dimecres, 26 de setembre del 2012

Començament de temporada

Acaba el mes d'agost i part del món occidental comença a la feina.  Es posa en marxa de nou l'engranatge. Els pares i mares es posen a treballar i els nens comencen l'escola.Viuen part del dia en esferes allunyades, espais estancs. 

Però això és tota una novetat. Coses de la modernitat i l'arribada del capitalisme. Coses que comporta la feina lluny de casa, el treball per compta aliena. 

Tot va començar ara fa uns 200 anys (no-res, si tenim en compte el fil enorme de la història de la humanitat). Famílies senceres, una gran quantitat de persones van marxar a treballar a les noves zones industrials d'Anglaterra. Després això es va estendre a molts altres països. En principi no hi havia cap regulació i la feina era tanta com el cos aguantes. No hi havia límits d'edat, d'hores, no hi havia setmanes ni mínim salarial. Fa temps vaig parlar de què va representar això per a les mares.

Amb el pas dels anys i gràcies a la lluita dels treballadors es va aconseguir que hi hagués jornades de 8 hores, caps de setmana i vacances pagades. Es va aconseguir que els nens no treballessin. (Evidentment ningú va regalar res a ningú. Aquí les coses es suen i aconsegueixen al carrer. Però això és un altre tema)

Abans de tot això, abans de la revolució industrial, la gent treballava a casa, o millor dit, la casa era la feina. Tirar endavant la cases era la feina de tota la família. La família i la feina eren part del mateix pack: la vida. Això tenia les seves parts bones. Tothom disposava del seu temps com millor li semblava. 

Al lloc on vaig estar fa uns mesos a Xile feia pocs anys que s'havien instal·lat les primeres empreses. Era molt present el moment en que els homes van deixar de treballar la seva terra per passar a fer-ho per una empresa. Era difícil fer entrar a aquesta gent dins la mentalitat industrial i del treball assalariat.  Si un dia hi havia algun problema a casa no anaven a treballar. Si algun dia el nen estava malat o havien de fer alguna feina al camp potser arribaven més tard a la feina. Es sentien propietaris del seu temps i en disposaven com volien.No deu ser fàcil que de cop et diguin, mira, el teu temps és meu i jo pago per fer-ne d'ell allò que vulgui. Ara ets el meu treballador i si a casa teva et necessiten, t'apanyes.

Jo ara no treballo gaire perquè hi ha poques opcions per una historiadora però les feinetes que em surten les faig a casa. Escric mentre la meva filla dibuixa al meu costat o mira la tele. Tan de bo ho pogués fer sempre així. No tot és bo. Jo no tinc dies de festa. Un cap de setmana el veig com una oportunitat per poder fer feina. A vegades li trec hores a les nits o em llevo més aviat, quan tothom dorm a casa i faig feina. Aquest estiu que he pogut disposar dels avis ha sigut un gran moment per avançar en algunes tasques.

Però no ho canvio. M'agrada estar sempre que és necessari. Deixar menjar fent-se a la cuina (coses d'aquestes que han d'estar hores al foc) mentre jo sóc a l'ordinador treballant. Entre moltes altres coses.

Penso que el següent pas que hauríem de donar tots plegats és buscar punts de contacte. La tendència hauria de ser cap trobar ponts entre la feina i la família. Treball a casa? llocs per tenir als fills a la feina? Que tot formi part del mateix pack de nou. No tinc la clau exacte, la recepta perfecte, però sento que aquest hauria de ser el camí. 

10 comentaris:

  1. Difícil en aquest país. En el camp del meu marit a d'altres països és més habitual que es treballi força des de casa, però aquí és com si no se'n refiessin, quan molts cops treballar des de casa suposa el que tu dius: fer més hores, no tenir caps de setmana...

    Jo m'ho puc combinar, puc treballar des de casa per fer segons quines coses, però està com mal vist, els mateixos companys recelen de que no t'hagis quedat mirant la tele o llegint. Una pena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En general la feina a la universitat té això de bo, no? Que es pot ser força flexible amb els horaris.
      Com dius amb altres camps, aquest país sembla que no pugui modernitzar-se mai i, de fet, pinta que anirem endarrere.

      Elimina
  2. Hauria de poder ser així, sobretot les feines que ho permeten.
    Però a vegades sembla que només hi hagi dos opcions: o treballes fora i deixes els nens a algun lloc (avis, guarderia, cangur...) o et quedes a casa per cuidar els fills i no treballes.
    Jo també em sento identificada amb el que dius, ja que treballo molt des de casa. I és com dius, aprofitant momentets, llevant-se d'hora... però no és impossible. Amb ells al costat es poden fer coses!!

    Ja saps que jo em vaig endur al nen al Congrès del que parlava l'altre dia, i lluny de veure-ho estrany, va venir el director i tot a felicitar-me d'haver-hi anat amb el nen tan petit!! Ell ho va veure com una mostra del meu interés pel tema, i li va semblar perfecte que el nen hagués vingut amb mi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, s'ha fet tota la vida, perquè no hauríem de poder fer feina amb ells per allà? Potser en alguns moments no pots estar jugant amb ell però crec que ells ho prefeixen, que estiguis per allà, encara que no sigui sempre al 110%.

      La teva experiència amb això del Congrés em sembla molt bona, un exemple a seguir, vaja. Crec que si més mares (o pares) ho fessin es normalitzaria l'escena. Sempre he dit que potser quan acaba de néixer el teu fill tens ganes de fer coses...el que no tens ganes és de separar-te d'ell.

      Elimina
    2. És exactament el que dius en la última frase (ho resumeix perfectament!!). Ser mare recent no implica no voler fer coses! El que no volem és deixar-los per fer-les! I sobretot quan són tan petits que només prenen pit i encara no tenen cap vincle fort amb ningú més que amb la mare.

      Però, com en moltes altres coses, les primeres que ens ho hem de creure som nosaltres! Penso que si es va fent, la gent s'hi acostumarà! A PediaTic el petit també estarà ben a prop meu, je je!!

      Elimina
    3. Ja ho imaginava...que bé! Jo em demano tenir-lo en braços quan facis la teva part! ;)...si no hi ha un avi a prop, és clar!)

      Elimina
  3. Jo no puc treballar des de casa però ara que en Jordi ho fa estic molt contenta. Té més hores pels nens, per estar en família i tot i que és sacrificat, guanya en molts aspectes.



    ResponElimina
    Respostes
    1. La recepta "feina a casa" també val pels pares, és clar! Segur que si s'ho sap combinar hi guanyarà molt i estarà molt més content que tot el dia fora de casa.

      Elimina
  4. Seria fantàstic trobar la fòrmula magistral a aquest problema que en diem "conciliació". Jo crec però que no és tan complicat si les dones assumim que tenir fills es responsabilitat nostre i no de tercers,, almenys els dos primers anys i que un cop comencen l'escola, hem de poder estar al seu costat abans i després de la mateixa. Potser crec en aquest model perquè és el que vaig fer amb la meva segona filla i crec que ens va anar molt bé. Tenir fills es tan important per la família com per la societa.t Desgraciadamente veig a molts nens desamparats de la ma de cuidadores o d'avis massa grans per fer-se càrrec. Això ha d'influir en el seu desenvolupament, segur, tot i qe no soc psicòloga, sóc mare i veig com els afecta als nens estar lluny dels seus pares. una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que s'hauria de tenir en compte els beneficis d'estar prop dels teus fills. La societat sencera sortira guanyant. Però ningú ho té en compte, a vegades sembla que ho hagis casi d'amagar, que sigui una especie de gran repte personal, quan hauria de ser una cosa natural. No m'estranya que neixin tants pocs nens, la veritat.

      Elimina