Avui parlar d'una etapa que a la majoria que llegeix aquest bloc i a mi mateix em queda molt i molt lluny: l'adolescència.
Fa un temps un amic m'explicava com una amiga seva que tenia un fill adolscent li deia perocupada, "sembla que me l'haguessin canviat, com si fos un altre nen". Em vaig quedar amb aquesta frase al cap quan va venir l'altre dia a dinar a casa el fill d'uns amics que té 15 anys i ho vaig comprovar en directe. Aquell nen el coneixia des de petit, era un nen maquíssim, dolç amb la seva mare, una amor, vaja i ara era, ras i curt, un imbècil total. Mal parlat, antipàtic, amb mala cara tot el dinar i si veiessiu com tractava al seu germà de 12 anys haguessin quedat esgarrifats. Tenia interés específic en enfadar-se amb la gent de la seva família.
Deu ser molt dur per la mare veure el seu fill així, amb aquesta mena de ràbia interior. Jo no recordo tenir aquestes ganes de picar i de molestar a la gent que estimava. La meva adolescencia segons ma mare va ser força tranquil·la, sí que em vaig ficar una mica endins però vaja, res exagerat. Áixí que, francament, em costa molt posar-me a la seva pell. Potser és diferent pels nois?
En totes les etapes de la vida de l'Ariadna tothom diu, ui, ara bé el pitjor. El pitjor quan neixen, el pitjor quan quan caminen, els "terribles" dos. De moment, totes aquestes etapes les anem passant força millor que el que pronosticaven. Quan va nèixer van ser uns messos molt feliços, quan va començar a caminar vaig notar una lliberació i vam començar a anar al parc! (gran moment) i ara amb les dos anys m'ho estic passant pipa. Tinc tendència a veure la part possitiva de les coses. Espero de tot cor que l'adolescència també tingui la seva gràcia, perquè després del dinar de l'altre dia m'he quedat una mica espantada....
Jo penso que cada persona és un món i per tant cada adolescència és diferent...
ResponEliminaJo tinc un cosí més petit que jo que mai ha donat un problema, potser té més pardalets al cap i diu algunes tonteries però ni parla malament als seus pares ni res d'això. Ara, jo vaig ser guerrera guerrera però guerrera! No quisiera yo una hija adolescente para mi como yo. També s'ha de dir que tinc una mare amb la que no m'entenc ni ara doncs imagina't mentre em buscava a mi mateixa...
L'adolescència és una etapa molt dura per cada persona i cadascú se'n surt com pot. Sempre he pensat que deu ser terrible com a pares però hem de reconèixer que també ho és per a l'adolescent.
Res, només ens queda creuar els dits i passar-la com podrem :-))
A mi en principi una nena guerrera em sembla bé, que vulgui batallar pels "seus drets", encara que em toqui a mi la part de la guerra...el que em molesta és la falta de respecte, el parlar malament amb l'únic objectiu de picar i provocar, això em treu de polleguera i no sé si tendré la sang freda de pensar que és una etapa i valorar les actituds desagradables dins la seva mesura...de tota manera crec que sí, que ells ho passen malament i s'ha d'enfocar el tema des d'aquest punt de vista.
EliminaAra, cada nen és un món, cert! Així que, de moment, només podem creuar els dits.
I és clar que hi ha coses bones! I jo tinc l'esperança de que el meu fill sigui algun dels nanos macos que tinc a classe, que també n'hi ha! I sinó, doncs a aguantar uns anyets dolents, què hi farem!
ResponEliminaTambé n'hi ha, no? A veure si ens toca...i sinó, pobrets, també els haurem d'estimar amb força, quin remei! ;)
Eliminaui, les meves nebodes estan en aquesta etapa i tot i ser unes nenes super ben educades des de ben menudes i ser molt maques en general, tenen coses que deunidó, els hi ha donat per anar contra la mare sempre que poden... ja ens hi trobarem i suposo que cap cas és igual.
ResponEliminaAmb els fills és anar canviant d'etapa constantment, quan en superes una i sembla que respires, en ve una de nova i diferent i tornem a començar, clar que aquesta de l'adolescència és la que fa més por.
Petons
A mi sí, personalment m'espanta una mica...a més és molt important fer-ho bé, trobo, perquè marca força. Farem el que podrem, que sempre és una bona màxima...
EliminaA mi em dóna vertigen pensar en el futur. Espero de tot cor per ella i per nosaltres que l'adolescència no sigui un infern. Jo l'altre dia vaig anar a la festa d'aniversari del fill d'uns amics, feia 6 anys. En aquesta mateixa festa hi havia un nen de 9 anys que abans era tot dolçor. Ara sembla que està en un altre nivell i només fa ximpleries i parla de sexe??!!!
ResponEliminamira, si parla de sexe rai...jeje...;)
EliminaUi, a mi em fa pànic, però he conegut adolescents ben macos, tot i la seva rebeldia. De vegades n'he parlat amb una amiga que té un fill de 17 anys amb el que sempre se les tenen. Diu que el difícil ha estat per ella canviar de xip, deixar d'intervenir en la seva vida i deixar-lo fer tot i veure que s'està equivocant. Ara, en aquest cas sempre hi ha hagut respecte en l'actitud del noi. Jo amb això no se si podria...
ResponEliminaJa deia per allà que en principi (ja veurem quan m'hi trobi) una nena rebel, amb ganes de gresca, no m'espanta.El que no m'agrada és pensar en una nena amb ganes de amargar a tothom i de fer ganyotes davant qualsevol situació...però mira, si toca, haurem de respirar fons, que els pobres prou tenen amb lo seu, suposo.
Elimina