment, sense adonar-nos, no para de ploure. A casa hi som tots els que toquen. La mare, les tietes i els avis. També hi ha una amiga de la meva mare, la Mercè, que li ha enganxat allà la pluja. Que bé que hi sigui, sempre em fa riure. 

Jo m'he vestit amb el modelet típic de tempesta d'estiu: uns texans, una samarreta de màniga llarga i mitjons! -difícil entaforar els mitjons a les meves bambes victòria sense cordons, però la mama ho aconsegueix-. Tothom rebusca jerseis per els armaris i surt la roba antiga que acostuma a sortir en dies de tempesta. Aquelles coses dels besavis o de quan l'àvia era jove. 

I ara que fem? Doncs el de sempre. Prepararem un pa de pessic! Anem a la cuina les dones (som totes femelles a casa, menys l'avi). L'àvia és la que mana allà, dóna ordres i decideix ingredients i quantitats. Totes ens posem a les seves mans. Una pastís de iogurt, dels fàcils. Després hi posarem, potser, xocolata. Ara hem de deixar que passi una estona al forn i mentre, agafem un paraigua i sortim al pati des d'on es veu com baixa la riera. Quin espectacle! Davant de casa el camí no està asfaltat i l'aigua baixa com un riu, fa onades i tot! 

Després prenem el pastís. Els grans fan cafè (ai, el dia que jo pugui prendre un cafè, que gran que em sentiré!). Potser després veurem una peli d'aquestes interminables al sofà o, encara millor, a algun dels grans se li acudirà la brillant idea de treure el Trivial i a mi em deixaran llegir les preguntes.

diumenge, 20 de novembre del 2011

La família nuclear, un invent contemporani

La definició de què és una mare, de quines són les seves funcions en la cura de l'infant, té molt a veure en que és per a nosaltres una família.

Avui en dia, la majoria de nosaltres quan pensem en una família imaginem una mare, un pare i els seus fills vivint en una mateixa llar. Aquesta és el que en termes més formals coneixem com "família nuclear". Ja només el terme "nuclear" ens remet a pensar-hi com el nucli essencial, a partir del qual es construeix tota la resta. Es considera com un estat natural, però de natural no en té res...de fet el concepte de família nuclear es crea (com tantes altres coses) a partir de la industrialització. Va sorgir probablement arrel de l'arribada massiva de població a les ciutats, la generalització del treball a la fàbrica i la demanda per part dels sindicats d'un salari familiar, segons el qual un home hauria de guanyar prou diners per mantenir la seva família i van decidir que com a família s'entendria pare, mare i fills. El resultat final fou que mica en mica es va anar creant una idea concreta de com havia de ser una família, quin era el model desitjable i "natural".

Però com veurem, poques famílies s'adeqüen al model. En primer lloc, si obrim una mica el visor, més enllà de la societat occidental, de famílies d'aquest tipus n'hi ha ben poques. Tenim famílies polígames, famílies extenses...hi ha grups que viuen homes i dones separats, etc. Només un petit percentatge està conformat per petites famílies amb una mare, un pare i els seus fills. 
Fins i tot al món occidental aquest concepte és més un model que una realitat. Només si em fixo en la meva experiència personal ja em costa trobar una família nuclear en condicions! De petita vivíem amb la meva mare a casa els meus avis (amb les tietes també, es clar!). Després vaig viure molts anys jo i ma mare, després ella es va casar i va tenir un nen i vivíem tots quatre plegats. Després vaig viure en un pis amb dos bons amics i finalment ara estic amb la meva parella i la meva filla (ara sí, som una família super nuclear i tradicional, podríem dir!).

Alguns estudiosos, han considerat que el nucli familiar essencial seria la mare i el seu fill biològic, però ni tant sols això es produeix en tots els casos. Segons uns estudis antropològics, per exemple, a les famílies afroamericanes d'Estats Units molts fills no viuen amb les seves mares biològiques, sinó que ho fan amb les àvies, tietes o altres parents. 

N'hi ha tants, de models! Al final, per mi el que hauria de ser una família és un grup de persones que s'estimen, es respecten i que viuen sota un mateix sostre. I si ho entenem així, sí que crec que les criatures han de viure en una família que els hi donin estabilitat. Però a partir d'aquí, podem organitzar-nos com ens sembli. Els nens no patiran. Ells només necessiten que els estimin.