El dia de la mare romana

No fa gaire vaig parlar de Juno Lucina, la deessa dels parts romans. Avui en parlaré una mica més.

Els romans, com a bon poble mediterrani, eren molt donats a les celebracions. Molts dies de l'any estaven dedicats a venerar un o altre déu. Concretament el dia 1 de març a Roma era el dia de Juno Lucina i era també el dia escollit per homanetjar a les senyores de la casa, les matrones (les dones romanes casades).

No és una data triada a l'atzar. 

Comença el cicle lunar i segons paraules del poeta llatí Ovidi...

¿No és llavors quan per fi marxa l'hivern cobert de fred i es perden les neus foses en el sol tebi, i tornen als arbres les fulles que el fred havia tret (...) i la fèrtil planta, oculta tant de temps, troba ara el camí secret per on treure el cap? Ara està el camp productiu, ara és ocasió de criar bestiar, ara prepara l'ocell la casa i la llar a la branca. Amb raó veneren les mares llatines l'estació fecunda, doncs els seus parts comporten pregaries.(Fast, III)

Que feia la dona romana casada, la matrona, un dia com aquest? 

Ella era la protagonista del dia. Tot començava a casa seva. Venien familiars i amics a oferir-li regals. El marit li dedicava pregaries de lloança i ella li responia amb paraules d'agraïment. Probablement versets populars que es coneixien de generacions. La diada continuava amb un dinar que era com un joc, un divertimento, en el qual els criats i criades seien a taula i era la mestressa l'encarregada de servir el menjar. Com veieu passaven coses no habituals aquell dia, els criats no servien i la dona de la casa era la honorada.

Després marxava de casa per anar cap al temple. Probablement es reunia amb les altres dones casades del barri i enfilarien plegades el carrer. D'altres parts de la ciutat vindrien altres dones, qui sap si potser també algunes de llogarets llunyans, després d'unes hores de camí. Totes estarien contentes de reunir-se. Parlarien, veurien a amigues de les quals feia temps que no tenien notícies. Potser cantarien cançons. Sempre ens ha agradat cantar a les persones quan ens ajuntem i estem alegres.

Pujarien a l'Esquilí, la muntanya sobre la qual s'erigia el temple de Juno Lucina. Allà li entregarien flors i guirnaldes a la seva deessa. Diuen alguns autors que van ser les matrones romanes les que van finançar la  construcció del temple per allà el s. IV aC. Estic segura que n'eren conscients quan pujaven la vessant del turo. Aquell era el seu temple.

I quan s'acabava la festa tornaven a casa. Probablement satisfetes de ser les protagonistes, de ser ben considerades un dia, com a mínim un dia, de tants com n'hi havia en que no ho eren.

(De nou, la traducció d'Ovidi és lliure i pròpia, feta des d'una versió castellana. La resta de dades les he extret principalment de l'artícle Imágenes y prácticas religiosas de la sumisión femenina en la antigua roma, de Rosa María Cid López, i que es pot trobar a la xarxa)