dimarts, 19 de juliol de 2011

Pessigolles!

Les pessigolles són la sensació que experimenten certes parts del cos en ser estimulades i que sol provocar involuntàriament el riure. 

Però tothom ens pot fer pessigolles? Sembla que no.

No ens farà cap gràcia fer-nos-en nosaltres mateixos.

No riurem si és un desconegut el que proba de fer-nos, ni un nen petit, per exemple.

Per poder experimentar aquesta sensació s'han de produir una sèrie de condicions.

L'altre dia llegia que per a que es produeixen a d'existir una falsa alarma. De la mateixa manera que ens en riem quan algú ensopega i cau només si després comprovem que no s'ha fet mal: és una resposta fisiològica per alliberar la tensió que provoca el perill, i restablir l'equilibri en la nostra ment. El mateix succeeix amb les pessigolles. A una fase inicial de por li segueix un 'efecte rebot' positiu, que es produeix quan el cervell comprova que no hi ha perill, i que es traduiria en el riure. Això explica, per exemple, que un estrany no pugui fer-nos pessigolles. Per exemple, tampoc és habitual que dos homes heterosexuals s'en puguin fer, perquè perceben en l'altre aquesta alarma. Sí que és més normal entre amigues, perquè les dones entre nosaltres no vivim amb por el contacte amb l'altre. 

Les pessigolles són una de les primeres formes de comunicació entre la mare i el seu fill. A partir dels 3 mesos, més o menys, el nadó és capaç de sentir-les. Com veieu, molt abans de que aprengui qualsevol altre mètode de comunicació. 

La mare em toca, m'acaricia i jo me'n ric, en altres paraules, li contesto i reacciono a allò que em comunica. Que li vull dir amb el meu somriure? Estic relaxa't i ser que no em faràs mal, no estic alerta. És més,  m'agrada el contacte, gràcies.
Segurament això ha estat allà sempre. Les mares de l'Atenes clàssica, les de la Roma Imperial, la Londres industrial, agafaven als seus petits desprevinguts i els hi feien pessigolles. 

El paper de la mare de nou és fonamental. Ensenyem al nostres fills un dels eixos bàsics per a que siguin feliços en el futur, que no tinguin por del contacte, que no es mantinguin alerta. Que gaudeixin d'unes bones pessigolles i que riguin molt, fins que se'ls hi escapi una mica el pipi...i després una abraçada i quan siguin més grans, potser altres coses més plaents. 

(Part de la informació i, de fet, la idea de l'entrada l'he extret d'un article aparegut al Diario Vasco fa uns dies i anomenat Cosquillas Científicas, que es pot consultar on-line)

Per cert, m'oblidava! Aquests dies han estat molt profitosos per al bloc i tenim  3 seguidores més! Benvingudes noies, espero que us agradi el piset...;)

5 comentaris:

  1. Com sempre: molt interessant!! No coneixia aquesta relació entre la por i les pessigolles.

    ResponElimina
  2. Ostres molt interessant això de la causa-efecte por-pessigolles. A la Marina quan li faig pessigolles riu com una nina, és boníssim!!

    ResponElimina
  3. Sí, a mi també em va cridar l'atenció això de que per tenir pessigolles has de tenir confiança amb la persona en qüestió...ja sabeu, a fer pessigolles!

    ResponElimina
  4. Molt molt interessant! m'ha encantat aquesta relació confiança-pessigolles. A casa som molt pessigolleres (el meu home gens), normalment combinades amb pedorretas i petons! M'encanten!!!

    ResponElimina
  5. Aix els homes...visca les mames pessigolleres! ;)

    ResponElimina