Les que seguiu aquest bloc vau llegir fa uns dies la història de l'àvia del meu home. Doncs bé, dimecres la seva història va acabar. L'àvia va morir per la tarda, tranquil·lament, a casa seva, acompanyada de la gent que l'estimava.
La nostra petita família vam anar fins al poble de l'àvia. El cotxe del pare del meu home ens va dur en mig d'un camí ple de tardor. Grocs, vermells, carbasses, marrons ens van acompanyar fins el destí. Era fosc quan vam arribar a l'església. Estava plena de gom a gom. El fèretre va entrar a espatlles de quatre homes de la família. Darrera, en el seguici, només la família més propera...això és, més de 100 persones amb roses vermelles a les mans. Mentre mirava l'escena emocionada pensava que estava contenta de pensar que la meva filla formava part de tot allò. Que era una part més del llegat d'aquella dona.
Us deixo el poema que va escriure un dels fills pel recordatori. És un traducció pròpia de l'euskera, una mica lliure, per agafar més el sentit que les paraules exactes.
Mare,
Ningú ens hagués cuidat
tal i com ens has cuidat tu,
Ningú ens hagués deixat volar
tal i com ens has deixat tu,
Ningú ens hagués ensenyat a viure
tal i com ens ho has ensenyat tu,
i et volem confessar que hem tingut molta sort
de què, quan Déu va decidir
donar-nos una mare,
fossis tu la triada.
fossis tu la triada.
Aquest és el meu petit homenatge públic a una dona com poques.
Quina entrada més bonica tot i el dolor de la pèrdua. I quina sort que teniu vosaltres dues de poder formar part de tot això!
ResponEliminaRecords i una forta abraçada al teu home.
Pel que expliques li vau dir un adèu molt maco, i això és molt important.
ResponEliminaEl poema emociona molt i fa un molt bon retrat de la vostra àvia.
Una abraçada molt forta i una rosa vermella també de part nostra!
De part teva..;)
ResponEliminaGràcies Onavis.
Que emocionant, pell de gallina. Com vam dir l'altre vegada era una gran dona i molt forta i segur que ha transmès part d'aquesta forta a les altres generacions.
ResponEliminaAnna, quina emoció i quina tristesa. Les paraules d'aquest fill vers la seva mare m'han emocionat i m'han posat la pell de gallina.
ResponEliminaSento molt la vostra pèrdua guapa.
ResponEliminaHas escrit unes paraules molt boniques
Moltes gràcies noies. Quan algú marxa sempre és una mica trist, però quan ho fa en aquestes circumstàncies, després d'haver viscut 100 anys i sense patir doncs el funeral es converteix en un punt de trobada i de record entranyable. Per mi sobretot va ser bonic ser allà.
ResponEliminaOstres anna, se m'han posat els péls de punta! Simplement preciós...
ResponEliminaHo sento molt.
ResponEliminaQuin acomiadament més maco i entranyable, un poema preciós per a una mare.
Molts petots i una altra rosa vermella també.
Gràcies maques, us agraïm les paraules! :)
ResponEliminaHo sento molt.Però malgrat el dolor de la pèrdua, el comiat va ser molt maco, i com tu dius, la teva filla en va poder formar part, la va conèixer i sempre la podreu recordar plegades. Petons
ResponEliminaOstres Anna, que maco aquest adéu! I dins la tristesa queda l'alegria del comiat de tota la família. I que tots poguem morir així: ben grans, a casa, tranquils i envoltats dels que estimem! Una abraçada!
ResponElimina