La ciència s'ha convertit en la religió del segle XXI, tothom hi creu i dóna per fet que qualsevol afirmació feta de forma científica és certa. Jo he de fer una petita confessió, aquí entre nosaltres, no hi crec gaire en la ciència...matiso: La meva nena té totes le vacunes que cal, anem al metge quan toca i vaig parir en un hospital, és a dir, hi ha coses en les que confio però crec sincerament que n'hi ha d'altres que no es poden probar per molt estudi científic que hi hagi darrera...m'explico; no crec en estudis que diuen que els nens prenen pit són més llestos, o al contrari, els nens que prenen pit són més tontos, o els nens que dormen amb els pares són més feliços o al contrari, els nens que dormen sols tenen millor salut...crec sincerament que hi ha coses que no es poden probar i que no depenen d'un únic factor. Les persones ens veiem influides per multiplicitat de coses que ens afecten i influeixen, totes ells fan que siguem com som...
I ara vaig al tema de l'entrada. La teoria del lligam. Ja fa temps vaig fer una petita entrada on en parlava. Com totes sabeu, segons aquesta teoria els nens que construeixen els primers messos un lligam clar i fort amb una persona en concret després construirant relacions efectives de qualitat quan siguin adults. Tota aquesta aseveració ha estat recolzada per un entramat científic, gràcies al desenvolupament dels estudis neurològics, que ha aconseguit probar que això és així i les mares ens hem convertit en les principals responsables, un cop més, del benestar emocional dels nostres fills.
Al fil d'aquest tema l'altre dia vaig llegir un petit passatge del llibre que s'havia comprat la meva parella "El cerbro infantil: la gran oportunidad" de José Antonio Marina, just em va fer llegir la part on parlava sobre el lligam i presentava a dos científics que arribaven a conclusions ben diferents sobre el tema.
Judith Rich Harris arribava a la conclusió de que la influència dels pares en els fills era molt més escasa del que es pensava i que era molt més important la infulència dels gens i del grup d'amics. L'altre era Jhon Bowlby, que considerava que els llaços efectius que el nadó estableix amb la mare determinen el món emocional de nen i del adult.
Com veieu, tots dos són científics i estic segura que han fet recerques amb gran diligència. No sóc jo qui dubtaré de la seva categoria profesional, perquè no en tinc ni idea ni de qui són ni de com traballen. En el fons crec que probablement tots dos tenen part de raó.
Mireu, tot això ho escric amb la meva filla a la falda, porta uns dies malalta i
només i exclusivament vol estar amb mi, però no prop meu... vol estar damunt meu. Agraeixo sincerament haver llegit coses sobre el lligam
perquè ara em sento molt tranquil·la i crec que no té res de dolent que
ella només vulgui estar amb mi i que, per exemple, no tingui cap ganes
de estar amb el seu pare....també em sembla ben normal que aquestes nits estiguem les dues dormint juntes gairebé tota la nit. El que no crec és que calgui estudis científics per demostrar o per viure amb tranquilitat el vincle amb els fills, crec que és una qüestió, més que res, de sentit comú.
 |
| Madrid 1908 |
Com deia al principi, tenim uns fills que són persones individuals i que tindran moltes influències al llarg de la seva vida, totes elles aniran conformant la seva personalitat i el convertiran en un adult feliç o intel·ligent o honrat o bona persona. Nosaltres podem fer molt per ells, tot el que estigui a les nostres mans, però també hem de ser conscients que no ho podem controlar tot. De lligams necessaris n'hi ha molts...i vosaltres, que en penseu?
Totalment d'acord amb tu.
ResponEliminaLa mare hi ha de ser (o una figura que la representi), sempre, al costat del nadó i del fill que serà després.
Ara bé, com dius, no només ella, si no molts lligams més que seran necessaris per la vida futura del fill.
Jo penso que els nens han de saber que nosaltres sempre estarem allí, però sense aribar a sobreprotegir-los. Suposo que els límits a vegades són díficils d'establir, però jo intentaré fer-ho el millor que pugui per a que així sigui.
Hi ha una frase que el meu pare sempre em diu i, no sé si bé molt a compte, però m'hi has fet pensar.
"Una de les millors coses que podem ensenyar als nostres fills és a que aprenguin a anar sols per la vida"·
Si, nosé perquè ja fa dies que penso en això que deia el teu pare...el millor que podem ensenyar-li als fills és a saber estar sense nosaltres en un futur, a ser autónoms en definitiva...una de les maneres és, crec, que no dubtin mai del nostre amor, per exemple.
EliminaJa conec més d'un cas de nois (no conec a noies, però potser n'hi ha) ben entrats en la trentena que no són capaços de viure sense la seva mare, ni a fer-se un ou ferrat, ni cuidar d'ells mateixos...i això és terrible, la veritat.
Jo també penso que els lligams es van establint amb moltes persones al llarg de la vida i crear un vincle malaltís en el que només hi tenen cabuda mare i fill no m'entra en el cap.
ResponEliminaCrec que és bo que els nens aprenguin de les relacions amb altres persones i cadascuna d'aquestes persones els hi poden aportar coses diferents. No sé, amb una mare mai tens la mateixa relació que amb un amic, ni amb un amic la mateixa que amb un mestre... Penso que han de tenir moltes relacions per aprendre tant les coses bones com les dolentes. La vida és experiència i interacció amb altres, no?
Ah i tampoc crec massa en aquests estudis que afirmen coses que de vegades no tenen ni tan sols relació entre elles.
Sí, noia, és que anem errades si creiem que som les úniques que influim...a la guarderia per exemple ja comencen a establir vincles amb les cuidadores, amb els nens i no tenim ni idea de com els hi està influint tot aquesta experiència...
EliminaI també et dic que per sort no som les úniques que influïm! Dur a les espatlles una responsabilitat com aquesta seria un no viure.
EliminaSí senyora! Probablement aquesta era la conclusió que volia doanr a l'entrada...no som les úniques i sort en tenim! ;)
Eliminaje je je m'has tocat la fibra amb lo de la ciència! A veure, jo si que crec en la ciència, crec en tot allò que es pugui demostrar, el que passa és que molts cops es dóna com a fet científic allò que no és més que una hipòtesi, o que s'ha comprovat únicament amb una mostra molt petita, o sense tenir en compte variables que hi poden influir... vaja, que el problema és que molts cops s'anomena ciència a estudis molt poc científics.
ResponEliminaPel que fa als lligams, estic molt d'acord amb tu i amb l'onavis. Jo crec que els lligams amb els pares i sobretot amb la mare. Mai he tingut manies d'abraçar-les o petonejar-les i estic molt contenta del lligam que tenim i de que em busquin quan tenen ganes de mimos. Però intento que siguin capaces de decidir per si soles, de que vegin els efectes de les seves accions, bones i dolentes, i explicar-los-els, que en siguin conscients. Ara, no és fàcil establir el límit per no sobreprotegir-les. Costa!
Bé, això de la ciència ho he dit des del punt de vista d'una (jo mateixa) que també intenta fer ciència..jeje, humanística, però amb un cert métode seriós...vull dir que jo també crec en que hi ha coses que es poden demostrar, però no crec que, per molts estudis que fem, es pugui demostrar perquè una persona adulta és més o menys feliç, per exemple. Només formular-se aquesta pregunta em sembla una mica estúpid...
EliminaI també crec que hem de ser conscients, fent ciència, que en fer-nos certes preguntes també influim en la resposta...vull dir que no hi ha ciència subjectiva del tot, sempre influeix d'alguna manera el nostre punt de vista...
Sobre sobreprotegir-les, totalment d'acord...jo tinc una especie d'instint extrany i que he de controlar, per deixar a la nena que faci una mica la seva!
Si, la ciència ideal seria la que es fa de manera totalment objectiva, sense una idea prèvia, però és molt complicat, per no dir impossible. Com dius hi ha coses que són indemostrables i no s'han ni de planetjar, però acostumen a ser les que venen i donen titulars, aixíq ue sempre hi ha algun iluminat que hi treballa.
EliminaAixò era el que volia dir, totalment d'acord amb tu...també penso que estaria bé ensenyar ja des de les escoles a veure les coses amb una mica d'esperit crític i que no per que es digui que això és "un estudi científic" ha de ser cert o encertat...aquesta és també una manera de valorar la ciència ben feta, no trobes?
EliminaI tant! l'esperit crític és fonamental, amb els demés i amb un mateix, questionar-se les coses (dins d'uns certs límits, perque si ens ho acabem qüestionant tot acabrem bojos! ;)). Però en ciència és complicat trobar aquest esperit, es va amb una determinada idea i s'intenta que tot hi encaixi.
EliminaFa uns dies reflexionava sobre aquest fet de donar-li nom científic a tot. L'amor maternal hauria de ser quelcom natural i no un fet científic mesurat de manera que algú de fora en sdigui que si abracem als nostres fills seran mes feliços. Si un pensem fredament per molt fonament científic que li vulguin donar no deixa de ser una asseveració de sentit comú. Jo dono el pit o abraço als meus fills perquè els estimo. Sense més
ResponEliminaExactament, no cal que tot el que fem ens ho digui un científic....a vegades ho podem fer perquè ens bé de gusti i ens sembla bona idea i punto, oi?
EliminaJo molt sovint tinc la sensació que ara que vivim en un món ple d'informació és quan em sento més desinformada, perquè no saps que és veritat i que no o qui té raó i qui s'equivoca, tot és molt confús.
ResponEliminaTal i com comenteu a dalt, estaria bé ensenyar als nens a ser crítics des de ben petits, dialogar, debatre...
Si noia, en aquest món tant sobre exposat a la informació cal donar-li cada cop més importància a educar als nens a no creure's tot el que llegeixen i a ser crítics amb l'entron...és fonamental per, com tu dius, no acabar perduts...
Elimina