dissabte, 27 d’octubre del 2012

Estic posseïda!

Després de tants posts parlant de feminisme i bla, bla, bla...ja va sent hora que faci una confessió. A veure si possant les idees per escrit em serveix d'alguna manera de teràpia. 

Fa temps que em ronda una idea pel cap. Un esperit malèfic s'ha apoderat de la meva ànima o alguna cosa així. Probablement des del mateix dia que vaig arribar a casa de l'hospital amb la meva filla en braços. És l'esperit de la "mama perfecta amargada".

Abans de ser mare em fixava en les dones grans, que s'havien quedat a casa cuidant dels fills i del a casa, que no treballaven i les veia sempre una mica amargades, una mica tristes, sempre parlant al marit una mica malament, com retraient-los alguna cosa. Eren cosa d'una altra época, pensava.

I jo, aquí on em veieu, doctora en història, he sigut mare amb 30 anys, no molt gran però prou com per saber les coses que m'agraden i les que no, per tenir un personalitat formada i, pensava, preparada per assumir la maternitat sense que em desdibuixés.

I bé,en certa manera ho he aconseguit, ha afegit a la de coses boniques de la meva vida, una filla meravellosa. Però a vegades, no ho puc negar que apareix l'esperit malèfic. I vull tenir la casa perfecta i vull ocupar-me de tot i penso que ningú ho farà millor que jo. Com exemple un botó: l'altre dia, amb unes angines de cavall, estirada a llit sense poder llevar-me, vaig aixecar-me un momentet per regar les plantes i per posar farina a la meva massa mare.

El pitjor però d'aquest esperit de "mama perfecta amargada" és la sensació que s'apodera de tu que el teu marit no és capaç, ni de conya, d'ocupar-se de les coses que t'ocupes. I a vegades, li parlo malament, com amb una mica de superioritat, veig en mi reaccions com les de les mares que jo abans veia en la distància, amargades i atribuia tot plegat a que no pensaven prou en elles mateixes. I resulta que ara em veig a mi mateix així, de tant en tant.

L'altre dia me'n va fer adonar el meu home. Em va dir que a vegades semblava que interpretés un paper. El paper de "mama". I mira, no li vaig poder dur la contraria. Potser val més que ho comenci a assumir.

Perquè jo, confesso que no sóc gaire bona per les coses de la casa. Ell ho fa molt millor. És més endreçat i si vols tenir la cuina neta de veritat (en profunditat) més val que li deixis fer-ho a ell. Ell va ser qui em va fer descobrir que les portes dels armaris també s'enmbruten (ni idea, noies, no en tenia ni idea!), que el lavabo s'ha de netejar cada setmana inpepinablement o sinó queda tremendo i així infinitat de detalls que jo, que feia anys que vivia en un "pis compartit" i que de petita era d'aquestes que no feia res a casa, doncs no en tenia ni idea.

No noies, jo per molt que em pesi, no puc asseure'm a petar la xerrada amb altres mames i començar a criticar la de "coses que fa malament el meu marit a casa", no puc, mira, perquè seria mentida. I a vegades veig a moltes mares delectant-se una mica en la incapacitat masculina, com una manera d'afirmar-se en la seva propia capacitat.  Així no anem gairebé, la veritat. A vegades sembla que només ens valorem per com de bé fem les coses a casa, encara avui en dia, encara a principis del s. XXI. I ens sentim heroïnes invencibles, si fem les coses de casa perfectes i a sobre la feina i a sobre els fills.

Doncs res, potser que comenci a assumir que de mama perfecta res de res, que a casa els rols típics no es compleixien. Que qui sap de neteja i ordre és ell i que jo sóc la que arreglo l'ordinador quan fa falta. 

A veure si faig un procés de exhorcisme necessari faig fora la maleïda "mama perfecta amargada" i em relaxo. I de pas, gaudeixo de la maternitat compartida, que és molt millor que fer-ho sola.

I vosaltres, heu sentit que no ereu vosaltres mateixes de vegades, us heu sentit poseïdes per "la mama perfecta amargada"?

16 comentaris:

  1. Sí que m'he sentit així, sí. Moltes vegades. Jo tampoc puc criticar al meu marit pel que no fa perquè el pobre fa més del que "li toca" tenint en compte que treballa 15 hores fora de casa.
    Saps el que he aconseguit quan he volgut ser una "mama perfecta"? sentir-me esgotada, abatuda, cansada, farta, i fustrada per no aconseguir-ho. Així que millor relaxar-se, ser una gran imperfecta, i asumir-ho ;)

    Segur que t'ha anat perfecte fer aquesta teràpia, segur que has espantat l'esperit de la "mama perfecta amargada" ;)
    Una abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tots són sentiments que compartim en alguna ocasió les mares, crec. Millor adonar-nos de nou de qui som i no voler interpretar un paper que no ens correspont. Per nosaltres mateixes i per aquells que ens envolten.

      Abraçada!

      Elimina
  2. Jo també em sento així de vegades i sospito que influeixen les meves hormones (excusa fàcil, ho sé).
    Jo sí que sabia lo de les portes dels armaris de la cuina -també les rajoles!- perquè tinc una mare que concorda bastant amb la descripció "fanàtica de la neteja". Però saps què? Aquest any es quedaran amb tota la ronya i no passarà res. Ale!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, jo també sospito que l'ovulació, hormones i cicles vàris influeixen en els meus estats d'ànim..molt més que abans de parir..:P
      Si, les rejoles també les he descobert gràcies a ell, més valdria haver seguit ignorant! jeje...

      Elimina
  3. Jo en aquest sentit he de confessar que sent mare o no sent mare sempre m'he sentit amb la necessitat de fer jo les coses perquè sóc molt perfeccionista. És cert que això m'ha portat (i em porta) problemes perquè vull estar a tot i per tot però buf! És com un mal vici que deixo una temporada i després torno a caure. Vaja, no em relaxo ni dormint...

    És cert però que a casa meva la que manega millor les coses sóc jo. En Jordi pot fer mil coses ben fetes però si d'ell depenen coses com les motxilles dels nens o la roba que han de dur anem "apañaos". Potser és que tampoc es veu amb l'obligació de fer-ho perquè confia en que ho faré jo i ja està però creu-me, en coses dels nens tampoc penso donar-li l'oportunitat de comprovar si ho sap fer jaja!

    De tota manera jo aquests moments de "mama perfecta" també els he patit més quan he passat temporades sense treballar. Quan estic ficada de cap a peus en la feina li dono menys importància a les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo estic convençuda que ho faria la mar de bé. Potser no posaria tot el que a tu et sembla important a la motxilla però si allò imprescindible.
      Aquest any és l'Ibai qui porta sempre l'Ariadna a l'escola. Al principi li posava notes i li recordava mil cops el que havia de fer, però ara ja no, ja s'apanyaran. És veritat que no va mai pentinada (que hi farem) però sempre va molt contenta!
      Pel que fa a la mama perfecte, el meu tema és que jo mai he sigut massa perfeccionista i no sé perquè ara m'agafa aquesta fal·lera de tenir la casa perfecta, de fer mil coses extra per encara fer-ho millor, etc, etc...francament.

      Elimina
    2. Doncs jo sóc un taladro jaja! Pregunta això a la profe, recorda't de penjar no sé què no sé on... Sort que em coneix i passa del tema :-)

      Elimina
  4. Te queremos Anna! (ah, no és un grup de desintoxicació de l'amargura perfeccionista?)

    Si noia, jo soc força desastre, i més comparat amb la meva mare que és una megacrack de la neteja, sobretot de la roba (si tens una taca d'aquelles que no marxa ni amb salfumán porta-li a ella i en un plis solucionat). Però el meu marit és pitjor que jo, així que ni t'explico com tenim la casa... De tant en tant m'agafa un atac d'aquests que dius de "compotserquehotinguemtotaixi!!!!" i fem brigada d'endreç i neteja (sobretot passa això el matí del dia que ve la senyora de fer feines, no vagi a pensar que som uns porcs i uns desendreçats o que abusem d'ella...)

    P.D. et confesso que l'altre dia me vaig inflar com un globus quan la meva mare em va dir que la meva casa era tan acollidora! (ja és algo, neta no, però com a mínim acollidora...)

    P.D. 2 que bé m'ha anat aquesta teràpia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mal de muchos...oi? ;) (Visca les teràpies gratuïtes i en grup!)

      La roba, la cuina, el bany, tinc tantes mancances...sort que sé fer pa i arreglar l'ordinador o sintonitzar la tele... sort!

      El dia que ens diguin que la casa està feta una patena, no sortirem per la porta...però acollidora mola molt, tot s'ha de dir... jo també vull!

      Elimina
    2. ja fas molt! jo ni idea d'arreglar l'ordinador o de sintonitzar la tele... soc un desastre... ara, soc molt bona explicant contes!!!

      Elimina
    3. Uau!! doncs segur que a les teves filles els hi deu semblar un virtut molt més interessant que no pas les meves...;)

      Elimina
    4. Miraska, jo també sóc de les que recull una mica perquè la noia de la neteja no es pensi que som uns marronós, heheh, quina gracia m'ha fet

      Elimina
  5. Ui!!! Veig que patim de la mateixa malaltia. El meu marit pobret que m'ha ensenyat a fer una truita de patates i m'ha recordat que darrere dels mobles hi viu els follet del borrissol,... sovint reb crítiques immerescudes perquè jo no puc portar a la nena a la llar d'infants i ell s'ha oblidat de portar les fulles seques que havíem anat a buscar amb la petita, per exemple. Sovint descarrego la meva frustració de no poder arribat a tot arreu en qui tinc més prop, és a dir, ell. Visca les mames posseïdes que s'estan desposseint!!!! (Veig que som moltes amb altibaixos i crec que va innat amb el nostre genere!!!))

    ResponElimina
  6. Ho has explicat molt bé Mamaine. Descarreguem la nostra frustració en que tenim més a prop i crec que hem de ser-ne conscients i intentar suavitzar els nostres "atacs" de mames amargades, tot i que com dius, allà estan i em temo que en part tenen a veure amb la nostra biologia, per molt que ens pesi.

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  7. Jo em posseïxo moooolt sovint, però si el meu home col.labores una mica mes, jo tindria menys arrugues... Ejem ejem

    ResponElimina
    Respostes
    1. ejem, ejem...que d'homes vagàncies també n'hi ha! ;)

      Elimina