Molts dies em costava dormir pensant que en el fons amb aquest viatge li faria passar un tràngol a la nena. Tothom et diu que són experiències molt interessants pels nens, que aprenen moltes coses, però en el fons jo patia (i encara no m'he tret del tot aquest sentiment de culpabilitat) i pensava que ella, total no s'enteraria de res, que ella tant li fa estar aquí o allà i que, en el fons, està més feliç amb altres coses.
Val la pena?
Tal i com va començar l'aventura, tot feia pressegiar que no, que no valia la pena per l'Ariadna.
En el viatge de Bilbao a Madrid vam (vaig) perdre la Lili. La Lili és el seu nino. Un porquet rosa que l'acompanya des de que va nèixer i passa totes les nits amb ella i és ja una més de la família. I la seva mare va deixar-se-la a l'avió. Quan me'n vaig adonar em va fer tanta pena. A la pobre, a sobre de fer-li passar un viatge tant llarg li perdia a la Lili.
Vam anar a atenció al client, ens van dir que potser els de la neteja l'havien recollit.. i, després de mil voltes per Barajas, després d'esperar i preguntar i esperar i entrar i sortir, la Lili va aparèixer de nou. Pobreta, havia passat tota una aventura.
Després, en arribar a l'aeroport, després d'una viatge suportable però llarg, resulta que la meva filla es va dedicar a cridar per tot l'aeroport el nom del seu tiet (el meu germà petit, que se l'estima tant!). Pensava l'Aridana que aquell viatge hauria de tenir una gran recompensa, com a mínim, i que darrera les portes ens trobariem amb el seu tiet. Per més que li deia que no, ella no parava de cridar-lo. No plorava, ni estava trista. Però jo sí, a mi em trencava el cor...i com li podia haver fet això! Tot aquest viatge, quan ella el que hagués preferit, mil cops, és anar a veure el seu tiet.
Però ara, després de pocs dies aquí, estic canviant d'opinió. Ella no s'entera gaire d'on estem, però està esplendorosa. Super comunicativa, riallera, moguda, trapella...ens fa bromes, ens pren el pèl, ens explica tot el que veu...Ja no em sento tant malament, perquè, si bé és cert que el viatge i l'estada aquí és cosa nostra, que no li hem demanat l'opinió, me n'adono que el que aporta seguretat als nens, el que els fa feliços de veritat és compartir hores amb els seus pares.
Potser a vegades hem de marxar ben lluny per fer una cosa ben sencilla, dedicar-nos a mirar-nos d'aprop i a estar estones molt llargues junts.
Ei maca, me n'alegra que estigueu bé i que la peque es mostri tan "adaptada". Imagino que els nens només necessiten el suport de la família i poc més per a ser feliços i això sigueu on sigueu no li falta a la petita.
ResponEliminaQuin ensurt això del nino, eh? Sort que el vau recuperar...
Que la Lili hagi tornat a aparèixer, amb lo que deu haver cosat, és un bon presagi de que el viatge anirà bé. Pensa que teniu la sort de cara!
ResponEliminaI segur que sí que ella s'ho passarà bé, si està amb vosaltres el canvi no és tan gran. Noves aventures i els pares aprop per pair-les junts? Això deu ser lo millor!
Ostres quina aventura!! M'alegro que tot hagi acabat amb final feliç
ResponEliminaI tant! això d'estar tantes estones amb els pares fa que disfrutin molt més de tot. Jo ho he notat quan hem estat de vacances i les veia tan contentes! Que bé que trobessiu la Lili!!!! Bon senyal!!!
ResponEliminaJo he fet un munt de viatges amb el baby i també em vaig adonar que mentre ell estigui amb els seus pares, llavors és feliç. Mai l'ha afectat negativament el canvi d'habitació ni de pisos i hotels on hem estat, tot el contrari li agrada molt els llocs nous i diferents.
ResponEliminaQuè bé que vau trobar a la Lili :-)
Sí, noies confirmat, la nena està contenta. Avui ens hem fet un fart de cotxe i hagués entès que anés ben enfadada, la pobre, però al vespre, després de tot el tute de viatge només tenia ganes de somriure. És massa.
ResponElimina