Després de llegir tots els vostres records he reviscut molts moments també de la meva infància i m'ha ajudat pensar sobre que és el que els hi agrada als petits...fent servir el seu propi llenguatge, el que més més més més els hi agrada de tot.
Possiblement i en resum, la paraula clau és companyia. Vosaltres que en penseu?
Jo també he triat d'entre els records un on la paraula companyia hi és present.
Estiu a una casa de vacances a un poble del Maresme. Avui s'anuncia pluja. El cel està ben ennuvolat. A mitja tarda comença a fer fred. Primer cauen unes gotes grosses ...plof,plof...que anuncien la gran tempesta...cada cop cauen més seguides i finalment, sense adonar-nos, no para de ploure. A casa hi som tots els que toquen. La mare, les tietes i els avis. També hi ha una amiga de la meva mare, la Mercè, que li ha enganxat allà la pluja. Que bé que hi sigui, sempre em fa riure.
Jo m'he vestit amb el modelet típic de tempesta d'estiu: uns texans, una samarreta de màniga llarga i mitjons! -difícil entaforar els mitjons a les meves bambes victòria sense cordons, però la mama ho aconsegueix-. Tothom rebusca jerseis per els armaris i surt la roba antiga que acostuma a sortir en dies de tempesta. Aquelles coses dels besavis o de quan l'àvia era jove.
I ara que fem? Doncs el de sempre. Prepararem un pa de pessic! Anem a la cuina les dones (som totes femelles a casa, menys l'avi). L'àvia és la que mana allà, dóna ordres i decideix ingredients i quantitats. Totes ens posem a les seves mans. Una pastís de iogurt, dels fàcils. Després hi posarem, potser, xocolata. Ara hem de deixar que passi una estona al forn i mentre, agafem un paraigua i sortim al pati des d'on es veu com baixa la riera. Quin espectacle! Davant de casa el camí no està asfaltat i l'aigua baixa com un riu, fa onades i tot!
Després prenem el pastís. Els grans fan cafè (ai, el dia que jo pugui prendre un cafè, que gran que em sentiré!). Potser després veurem una peli d'aquestes interminables al sofà o, encara millor, a algun dels grans se li acudirà la brillant idea de treure el Trivial i a mi em deixaran llegir les preguntes.
Ostres, clar que et mereixies el premi de retorn!!!
ResponEliminaMolt xulo el record, i molt ben descrit. Sento l'olor del pa de pessic i del cafè!
Onavis
Preciós!!!! gairebé sento la olor del pa de pessic!
ResponEliminaOstres!! sembla ben bé que ho visquéssis la setmana passada tot el que descrius :)
ResponEliminaM'ha agradat molt el teu record! I tens tota la raó, els moments en que teníem companyia (una bona companyia) eren els més xulos :-)
ResponEliminaMerci noies! veig que això del pa de pessic agrada...la propera reunió de mames blogueres proposo fer-la a casa d'alguna i dedicar-nos a fer pastissos! Jo ara m'estic fent una experta en madalenes! ;)
ResponEliminaQuin record més maco, ho he vist ben bé com si fos una pel·lícula. Se sentia l'olor del pastís, del cafè i de la pluja. La veritat és que no se m'hagués acudit posar un record d'infantesa estan jo sola. La clau és la companyia, les vivències amb la família. Potser abans no ens semblava important, o fins hi tot, en l'adolescència, en fugíem, ara però valorem molt els moments familiars, els presents i els passats. És un d'aquells canvis de mentalitat que em sorprèn i m'agrada.
ResponEliminaTens raó Sílvia, de cop passen els anys i et tornen olors i companyies en les que mai t'havies aturat a pensar i te n'adones de com n'eren d'importants. És tot un aprenentatge que potser té alguna cosa a veure amb haver estat mare, no ho sé.
ResponEliminaQuin record més maco i curiosament me'n a portat altres a mi dels dies de pluja al poble a l'estiu amb tots a casa. Nosaltres no feiem pastissos, jugàvem al set i mig.
ResponEliminaHa estat molt xulo aquest premi.
Petons
A mi també m'ha agradat molt llegir les vostres històries...A casa també s'han jugat unes bones timbes al 7 i mig...
ResponElimina