Creences immemorials o la llarga vida de Juno Lucina

Juno personificava el cicle lunar i era un dels tres principals deus dels romans, juntament amb Júpiter i Minerva. Era la deessa romana preferida de les dones. Tota dona romana com cal havia de tenir la seva Juno, veritable doble diví, que personificava la seva feminitat i la protegia. 

Possible estauta de Juno-Tanit de la necròpoli d'Artajona (Jaén)

Els deus antics tenien múltiples funcions i depenent del cognom que els hi posaven ajudaven en unes coses o altres. A Juno quan l'anomenaven Juno Lucina es dedicava ajudar en els naixements. Sembla que significaria Juno la que porta a la llum o potser la que ajuda a dur els nens a la llum.

Quan se la invocava allà estava ella, l'estimada Juno Lucina, prop de les dones que assistien al part, aportant calor i confiança. 

Després van arribar les creences cristianes i els deus pagans van començar a desaparèixer. Només en llocs marginals, allunyats dels centres culturals, es van mantenir alguns segles més les antigues creences. Per exemple, se sap de regions de muntanya on antics rituals van mantenir-se fins molt després que es donés per finalitzat el procés de cristianització. 

Com hem dit en altres ocasiones, a vegades les comunitats femenines formem espais marginals interiors. Potser per això, en aquells moments de reunió femenina com eren els parts, les antigues creences van mantenir-se més enllà d'allò esperat.

Al segle XIV apareix al Roman de la Rose un poema on una mare invoca a l'antiga divinitat romana...

Pergo a Lucina, deesa dels part

que li atorgui néixer

sense mals ni complicacions

i que pugui viure llargament.

En un altre text francés medieval (Thérence en Français) es troba la següent pregària

Oh Juno Lucina, 

que presideixes els naixements

ajuda'm en el meu part

Un com més, veiem com els espais femenins són llocs on  les costums prevalen. Crec que la transmissió d'aquestes creences, i d'altres rituals, els devem en bona part a les llevadores que foren probablement el gran fil conductor de tot un món de coneixements. Dones sabies i poderoses dins la comunitat. Era en la costum on s'ancorava tota la seva confiança per poder dur a terme la gran escomesa: dur a la llum una vida. 

Així doncs, hem d'entendre que no fos fàcil d'abandonar a Juno Lucina, que tants cops les havia ajudat, acompanyat i acollit, en favor de un deu masculí que no sabia res de parts ni d'infants...o d'una dona, Maria, que potser mereixia més confiança però que, desenganyem-nos, no sabia gaire d'algunes coses de la vida....

L'entrada l'he fet pensant en la Sandra! Perquè m'ha concedit un premi molt bonic i perquè d'aquesta manera anem teixint, també nosaltres, espais femenins contemporanis. Ja no ens reunim pels parts o per rentar la roba...ara ho fem al voltant del ciberespai, però en algunes coses seguim sent les mateixes. Gràcies Sandra.

(Per cert, de nou, la traducció pròpia, amb tot el que això comporta :P)