Darrerament s'ha començat a donar importància al gateig dels petits. Sembla que aquesta etapa és molt important pel seu desenvolupament. En un article que he consultat a Internet diu, entre altres coses, que connecta els hemisferis cerebrals, possibilita l'enfocament dels ulls, ajuda al nen a situar-se a l'espai millor, a medir el món que la rodeja. També sembla que és bo pel desenvolupament de la lateralitat i, fins i tot, ajuda en l'escriptura en el futur!
Així que, després de tots aquests descobriments, el moment del ganteig s'ha revaloritzat moltíssim...a la vegada que instruments com els caminadors ara tenen molt mala fama i, crec que fins i tot, hi ha països on estan prohibits. Tot plegat crec que també té a veure amb la tendència educativa predominant en aquesta època on s'intenta respectar al màxim els ritmes dels petits.
Les coses fa anys, però, eren ben diferents. En aquest llibre de què vaig parlar-vos fa poc (La infancia a la sombra de las Caterales), on parla de la infancia medieval hi ha una dada curiosa en aquest sentit.
Si ens fixem en les miniatures medievals hi ha escenes de la vida quotidiana de tota mena. Tots els moments de la vida dels infants s'hi veuen reflectits. Hi ha però una etapa que manca, un buit que crida l'atenció. No hi ha ni una sola escena en què aparegui un nen gatejant. Els nens són portats en braços, situats sobre la falda de la mare, a les espatlles o la cadera. Apareixen caminadors de tota mena, però mai surt cap nen de quatre grapes.
Els autors del llibre creuen que en aquella època es preferia que el nen caminés de sobte, si podia ser sense passar per aquest estadi intermig, on els nens s'apropaven perillosament a les formes dels animals. El terme de gatejar ens indica precisament aquesta animalització...caminar com un gatet.
Què en penseu vosaltres? A casa vostra també recordeu que per a les àvies o generacions anteriors estigués mal vist que els nens gategesin? Creieu que és per la mateixa raó que diuen els autors del llibre?
La veritat és que és una etapa molt curiosa.
ResponEliminaLa meva petita va gatejar molt, i ho recordo com una època díficil en el sentit que s'embrutava molt i que quan anàvem fora de casa sempre volia anar pel terra i no sempre era possible!
La meva sogra en deia "anar a rossegons".
No m'havia plantejat mai què passava en èpoques passades, però tens raó que no es veuen imatges d'aquest tipus en els quadres.
Quin argument més curiós! Jo a casa no tinc cap record én aquest sentit dels meus avis. Els meus fills van gatejar molt tard i malament. Com a consol, suposo, em deien que els nens que no gatejaven eren més intel·ligents. Potser aixo lligaría a no acostarse al mon animal :)?
ResponEliminaBon any.
És veritat que no es veuen imatges de nens gatejant, mai hi havia pensat en com es veia aquest tema en el passat...
ResponEliminaJo tinc l'experiència d'haver passat per una "escola de pares" per a l'estimulació primerenca amb seguidors dels mètodes Doman on donaven una importància al gateig que vist amb la distància ara trobo molt desmesurada. Recordo que ens preocupàvem perque el nen no gatejava i no ho hagués fet (no ho fan tots) si no l'haguéssim ajudat a aprendre'n.
En això del gateig hi ha aquest corrent que sembla que els nostres fills hagin de ser un desastre psicomotriu si no gategen i hi ha l'altra vertent que troba que no hi ha prou evidència científica per a creure tal cosa.
En definitiva, el tema de sempre, supermares i superpares capficats en criar superfills.
Petonets.
Onavis, la meva també va gatejar molt, anava amb el cul...i jo ho vaig viure com una lliberació, la veritat, perquè tenia un munt de ganas d'anar a la seva, d'explorar i quan ho va aconseguir va relaxar-se molt i va fer-se molt autónoma.
ResponEliminaM'agrada això d'anar a rossegons!
Sandra, realment això de que els nens que no gategen són més intel·ligents sí que em sembla que té a veure amb aquesta mala fama...que curiós!
Euphorbia, com dius, quan he llegit que quan gategen després escriuen millor, he flipat una mica...no crec que això sigui tant fàcil de demostrar, francament! Com he dit la meva nena va gatejar amb el cul, que diguem que no és la forma "canònica" i em feien alguns comentaris com si no ho fes bé...s'ha de gatejar com diuen el llibres, tu! ...pobreta amb lo contenta que anava i, a més, amb les mans lliures, a mi em semblava una tècnica fantàstica! Realment, pobres els fills que tenen supermames...preferixo ser una mama de pacotilla..jeje..
De les meves dues filles n'hi ha una de cada manera: la gran sense gatejar es va psar dempeus als nou mesos y va caminar, va gatejar després i la petita que des dels 6 mesos anava a "marrameus" com deia la mare i tan de pressa que no la podies atrapar. Comentaris com " ai! que li costarà de caminar a aquesta xiqueta no van tenir cap raó perquè als nou mesos també es va aixecar, va mesurar la distancia amb els braços i ca començar a córrer com en una marató. Ni l'una ni l'altra han tingut problemes de lateralitat ni res d'això malgrat els meus gens. Encara confonc la dreta i l'esquerra. Res de res: la gran era boníssima amb matemàtiques i la petita també encara que es decantés per les lletres. Sense cap problema. Ara bé no van tenir mai caminadors, jo no en vaig voler. Res de "carrutxes" ja caminaran quan toqui. I el mateix amb l'aprenentatge de la lecto-escriptura: res de forçar-les. N'aprendran quan estiguin prou madures. I així va ser.
ResponEliminaJo crec que la estimulació més bona és que hi parlis i que els hi facis aquests jocs de trucar manetes, ralet, ralet o arri arri tatanet...
Hi ha avis o pares que sembla que els seus nadons hagin de competir des que vénen al món: a veure qui camina primer, qui parla més clar, qui apren a llegir més d'hora... A mi em sembla patètic i perillós!.
Bon any Anna.
L'Andreu i en Biel també han gatejat bastant i la veritat que mai m'havia plantejat el contrari. Per a mi ja és el normal que primer gategin i després caminin i també sé de nens que passen a caminar directament i tampoc passa res, no? Jo és que per aquestes coses també sóc una mama de pacotilla (m'ha encantat jaja).
ResponEliminaSí que havia sentit que els nens que gategen dominen millor l'espai però vaja, d'aquí a que de grans escriguin millor... Jo vaig gatejar i tinc una lletra horrible! :-P Potser s'està exagerant la cosa, oi?
Pel que fa als avis... A casa nostra els més grans són els besavis dels nens que alguns ronden els 90 i cap d'ells s'ha escandalitzat per veure els nens en plan comando per casa seva.
Antònia, m'ha encantat això de marrameus! Me l'apunto! Que noies, teniu cap altre nom fantàstic per anomenar el gateig?
ResponEliminaCrec que la clau, com dius, és no forçar-les per aquests temes. Caminar, acabaran caminant...
Esther, segur que els hi va bé això de gatejar, però vaja, d'aquí a que sigui determinant per la teva vida futura...sí que ens passem una mica a vegades.. ;)
La meva comença a deixar la fase del gateig per iniciar la bipedestació (dreta) i la deambulació (caminar).
ResponEliminaJo crec que el gateig és un pas més en la evolució i sí, és cert que quan ho fan semblen una mica animalons però els hi va molt bé per desenvolupar-se a nivell motriu. Igual que quan agafen coses amb la mà que d'inici ho fan a mans plenes i poc a poc van agafant precissió.
Jo li vaig comprar el caminador al baby perque estava molt frustrat i el nen es volia moure pero no podia. Va ser felic quan el vam posar alla dins i va caminar per tot el menjador ell solet. Ara amb 11 mesos ha apres a gatejar i a enfilar-se. Ell va al seu ritme pero ho va fent tot.
ResponElimina