diumenge, 14 d’octubre del 2012

Autoritat o poder

La lluita pel reconeixement i la igualtat de la dona en la nostra societat ha estat llarga i, com dèiem en l'anterior post, encara li queden esglaons per pujar. Des de las sufraguistes anglosaxones del segle XIX fins a l'actualitat les corrents i propostes han estat diverses i han nodrit els nostres pensaments i les nostres maneres d'actuar com a dones. 

Entre les diferents corrents de pensament feminista n'hi ha una d'anomenada Feminisme de la diferència, sorgida cap a la dècada dels 70 i que va ser un pas més enllà de les simples demandes d'igualtat que s'havien fet fins aquell moment. El feminisme de la diferència advocava per reconèixer a les dones com subjectes diferents respecte els homes i valorar allò de divers que podien aportar a l'humanitat. En altres paraules, va significar un revalorització de l'experiència femenina.

Com en tot, aquests noves idees van ajudar a la reflexió sobre qui són i com són els homes i les dones. En gran part, moltes de les idees que es difonen des de l'anomenada criança natural o respectuosa parteixen del feminisme de la diferència. 

Una de les qüestions més interessants sobre les que van reflexionar fou les diferències entre AUTORITAT i PODER. Us intentaré explicar en les meves paraules (i sense ser massa experta en el tema) com ho entenc jo. 

El poder és unilateral i s'exerceix d'a dalt a baix. Jo tinc poder per damunt vostre. El poder s'exerceix moltes vegades sota coerció i amb cert grau de violència.

L'autoritat, en canvi, és bilateral. Per tenir autoritat algú me l'ha de concedir. La gent decideix que jo tingui autoritat i jo decideixo exercir-la. Per tenir autoritat s'ha de generar espais de confiança i reconeixement.

Des de les feministes de la diferència consideraven que l'autoritat era femenina i el poder era la manera de coerció típica masculina i patriarcal. Jo personalment crec que el poder apareix en escenaris també tradicionalment femenins, com és la família. 

Crec que és innegable que des de bon principi els pares i mares tenim el poder dins de les nostres cases. Estem situats per damunt dels nostres fills. L'autoritat és molt més difícil d'obtenir-la i cal que ens la guanyem. Considero que l'objectiu d'un nucli familiar és que és generi la confiança necessària per part dels fills per atorgar als pares l'autoritat.

En les relacions amb la meva filla sóc conscient, cada cop més (ara que cada dia és una petita lluita), de fins quin punt puc exercir el poder. Puc fer amb ella el que vulgui i ella, que només em té a mi, és capaç de perdonar-m'ho tot (de moment). No m'agrada aquesta sensació, mai l'havia tinguda. Faig el possible al llarg del dia per no fer servir el meu poder, sinó guanyar-me l'autoritat. Fer servir la raó i grans dosis de paciència. M'asec, parlo, raono tot el que és possible raonar. Ara, cada dia tot és posat en dubte. Si a qualsevol cosa li diem que no pot ser li costa molt mantenir la calma, es posa nerviosa, plora, crida. Jo intento entendre-la i escoltar-la. Dir que no si és imprescindible, però sempre tenint-la en compte. Ja sé, és la època, conec bé la teoria dels "terribles dos".

Però alguns dies estàs més cansada, has tingut un mal dia, has estat bregant amb una petita persona que està definint-se i que necessita reafirmar-se a cada moment i se t'esgoten els recursos. A vegades l'agafo per banda i me l'enduc per la força d'un lloc o li crido massa. No m'agrada saber que sempre finalment sempre, si jo ho vull, puc acabar guanyant la partida. 


Per altra banda, penso que jo sóc una persona conscient, que intento fer les coses bé i que tinc certa estabilitat emocional. Normalment sé quan m'he passat i ho reconec sense problemes. Però m'espanta pensar en les cases que viuen en una situació social d'exclusió, per exemple, o en aquelles llars que passen una situació econòmica o emocional difícil, com deuen fer front a aquests moments quan no tenen les eines emocionals suficients per afrontar-ho. 

Seria importantíssim poder ensenyar cadascú a casa nostre les alternatives als crits, amenaces i càstigs. Ajudar amb el nostre granet de sorra a que els nostres fills siguin adults responsables i que sàpiguen exercir l'autoritat com cal. El món seria molt millor.

15 comentaris:

  1. Uf... aquest tema a mi també m'ha donat què pensar moltes vegades! I em fa posar molt trista!
    Si a casa nostra, nosaltres que estem més o menys equilibrats mentalment (bé, hi ha dies que més que d'altres, je je) ja perdem els nervis molt sovint i acabem abusant del nostre poder, no em vull ni imaginar el que passa en les cases on no tenen l'estabilitat necessària per ser conscients de quan s'estan "passant".

    Hi ha molts nens que deuen viure abusos de poder massa sovint! És trist i dur de pensar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans no me n'adonava tant, però quan ets mare veus com de fàcil és perdre els nervis i com dius, abusar del nostre poder. I et fa tant mal, perquè els veus tan desvalguts als nens i amb tants pocs recursos...sí, és un tema que fa posar trist però que fa temps que tinc al cap i tenia ganes de compartir-ho.

      Elimina
  2. Molt i molt interessant. Primer de tot, no coneixia aquesta corrent feminista però crec que amb aquestes sí que m'hi sentiria reflectida. En segon lloc, m'ha agradat molt la teva reflexió sobre poder i autoritat, ho has explicat molt bé. Es difícil no recòrrer sempre al poder com bé dius però és cert que de vegades, les circumstàncies, el nostre estat d'ànim, ens ha ser febles i recòrrer a les ordres fàcils. Som tots humans i, com també molt bé dius, l'important és ésser conscient i intentar millorar cada dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre la corrent feminista, jo crec que sí que t'agradaria! ;) Si tens ganes de llegir-ne alguna cosa, mira les feministes italianes (Librería de Mujeres de Milan)
      De tota manera jo li reconec un part de feina i hi ha coses que m'agraden, però no comparteixo l'excessiu cas que fan a la bibliologia. Crec que si els homes i les dones som diferents és per qüestions culturals i no tant genètiques, però això és una opinió personal!

      Elimina
  3. Ser mare és molt dur! Jo he tingut dies horribles en que he cridat com una boja, he plorat com una nena petita i fins i tot m'he tancat a l'habitació per no donar un mastegot a alguna de les meves joies i em considero una persona "normal". Imagino que a famílies on hi ha un desequilibri emocional deu ser molt fàcil que es caigui en algun tipus de maltractament o abús per part dels adults. Això és un perill més que comporta una societat com la que tenim avui dia. És una llàstima!

    Penso que has descrit molt bé la diferència entre poder i autoritat i crec que sempre és millor l'autoritat tot i que crec que hi ha moments en que el "no" ha de ser "no" i ja està. De vegades volem explicar tant que els nens a segons quines edats queden desconcertats o els fem un embolic.

    Per cert, això dels terribles dos no t'ho creguis o després patiràs els terribles tres, els terribles quatre.. Totes les etapes tenen el seu què jaja!

    ResponElimina
    Respostes
    1. També crec que a vegades s'ha de dir no i punto (per cert, l'Ariadna ara no para de dir...NO i PUNTO! no sé de qui ho haurà tret...:P)

      Però crec que tens autoritat, no tant quan ho raones tot, sinó també quan dius un NO just i fonamentat. Es pot dir NO però saber perquè ho dius, de manera que encara que en aquell moment no pugui entendre el perquè, si més endavant.

      Elimina
    2. A i sí, totes ens hem tancat a plorar, al menys jo també.Hi ha moments que perds completament el lloc i has de posar distància, oi?. Crec que, com dius, la societat on vivim i els temps de crisis no ajuden gens ni mica.

      Elimina
  4. Gran post! en primer lloc el tema del feminisme de la diferència m'ha semblat molt interessant. Als meus alumnes quan els parlo de la fecunditat al món i de com al "primer món" alguns països estan aconseguint mantenir-la gràcies a certes polítiques, intento fer-los veure que el mercat laboral és totalment masculí i que les dones no podem adaptar-nos-hi i seguir tenint fills, cal repensar-lo.

    I per altra banda, el tema del poder, totalment d'acord. Jo intento explicar a les meves filles cada no, igual que els demano explicacions a elles i no els hi accepto un "perque si" o "perque no", però cert que per molt que en siguem conscients de vegades perdem els nervis i acabem exercint aquest poder. Cada dia a l'escola veig casos d'abús de poder i com això afecta a la manera d'actuar dels nens: són els que després actuen igual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre que parles de les teves classes treus temes molt interessants! Un dia m'hi colo..jeje...Totalment d'acord, dit d'una altra manera, el capitalisme actual no ajuda gens ni mica al benestar social i familiar.
      L'altre tema, dels abusos, n'hi ha de tants tipus, petits mini abusos de poder que van minant a les criatures...em posa super trista pensar-hi. Jo, de tota manera, vull creure en la gent i que la majoria intenten fer el millor pels seus fills. Crec que la majoria de vegades és el context el que ens porta a tenir mals comportaments, més que no pas la nostra pròpia natura.

      Elimina
  5. Ufff!!! Aquest dilema es present al meu dia dia. Jo intento raonar i explicar les meves decisions. Però pobrissona, a vegades em mira amb uns ulls esperverats i torna a fer allò que justament li he dit que no faci. A vegades s'emporta algun crit i fins i tot algun dia, que no s'ho mereixia i m'he passat, li he demanat perdó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment crec que demanar perdó és un dels pilars perquè els teus fills creguin en tu i et facin cas. Saber que la mare reconeix els seus errors és fonamental.

      Elimina
    2. I és horrible, oi? Quan l'has renyat i et mira amb aquells ulls tan tristos...uf, no m'agrada gens.

      Elimina
  6. Ufff.... poder i autoritat. Ho has explicat molt bé.

    Intento també explicar-los el per què no, o el per què si, encara que de vegades no entren en raó i també acaba sent un "no i punto!" No m'agrada gens, això és abús de poder, i em sento fatal, molt mala mare i la pitjor persona del món, però de vegades per mil causes acaba sent així.

    També he demanat perdó als meus fills moltes vegades per abusar d'aquest poder, igual que ells me'n demanen a mi d'altres. És bàsic, penso, fer-los veure que tots ens equivoquem, la "supermamainvencibleiperfecta" també.

    ResponElimina