Les mares traginant nens amunt i avall. Aquesta devia ser una escena habitual a casa nostra abans de la irrupció del cotxet, cap a principis de segle. Malauradament la nostra memòria no arriba més enllà de la experiència personal i, a vegades, la de les nostres àvies o, molt de tant en tant, besàvies.
Així que no sabem gaires coses sobre els mètodes de transport de criatures pre-cotxet.
És clar, cap llibre s'interessarà per aquestes coses...
Per sort, com sempre per casualitat, en algunes imatges descobrim mares i fills que es colen i que ens il·lustren sobre la seva quotidianitat...
Per exemple, sabem que un viatger anglès va parar a la plaça de Vitòria, cap allà 1837. En plena guerra civil espanyola (una de les moltes que ha patit aquest país). L'home, va voler dibuixar la escena que hi va trobar. Li interessava retratar els militars, confosos entre la multitud del mercat. Sense voler va retratar també a una dona que potser hi anava a vendre o a comprar o passejar...i que a l'esquena portava el seu nadó, petit encara. El duia en una cistella estirat, perquè dormís tranquil mentre ella s'encarregava dels seus afers.
No molt lluny d'allà, a la ciutat de Baiona, un viatger francès va voler dibuixar una altra escena quotidiana. Concretament va demanar a aquelles dues dones que anaven a fer la bugada al riu que paressin un segon, que les volia dibuixar. Gairebé no es va adonar que una d'elles duia a l'esquena una cistella amb els draps per rentar i una criatura feliç i tranquil·la de ser allà, a prop de la mare.
Sense pretendre-ho els dos dibuixants del segle XIX a llocs allunyats un de l'altre van ajudar-me a descobrir el precedent de la motixlla "portanadons". Els hi donem les gràcies per apropar-nos aquesta història!
(Totes dues imatges les he extret de catàleg de la Diputació foral de Guipúscoa)
M'han agradat molt les dues il·lustracions. Quan les dones no tenien l'ajuda de la tecnologia i el mercat tan ampli actual que envolta el mon dels nados havien de buscarse la vida per portar-los amunt i avall. M'ha agradat molt el comentari que has fet dient que el nen anava d'allò més feliç. Es clar, estava a prop de la seva mare.
ResponEliminaSí que hi anàven còmodes les criatures, a més amb el "tracatà" del caminar per a ells era com continuar estant a al ventre mater, a ara per les mare, pobres esquenes!
ResponEliminaMolt xules les fotos! I a més jo també penso que hi ha un altre tret evolutiu que demostra que les mares portaven sovint els nens amb elles: el fet que s'adormin quan els movem i caminem amb ells. Amb el cotxet també ho fan, però abans ho devien fer als braços o a l'esquena.
ResponEliminaExacte Sandra, el tema suposo que era intentar que no plorin els nens i no tenir les mans ocupades...la solució que van trobar no estava mal, trobo!
ResponEliminaAixò sí, SolSolet, no sé com devia acabar l'esquena de les mares...
Onavis, a coll és com estan millor, es senten més segurs i dormen més...de fet, com tu dius, els nens han anat gairebé sempre a sobre la mare, d'una manera o una altra.