dijous, 24 de novembre del 2011

La maternitat, una feina de grup

Fa temps que tinc al cap una idea, que probablement he deixat anar en altres entrades, així que algunes de vosaltres bé em podeu dir que em repeteixo una mica...però voldria parlar sobre la feina que duu acompanyada el ser mare. És realment, com s'apunta en alguns blocs o comentaris, una feina que hem fet les dones des de sempre i que, en part, té a veure amb la nostre natura?

És evident que són les dones les que gesten la nova vida en el seu interior i les úniques que tenen capacitat de alletar. I a partir d'aquí? Com eren les coses al principi de tot, en l'albada de la humanitat? Doncs lamento informar que no en tenim ni idea...però tot i així, sempre podem especular, que és gratis! 


L'alletament. 

Les dones ens succeeix un fenomen que moltes de vosaltres deveu haver constatat. Quan durant molt de temps comparteixes espais i vida amb una altra dona els períodes tendeixen a unificar-se, oi? i que vol dir això?, doncs afectes pràctics, que sou fèrtils en moments similars. Així, si ens imaginem en societats tribals, on un grup de dones devia viure molt properes unes amb les altres, totes devien ser fèrtils en un mateix moment i això és una gran troballa en el moment de tenir fills perquè els nens arribarien a la vegada i, per tant, moltes dones podrien alletar en períodes similars. Aquelles que em donat el pit sabem que al principi tens molta llet, fins que no es regularitza i s'adapta a la demanda del teu fill, jo com a mínim tenia la sensació que podria haver alletat a una tribu sencera! Doncs aquest precisament és el tema. Ara la lactància és exclusiva i es subministra només al teu fill. No ens imaginem alletant a fills dels altres.
Durant gran part de la història, però, era d'allò més habitual que dones de classes més afavorides lloguessin a d'altres per a que alletessin els seus fills. Però, i l'estadi anterior a les dides? I abans de la formació de les societats més complexes? Doncs imagino que en grups més petits, s'alletaria als nens que tinguessin gana, sense distinció de si els havies parit o no. D'aquesta manera es solucionaven possibles problemes. Per exemple,  no hi hauria una dependència tan gran de la mare, que no estaria lligada perpètuament al seu petit i si marxava en algun moment, sempre hi hauria una teta plena d'aliment al seu abast. 

El part

Respecte el part, vaig llegir un testimoni força interessant, on s'explica que mentre els nadons dels simis, els nostres parents més propers, neixen amb la cara mirant a la mare, de manera que és la pròpia mare groil·la (o ximpanzé o el que sigui) la que es treu el fill de l'interior. En canvi els bebès humans neixen mirant cap a fora, de manera que el més còmode és que el nadó l'extregui un altra persona. En poques paraules, les femelles humanes per parir necessiten més persones...una mica d'ajuda i col·laboració, de nou.


El transport de les criatures

I que me'n dieu de dur les criatures d'un lloc a l'altre? Les nostres pobres cries no poden valer-se per elles mateixes fins els dos o tres anys. No segueixen el pas i això en societats d'alta mobilitat (com eren totes les societats humanes abans de la sedentarització) és un problema que s'ha de resoldre. En llargs trajectes se'm fa impensable que només la mare biològica es faci càrrec de traginar al petit. Havia de ser, necessàriament, una feina col·lectiva. Ara el porto jo una estona, després tu i després tu.


En conclusió, penso que els fills en aquestes primeres societats potser que fossin una mica de tots. D'aquesta manera, a força de col·laborar tots plegats en la seva criança, s'enfortien lligams i es generaven empaties. Tothom ficava de la seva part per un mateix objectiu: que els nens sobrevisquessin i, per tant, la supervivència del grup fos factible també. La maternitat, doncs, era una feina de grup.

Després, quan va començar a aparèixer la propietat privada, és va veure la necessitat de tenir hereus i identificar sense dubtes la descendència pròpia de la de la resta...però aquest és una altra història!

Per acabar doncs, crec que el nens els hem de tenir les dones (poc remei ens queda) però a partir d'aquí els models són múltiples i variats i la resta de tasques que duu la maternitat (la cura i criança) les podem fer nosaltres (perquè està molt bé i és gratificant i ens encanta, a vegades) però també ens poden ajudar o les pot fer altra gent que no sigui la mare biològica, si és el cas. Fins i tot els pares poden ser bones mares, no ho creieu?  Com en la darrera entrada sobre la família, el més important és estimar i respectar, a partir d'aquí els models són múltiples i variats. Com diuen, per gustos els colors i per opcions les humanes. 

9 comentaris:

  1. Dóna molt de sí aquesta entrada!! M'ha fet pensar en moltes coses!

    Estic molt d'acord amb que estem fets per viure en comunitat. I que al tenir un fill necessitem ajuda dels altres. I si en tenien més d'un, més encara.

    Sobre lo de la sincronització de la regla, recordo que a mi em passava amb la meva compi de pis!
    Segurament que aquest fet devia ser útil per les dones per varies raons i, clar, per l'alletament també, tot i que potser no era el motiu principal.Potser tenia a veure també amb el fet d'assegurar-se una parella masculina en exclusiva? És ben curiós això!

    ResponElimina
  2. Sí, m'ha sortit llargueta...sobre la sincronització de la regla, segur que hi deu haver alguna raó de pes! (potser la que apuntes) A mi sempre m'ha semblat una cosa gairebé màgica...espero la opinió de la nostra antropòloga preferida, a veure que en sap! ;)

    ResponElimina
  3. Això de la regla sí que és ben curiós sí. Jo recordo que la tenia durant els mateixos dies que la meva millor amiga amb la que passava molt i molt temps però la veritat és que mai m'havia plantejat el per què... Ara m'has fet pensar :-)

    En quant al grup, estic totalment d'acord. Els nens necessiten de molta gent per arribar a ser adults com cal. Nosaltres ens vam decidir per l'escola de l'Andreu una mica pensant en això. Va a una comunitat educativa i allà tothom forma part del procés d'aprenentatge. És molt maco veure que els nens grans tenen en compte els petits, que els petits coneixen els grans, que mestres i pares parlen de tu a tu de manera constant... (sobre la part acadèmica opinaré d'aquí uns anyets :-P)

    Penso però que la societat ens ha tornat molt individualistes i les mares des del moment zero tenim com una mena de recel que ens impedeix "compartir" el fill amb els altres d'una manera natural.

    No sé, de vegades em plantejo si de veritat estem evolucionats o realment hem anat cap enrere...

    ResponElimina
  4. M'ha encantat la imatge de la tribu primitiva en la que les dones compartíen la seva llet. Qué maoo! Semblarà una tonteria pero jo que sempre he tingut molta llet quan sento a una mare que diu que no en te, em mossego la llengua perque no em tildin de boja, pero sovint tinc l'impuls d'oferir-los la meva llet. En veritat em guanyat molt a les societats modernes pero em perdut també molt de sentiments, lligants bàsics i sentiment de grup pel camí

    ResponElimina
  5. Esther, quina bona pinta de l'escola de l'Andreu! Estic d'acord amb tu, ara el fill sembla una mica com si fos de la nostra propietat, oi?

    Sandra, jo també era d'aquestes, que li sortia la llet a raig! Deu ser maco poder alimentar a altres nens que no siguin els teus.

    ResponElimina
  6. Lo de l'antropòloga anava per mi????? el tema regla l'hem comentat de vegades a la feina i hi ha controvèrsia sobre si és un efecte real degut a les feromones o no. Hi va haver estudis que ho demostraven, però es va veure que tenien alguns errors metodològics i si els eliminem sembla que no hi ha sincronia. No se, a mi m'ha passat, però!

    I pel que fa a l'educació en comunitat, si, n'hem perdut gran part, però en el meu cas en certa manera continua. Suposo que és perque visc en un poble petit i ja a l'escola bressol vem fer un peti grup de parque que s'ha anat mantenint. Ara si una mare arriba tard la resta li recullen el nen, li donen el berenar i se'n fa cárrec, o entre totes tenim cura de tots quan som al parque... evidentment no es pot comparar amb el que expliques, però a mi m'agrada pensar que no soc la única que té cura de les meves filles i m'agrada veure com els alttres nens reconeixen en mi una figura "semipaterna"... mes o menys!

    M'ha encantat la foto que has fet servir! Ah i penseu que de comunitats caçadores-recol·lectores nòmades encara n'hi ha avui en dia, no és només una cosa del passat!

    ResponElimina
  7. Sí, clar que anava per tu! Doncs això de la regla, passar passa...vaig veure un documental que deia que a les cuidadores de uns bonobos també els hi va passar amb les femelles bonobos (no sé si s'escriu així!)! Que curiós, oi? les que no sapigueu qui són els bonobos, us recomano veure algun documental...són uns simis ben especials!
    D'això que dius del grup de mares, doncs sí, tens sort. Està molt bé que tinguin confiança amb més gent...com dius semi-pares.
    Els pobres caçadors-recolectors, sí encara existeixen, però "a dures penes"!! ;)

    ResponElimina
  8. Molt curiós tot plegat i té tota la lògica del món perquè som una espècie que si ha tirat endavant ha estat en bona part perque som socials i ens hem ajudat amb els fills, la caça, la construcció de refugis... sols som molt febles però junts és una altra història. Ara realment estem tirant enrere, crec.
    A mi això de la regla també m'ha passat amb companyes de la feina, i això que no estem juntes tot el dia, però potser és casualitat, no en tinc ni idea.
    Petons

    ResponElimina