Fer de pare a l'Edat Mitjana

He llegit un llibre fa poc gràcies al qual podré fer un munt d'entrades! Es diu La Infancia a la sombra de las Catedrales i parla sobre la infància (i la maternitat, clar) durant l'Edat Mitjana a partir d'una font d'informació molt interessant i poc utilitzada: les miniatures dels manuscrits, d'on es pot recollir un munt de dades sobre la quotidianitat de l'època.

Avui parlaré dels pares. Crec que és la primera vegada que ho faig al bloc. El cas és que tenim la falsa percepció que els pares tradicionalment no s'han ocupat de les criatures, que és ara que alguns moderns decideixen fer-ho. Doncs bé, haurem de començar a pensar diferent. 

Aquesta imatge de la mare a casa ocupant-se dels fills i el pare sortint a treballar, a guanyar-se el jornal, és bàsicament una imatge que bé de l'època de la industrialització...(ai, crec que aquesta és la frase més repetida del bloc!). Van tantes coses de la mà de la contemporaneïtat! 

Ja vam parlar de la família nuclear, però potser no tant de com, juntament amb el concepte de família, naixia el de la individualitat...Abans les famílies eren un grup d'interessos comuns desdibuixat, no se sabia on començava la vida de cadascú, ningú havia sentit parlar dels "interessos particulars" o dels "gustos propis". Després es van definir els papers de cadascú. Els nens van començar a ser només nens i ja no ajudaven a casa, les mares van començar a ser només mares i ja no estava ben vist que fessin res més i els pares, doncs a ells els hi va tocar, en aquest repartiment de papers, el de portar diners a casa i oblidar-se dels seus fills.

La cosa va anar més enllà, perquè ens van fer creure que sempre havia estat així. 

Doncs mira, resulta que si ens fixem en aquestes miniatures medievals els pares treballen, és cert, però les mares també. I les mares tenen cura dels seus fills, però els pares també. Fan tot allò que poden. Juguen amb ells, estan disponibles. Formen part de la seva vida. 

Naixement de la verge (1490)

Les miniatures també subratllen la responsabilitat paterna en la supervivència del fill i es pot veure en algunes imatges Josep preparant la papilla pel seu fill. Imatges on bufa, proba, posa la cullera al pot, etc. Fins i tot, alguns creuen que no és casual la similitud en moltes llengües entre la paraula papilla i papa.

Certament, aquest interès medieval per que el pare fos l'encarregat d'alimentar els fills (més enllà de la indispensable llet materna) té una part no tan positiva com podria semblar, i és que no es volia donar el paper protagonista a la dona (o que fos un monòleg, vaja). 

Però el fet real és que les criatures eren fonamentals, tirar-les endavant, que visquessin, que es fessin grans, era una feina difícil que requeria de tota la família o, a voltes, de tota la comunitat. Els fills, més que mai, eren sinònim d'esperança i el pare no podia abstenir-se i probablement no ho volia.