dimecres, 30 de novembre de 2011

Mare soltera

Aquesta ha estat una setmana molt literària, no trobeu? Hem pensat, escrit i decidit coses sobre llegir
i sobre llibres
i sobre paraules...

Doncs seguiré amb la temàtica per concloure.

Aquí teniu un petit poema que espero que us agradi.

El va escriure al segle XVIII una poetessa vietnamita, Ho Xuan Huong, qui sap si fruit de la seva pròpia experiència. 

Les mares, no només podem ser lectores, també creadores...



El plaer d'un moment i..
           aquesta angoixa encara.
Ai, et pots imaginar 
           el meu dolor? 
Sense que el cel m'hagi donat marit
          creix dins meu el tronc del salze.
Tu seràs el culpable
          els propers cent anys!
Per part meva, porto amb gust
          el fruit del nostre amor.
La gent pot dir el que vulgui,
          a nosaltres que ens importa! 
Ja vam pensar prou, o no,
`          però no vam ser ximples.


(El poema és una traducció meva força lliure d'una altra traducció en euskera d'un dels escriptors més importants en aquest llengua, J. Sarrionandia. Per tant, és més que possible que de traducció a traducció a traducció al final el poema tingui poc a veure amb l'original, que hi farem.)

8 comentaris:

  1. Que gaudiu molt totes les mares lectores!
    Gràcies pel poema guapa

    ResponElimina
  2. Doncs semblen pensaments molt actuals. M'ha agradat!

    ResponElimina
  3. Molt maco i sí que sona molt actual, encara que potser tens raó i de tan traduir resulta que l'original era una recepta de fideus vietnamites amb gambes. Ara el podriem posar al traductor de google i passar-lo al suec, al turc de tornada al vietnamita i acabem novament amb euskera i català, a veure que en surt, jeje, potser encara en treurem la fòrmula de la cocacola.
    Ai, quina tonteria.
    Petons i sí, ha estat una setmana molt literària.

    ResponElimina
  4. Jeje...Euphorbia, estem aquí amb el meu company i unes cervecetes i ens estem rient encara..jeje...molt bona.
    Noies, merci! A mi m'agrada molt la poesia oriental, sembla que no diguin res i diuen tantes coses...

    ResponElimina
  5. Com diu tothom és de plena actualitat! Molt interessant Anna.

    ResponElimina
  6. Un poema molt maco Anna, gracies per compartir-lo

    ResponElimina