dijous, 19 de gener del 2012

Nens robats

Suposo que totes vosaltres ja esteu al cas de les denúncies que fa temps que van sortint a la llum sobre irregularitats en les adopcions en aquest país. Fa temps vaig fer una petita entrada. És una història esfereidora. Indicis de nens que van ser separats de les mares biològiques, dient que havien mort i posteriorment venuts a famílies que podien pagar-ho. Els xifres fan por i l'escàndol hauria de ser monumental, però com acostuma a pasar en aquest país, tenim costum i agrada això de tapar temes que no donen bona imatge. Els casos no han arribat al Tribunal Suprem, en moltes ocasions han estat arxivats. 

Un dels llocs on més denúncies s'han fet és al País Basc, de nou les darreres notícies, que semblen confirmar tots els temors, no han passat dels diaris regionals, jo, com a mínim no he vist que sortís a cap noticiari d'àmbit estatal...vosaltres potser podeu confirmar-m'ho.

De les 300 i escaix denúncies en tota la comunitat autónoma, unes 200 són de Donostia, de la clínica Residencia Aranzazu...la clínica principal de la capital Gipuzkoana, amb casos que arriben fins a 1993 (!!!), tot i que el gruix seria de voltants del 75, quan es va contabilitzar una mortalitat infantil a l'hospital de fins al 30 % (!!!). El tema és que en aquesta ocasió les autoritats provincials han decidit posar-se a investigar i han començat a fer exhumacions dels llocs on suposadament estaven els nounats. Del tres fèretres oberts fins ara en cap (!!!) no hi havia restes humans. Sembla que es preparen altres 12.

Us deixo l'enllaç de la notícia, una de les que han aparegut, tot i que podeu rastejar-ne més, si us interesssa. Sobretot als diaris Diario Vasco i Gara, són els que més han seguit el tema.

I fins aquí les dades fredes. Ara pensem una mica en la magnitud de la tragèdia. Una mare pareix i li diuen que el seu fill a mort, després del dolorosíssim dol descobreix molts anys després que l'havien enganyat i que en realitat, el servei de l'hospital havia decidit donar el seu fill en adopció a canvi de diners. A mi aquestes coses em deixen el cor destrossat i una impotència increïble. Només espero que per una vegada, en aquest país, es  faci justícia.

20 comentaris:

  1. És esgarrifós, d'una baixesa moral increïble. Coses com aquesta fan pensar si el terme humanitat realment ens descriu. Si noia, tan de bo es faci justícia!

    ResponElimina
  2. És horrible! No em puc ni imaginar el que deuen haver passat i el que continuen passant aquestes famílies. Només de pensar-ho se'm remou tot.

    Espero que es faci justícia tot i que a veure qui els hi torna tots aquests anys a aquestes mares.

    Horrorós...

    ResponElimina
  3. Molt greu! I, com dius, va passar fa no res!
    Ser protagonista d'una d'aquestes històries 'ha de donar la sensació de que algú t'ha arrancat literalment un troç de la vida.

    I molt fort que el descubriment de tot plegat es vagi vivint amb silenci als mitjans!

    ResponElimina
  4. Uf són històries molt i molt dures! com es pot ser tant cruel!! Com diu l'Onavis és curiós que hi va haver un boom i en parlaven arreu i de sobte hi ha com un pacte de silenci.

    ResponElimina
  5. Quan sento aquestes notícies em poso molt nerviosa i em provoca angoixa perquè no em cap al cap qué faria jo si hagués de viure una situació així. Es HORRIBLE

    ResponElimina
  6. Noies, la veritat és que no sé que més afegir. Penseu en la quantiat de complices que hi ha? Enfermeres, metges, etc, etc.. que no han dit ni diuen res? I després les mares que realment van perdre el fill aquelles dates i ara dubten...increïble, un munt de tràgedies que, al meu entendre, haurien de ser un escàndol internacional...i res, no tenim ni una portada de diari.

    ResponElimina
  7. No sabia res de tot això, és horrorós.

    ResponElimina
  8. Jo sóc una mare que va perdre una filla al 26 de juliol de l'any 1977. Era prematura i em van dir que va morir. No em queda res més que la factura de la funerària. Després de que comencés aquesta història vaig demanar a la clínica el meu historial. Em van dir que no hi havia res. Ningú va veure el nadó i la clínica es va fer càrrec de l'enterrament. Una història calcada a les altres només que la nena era prematura.
    Un dia vaig anar al Regitre Civil per a consultar el Legajo de Abortos. Hi havia tanta gent que no em van poder atendre.
    Potser es va morir o potser no. Viure amb el dubte és terrible. I viure sabent del cert que et van robar el fill encara més perquè què fas? el busques i potser li destroces la vida que a la millor és plàcida i feliç o no el busques i vius sempre amb un buit a l'ànima?
    Tots els que van participar d'aquests crims no tenen perdó i jo me n'alegro de que ho investiguin.
    A El País hi ha força articles, a la TV3 van fer un documental: Torneu-me el fill. Els mitjans de Lleida també en van parlar, allí hi ha el nostre cas encara que sense el nom perquè vaig voler concedir el benefici del dubte al ginecòleg i a la llevadora que deuen tenir família i eren molts coneguts.
    De fet tinc un post sobre el cas al bloc i un amic blocaire també se'n va fer ressó. Jo li vaig explicar els detalls encara que li vaig pregar que no donés el meu nom. Fins fa poc no ho podia ni verbalitzar, així que avui la teva entrada m'ha servit de teràpia.
    Per cert hi ha un bloc a la xarxa d'un periodista de El País que cerca la seva germana: TE ENCONTRARÉ. Llegint-lo te n'adones de que l'Església va tenir i continua tenint part activa en aquests casos.
    Petons, noies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Terrible Antònia això que expliques. Primer perdre una filla i després tenir aquests dubtes.Ningú més que tu pot saber el que és això.

      Metges, enfermeres, mossens i companyia que hagin pogut tenir res a veure no es mereixen el nostre respecte. Espero que es faci públic el mal que han fet. Hi ha delictes que no prescriuen.

      Si en algun moment vols fer alguna gestió o per qualsevol cosa, necesites ajuda, informació, si et puc ser d'alguna ajuda (amb el bloc o personalment) posa't en contacte amb mi.

      Elimina
    2. Perquè encara que finalment hagi estat el teu un cas desgraciat i realment la teva filla morís aquell tràgic 26 de juliol, només que t'hagin fet dubtar per culpa de tantes irregularitats, només que hagis hagut de tornar a remoure tot allò, això ja per si sol hauria d'estar penat.

      Una abraçada.

      Elimina
    3. Hola Antònia.Jo soc la germana bessona de la nena que suposadament un 27 de juliol de l'any 1967( fixat que de casualitat fins i tot la data s'assembla a la teva) va morir a la clínica la Aliança de Lleida.fins que no va sortir tot això a la llum la meva mare cada dia de la seva vida va donar gràcies a Deu perquè la meva germana hagués mort ja que li van vendre que estava molt mal formada i hagués tingut molts problemes.El problema o el mal viure ,ara,es per nosaltres que no sabem ben be el que fer.La meva mare no te massa ganes de començar aquest calvari ,potser perquè amb molta pena havia arribat a superar-ho ja que també tinc dos germans mes grans. M'agradaria poder ficar-me en contacte amb tu i parlar, encara no he fet cap pas, per no fer-li mal a la mare, ara , et vaig a dir que fins ara dèiem que la meva germana havia mort,ara ja no ho diem...


      El meu correu es: dalgil_1@hotmail.com

      Una abraçada.
      Espero la teva resposta.

      Elimina
  9. Gràcies Anna. Quan es parla d'aquests casos jo sempre dic que hi ha moltes víctimes: els nens robats, els pares biològics, els pares adoptius que, moltes vegades no tenien consciencia de que aquells nadons havien estat arrabassats a les seves mare i tota la munió de persones que sempre els turmentarà el dubte. En el nostre cas una exhumació no seria possible perquè va ser enterrada, diuen, en una fossa comuna. Només reivindico que el Govern posés em marxa un gran banc d'ADN on els pares i els fills amb dubtes poguessin anar-hi i creuar dades. Ens estalviaríem molta feina i no donaria lloc a la picaresca que també n'hi ha. Per això no m'he volgut associar a col·lectius que han sortit com bolets i que si et poses a analitzar-ne el funcionament veus que és una qüestió de molts diners: laboratoris, advocats...etc.
    Remoure tot allò no és gens agradable. Fou un embaràs complicat en el que em vaig passar mesos i mesos al llit per tal de dur-lo a bon terme. Per sort després vaig tenir dues filles més amb embaraços normals i en el darrer no vaig tenir ni un trist maldecap.
    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostes Antònia és horrible això, quina angoixa, ni m'imagino... Esperem que s'arribi a aclarir el tema i pogueu saber la veritat, tot i que com dius, la solució no és fàcil.
      Una abraçada!

      Elimina
  10. Ostres, quin testimoni Antònia.
    No em puc ni imaginar el que es deu sentir!
    Com diu l'Anna, el simple fet d'haver de dubtar del que va passar realment aquell dia és molt greu.
    Al llegir el diaris de Lleida aquells dies vaig veure que hi havia casos propers (a Les Garrigues, Pla d'Urgell...), però és colpidor sentir un testimoni tan proper com el teu.

    ResponElimina
  11. Onavis, Mirashka, al pricipi fou com una paranoia i una angoixa que no se ben bé com explicar. Comences pensant que tu no dónes el perfil, que en la major part dels casos que s'han destapat són de dónes funcionalment analfabetes i que a més a més la nena era prematura, perquè prendre's tanta molèstia per un nadó necessitat de cures especials quan podien tenir nadons sans i a terme?
    Després comences a recordar aquell dia de Sant Jaume del 77, els comentaris amb veu baixa del metge i de la llevadora, els moviments del fetus que ells qualifiquen de contraccions sense cap dolor. Després d'una nit mig emboirada recordes que et despertes en una habitació i que et diuen que ells se n'ocupen de tot i comences a pensar..i si...?
    Truques a la clínica que diuen que el meu nom no consta al seu registre: tres parts i una intervenció quirúrgica i no hi ha rastre... No m'ho podia creure.
    Es van destapant més casos i allò del perfil es fa miques i saps que hi ha nadons que amb menys d'un Kg han aconseguit sobreviure i molts anys abans del 77 i la paranoia augmenta.
    Després hi ha el meu home que és una persona que no vol ni pensar-ho.
    Més tard, quan aconsegueixo reunir el valor per a parlar-ne ho explico a les filles i elles diuen que hem d'investigar i si cal muntem un bon sidral, afegeix la petita que és periodista.
    Arrel d'un comentari a la pag de TV3, mig anònim em localitza una periodista de Segre a qui li explico però li dic que vull conservar l'anonimat. El cas del Pla d'Urgell a la Perpétua és el nostre i no som els únics.
    I així estic rumiant-hi uns dies més que uns altres. M'estimaria molt més que hagués viscut i que tingués una vida plena i feliç en qualsevol lloc a que fos veritat que va morir sense haver viscut. Sigui com sigui 35 anys d'una vida per més que facis són irrecuperables.
    lavors jo només tenia 25 anys i ni en el pitjor dels malsons hauria pogut imaginar que 34 anys més tard passaria això que ara surt a la llum.
    per cert sabeu que un treballador d'una funerària de Granada ha confesat i ha començat a parlar? Ho sabien tots i tts n'eren còmplices.
    http://www.eitb.com/es/noticias/sociedad/detalle/816142/un-funerario-reconoce-haber-participado-trama-bebes-robados/
    http://teencontraremos.blogspot.com/

    ResponElimina
  12. Mala gent, Antònia,mala gent. Espero que com a mínim no hagin tingut ni una nit de tranquilitat, espero que la consciència els amargui la vida.
    Quina impotència...però perquè no fan un banc d'ADN? Perquè no s'investiga seriosament? No ho puc entendre, de veritat...és que potser hi ha gent important ficada? No es vol reconèixer el desgavell que hi havia a les clíniques? En serio, no pot ser que això quedi impune...com en tantes altres coses els culpables acabaran morint sense que ningú s'assabenti i és indignant.

    De nou, si tens ganes de seguir investigant i necessites algun suport, fer propaganda pel bloc o d'alguna manera, pots comptar amb mi.

    ResponElimina
  13. Si, mala gent. És que em sembla increïble que hi pugui haver gent que sigui capaç de fer una cosa així per diners... Et dic el mateix que l'Anna, si necessites algun tipus de suport, des de la total modèstia, aquí em tens.

    ResponElimina
  14. Antònia quina història... Aquestes coses sempre toquen però quan "sents" algú que ho explica de primera mà encara et fan patir més. Jo la veritat és que no em puc ni imaginar com deu ser viure amb aquest dubte. I com bé dius, en tot cas la solució no és fàcil.

    Trobo que s'ha de ser molt inhumà per fer això que van fer. No tenen cor aquesta gent o què?

    Et dic com les noies. Si hi ha qualsevol cosa que puguem fer per tu no dubtis en demanar. Tot el que es pogués fer ho faria de bon gust.



    Et

    ResponElimina
  15. Hola Antonia: estoy contigo y reafirmo todas y cada una de tus palabras. Sólo me gustaría saber si tu caso es de la misma clínioca que el mío. Nací en L'Aliança de LLeida en agosto del 65, junto a mi hermana melliza. Dijeron que había muerto,a la semana, aunque nadie la vió.También dijeron que la enterraban en una fosa común; aunque en realidad ahora han dicho del cementerio que no consta.No comunicaron q la habían trasladado al Arnau, donde la partida literal de defunción dice que murió.No tenemos ningún papel del entierro, y los de la funeraria dicen q los destruyen todos al pasar 5 años. En fin, una historia q se repite.
    No fue prematura, todo lo contrario.Mi madre se pasaba de cuentas.Podría haber muerto, pero si eso fuera así...tan mal hacían las cosas que tan siquiera registraban una defunción de una niña de una semana? Dejo un correo de contacto anasenme@hotmail.com Moltes graçies per tot

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola anonim. Lamento mucho tu historia. Espero que podáis llegar aclarar lo sucedido. Aquí queda tu mensaje para que Antónia lo pueda leer. Un abrazo.

      Elimina