dimecres, 9 de novembre de 2011

La còlera materna contemporània o com sortir a resistir a la plaça

Fa un temps vaig fer una entrada on explicava com, davant la desigualtat i les situacions d'injustícia, les dones s'han revelat de diverses maneres. El més habitual ha estat trobar fórmules per enfrontar-se amb una resistència quotidiana i intentar millor en la mesura del possible la seva existència.


Però no sempre ens hem quedat a casa. També hem sortit al carrer quan ja ningú s'atrevia, en escenaris molt complicats. Un gran motivació han estat els nostres fills. La majoria de vegades crec que la relació amb els nostres fills és tan estreta que gairebé la definiria com física. Penso que són com una part nostre. La seva pèrdua o desaparició és una amputació en tota regla. I a vegades hem perdut els papers, hem deixat de pensar en la nostra seguretat, tal i com deien els metges del segle passat, hem desenvolupat aquella malaltia tan femenina anomenada histèria, però no una histèria incontrolada, sinó dirigida per intentar, en primer lloc trobar o millorar la situació dels nostres fills i després, mirant més enllà, intentar canviar les coses perquè els fills i filles d'altres mares no passin pel mateix.

Els homes atenencs tenien raó quan van voler controlar les expressions de dolor femenina en els funerals. És veritat, tenim tendència a la sedició i a la histèria...i som perilloses perquè quan ens decidim a sortir a la plaça deixem de tenir por.

Veiem-ne alguns exemples...

A l'Argentina l'any 1977 es trobaven en plena dictadura militar i molts nois i noies desapareixen de casa seva sense explicació. Un grup de mares van reunir-se a la Plaza de Mayo (situada davant la Casa Rosada, la seu del govern argentí) perquè li expliquessin on es trobaven els seus fills. Van decidir que es reunirien allà cada dijous. Altres mares es van anar afegint a la concentració. Com que estava prohibit reunir-se, la polícia els hi va exigir que circulessin i elles van començar a donar voltes per la plaça. Així cada dijous. Per reconèixer-se entre elles es van posar el cèlebre mocador blanc al cap fet amb la tela que s'utilitzava per fer els bolquers dels nens. Era el seu símbol de maternitat. Algunes van ser segrestades i assassinades per la dictadura militar. Tot i així, com dèiem, no tenien por i van seguir la seva lluita fins que van tenir repercussió internacional. Elles van encendre una espurna que va servir perquè els propis argentins i el món sencer se n'adonés dels crims que s'estaven cometen a l'Argentina.

A Galícia durant els anys 80 la gent moria com mosques per culpa de la droga. Era una dels centres de producció i distribució de droga de la Península. Els caps dels cartels gallecs eren homes poderosos a les seves petites comunitats i eren respectats o temuts per la resta dels habitants. Tot semblava inamovible fins que Carmen Abedaño va descobrir que el seu fill es drogava. En un principi es va quedar bloquejada i es va tancar a casa durant 3 mesos. Fins que va patir un derrame cerebral, davant del metge va explicar la seva situació i d'aquí va intentar contactar amb altres mares que es trobessin en una situació similar. D'aquesta manera, fa 25 anys, van crear una associació per ajudar als toxicòmens del seu poble. “Recuerdo el caso de una madre tan desesperada —refiere Carmen— que lo que quería era que los médicos le diesen algo para matar a su hijo… Aquella fue una época de dolor compartido pero, al mismo tiempo, de consuelo, de ayudarnos unos a otros”.
Aquella associació, el fet de sentir-se recolzades, va ser el primer pas per decidir sortir al carrer i reconvertir la seva pena i ràbia en un motor de canvi. Amb les seves mobilitzacions volien desemmascarar als traficants i buscar recolzament polític.  La primera acció fou denunciar els llocs de venta de droga. Diu una de les mares...“fue muy impactante cuando denunciamos a los 38 establecimientos donde se vendía droga, porque la gente empezó a reaccionar y después se vieron obligados a cerrar”.

La mare Dora Carrera explica... “nunca se hizo el recuento de cuántos jóvenes murieron a consecuencia de la droga por culpa de esos asesinos. Nosotras salimos a la calle para denunciar lo que estaba pasando con nuestros hijos. Nos presentábamos ante todos los estamentos para denunciar a esos terroristas de la droga…”. No era una lluita fàcil. A banda de jugar-se literalment la vida amb les seves denúncies, els seus fills eren molt vulnerables, molts van quedar-se pel camí i mentre els veien morir o no recuperar-se, elles havien de seguir dempeus. Un dels moments més simbòlics fou quan van anar fins la finca d'un dels caps de la droga de Galícia, el Pazo de Baión, de Laureano Oubiña. Van encaramar-se a la tanca.

De nou, amb cada un dels seus actes van obrir un camí a cops de matxet que va servir perquè avui en dia la majoria de caps de la droga gallecs (entre ells el senyor Oubiña) estiguin a la presó i com a bonic colofó de la seva lluita, l'any 2008 van ser convidades a la inauguració del Pazo Baión com espai públic per a la ciutadania.
Fa uns dies vaig veure al telenotícies una mare mexicana que explicava com havia desaparegut la seva filla a la frontera entre Mèxic i Estats Units. En marxar la noia li havia donat un telèfon per posar-s'hi en contacte. Quan la va trucar ella li va dir que millor que no la truqués més. Aquesta havia estat la seva darrera conversa. La mare plorava en recordar-ho. Havia anat a trobar un futur a Estats Units però havia passat alguna cosa i ja no tenia notícies. Ningú s'enrecorda de tots els milers de desapareguts quan intenten creuar la frontera cap a Estats Units i un grup de mares s'han unit per creuar el país intentant demanar justícia. És la marxa pels Migrants desapareguts. S'emmirallen en les mares de la Plaza de Mayo. Si elles van ser finalment escoltades en una dictadura, potser aconseguiran que algú recordi els seus fills i faci alguna cosa per trobar-los i millorar la situació a la frontera.

No han estat les úniques mares que fartes de viure una situació d'injustícia s'han organitzat per intentar canviar les coses. No seran les últimes. 

(La part de l'entrada on parlo de les mares de la Plaza de Mayo la he fet en part amb la informació de Wikipedia i la de les mares gallegues gràcies a l'article periodístic del diari La Opinión)

9 comentaris:

  1. La veritat és que se t'encongeix el cor quan veus tant patiment d'unes mares pels seus fills. De vegades no entenc com es pot arribar a suportar el dolor de perdre un fill i, sobretot, quan es tracta d'una desaparició perquè crec que la incertesa deu ser inclús pitjor que la mort.

    Totes aquestes mares de les que parles són unes dones molt valentes i és que els fills et fan treure les forces d'on no n'hi ha. El que no es faci per lluitar per un fill no es fa per ningú.

    Visca les mares coratge!

    ResponElimina
  2. Sí Esther, crec s'ha de tenir veritable coratge per a què el dolor no et paralitzi en moments tan durs i el puguis reconvertir en alguna cosa positiva, com van fer aquestes dones. Tot un exemple!

    ResponElimina
  3. Fa posar la pell de gallina llegir això.
    Coneixia la història de las madres de Mayo, però no les altres.
    Les mares, posant-se d'acord, poden arribar a canviar moltes coses i a evitar que en succeixin d'altres.
    El problema és que ho hem de fer sempre des dels marges! Sona a tòpic, però crec que és cert que si les dones manessim el món seria molt millor, almenys, sens dubte, menys violent.
    Petons

    ResponElimina
  4. Potser sí, si en comptes de estar al marge estiguéssim a la centralitat del poder (fent de dones, perquè de dones fent d'homes ja en tenim, tipus Tacher i companyia)... otro gallo cantaría. No sé si ho podrem comprovar mai...

    ResponElimina
  5. Ostres Anna, que dur tot plegat. Suposo que a situacions extremes fas accions extremes i et sorprens a tu mateixa fent coses que mai t'haguéssis pensat.
    Com diu l'Onavis, jo també penso que si les dones manéssim tot plegat aniria més bé!

    ResponElimina
  6. Una entrada molt dura però real com la vida. Que a una mare li toquin el seu fill ha de ser el més horrible del món. Diuen que la gent que no té res a prerdre són els que inicien les revolucions . Totes aquestes mares ja no teníen res si no tenien els seus fills. Duríssim

    ResponElimina
  7. Una gran entrada. La desesperació d'una mare no es pot menystenir, deu ser el pitjor del món perdre un fill, i si saps que n'és el responsable no queda més que lluitar-hi en contra. Colpidor.

    ResponElimina
  8. Gràcies per aquesta entrada guapa.
    M'agrada molt tot el que escrius perquè em fas ser conscient de moltes coses que normalment no hi penso.
    La força d'una mare ni té límits!

    ResponElimina
  9. Gràcies noies! A mi també em dóna molta força saber aquestes coses i que no ens hem de resignar davant determinades situacions perquè som poderoses i podem canviar coses.

    ResponElimina