Jo la teoria me la sé, no només això, la comparteixo del tot. No s'ha de forçar als nens a menjar, ells saben autoregular-se. No s'ha de convertir l'hora de dinar en un problema ni en una batalla.
Doncs bé, jo m'ho dic a mi mateixa cada cop que seiem a la taula darrerament (una repetició tipus mantra...nena, tranquila, que no podem converitr el dinar en una batalla...si no menja no passa res, serà que no té gana).
I bé, amb això al cap ens posem a menjar. Tots a taula, un platet petit per l'Ariadna i dos de més grossos per nosaltres. Fins fa poc, el problema principal era que ella volia agafar sola el menjar i patia per què no embrutés massa. Ara aquesta situació em semblaria fantàstica...
Tornem però a l'escena. Tots asseguts, menys la petita que vol agafar la nina, després vol agafar ella l'aigua, vol posar l'aigua a tots, ens demana si volem aigua...i jo callada, repetint-me el mantra en qüestió, fins que comença a sortir la mare "de tota la vida" que porto dins i començo "Ariadna seu", "Ariadna si us plau, seu a taula", "Ariadna, no veus que estem tots asseguts? vols fer el favor de seure a taula?!" (aquest ja amb un to una mica més alt)...i l'Ariadna, mentre passant de tot, clar.. i encara sense seure, "Ariadna, menja" (ai, ja està, ja em comença treure de polleguera...) i ara, el millor, ja sap dir no i contesta "no!" i va donant voltes per la taula, "no!" i la mare "de tota la vida" que porto a dins, que sembla que no s'hagi llegit el Gonzalez de pe a pa com una servidora (que he anat a una conferència i tot, que consti!!) comença a agafar la cullera i s'inicia el moment més temut...la persecució.
La mare de tota la vida que porto dins va perseguint a l'Aridna amb la cullera plena i cridant (sóc tant cridanera, a vegdes...buf) "Ariadna, vinga fes el favor de menjar aquesta cullerada...només aquesta!" i jo mateixa, dins meu penso, i que més dóna? si al final només és una cullerada...però és que a aquestes alçades de l'escena el tema és ja una qüestió d'honor...que s'entafori aquell tros de carn a la boca, si us plau!
Tremendo, em treuran del club de mames respectuoses, n'estic segura...o com li deia fa poc el meu germà petit (11 anys, la criatura) a ma mare...a veure si mires una mica més la supernani... potser això és el que em fa falta, una sessió de supernani.
Tremendo, em treuran del club de mames respectuoses, n'estic segura...o com li deia fa poc el meu germà petit (11 anys, la criatura) a ma mare...a veure si mires una mica més la supernani... potser això és el que em fa falta, una sessió de supernani.
En resum, que estem passant una mala ratxa amb el menjar (bé, que menja poc, diriem) i jo no estic controlant gaire, em sembla i, sense voler, pateixo una mica. Ja sé, tornarà a menjar bé, perquè ella és bona menjadora, però mira, no hi puc fer res....o sí? algun consell pràctic? o alguna tisana?
Hola noia! D'entrada, coneixedora com ets de la teoria jo et proposaria que abans de posar-te nerviosa pensis alternatives. Jo no sóc una experta però llegir la teva història em feia sentir anguniosa per tu i per la teva filla.
ResponEliminaMira et proposo una opció. Dius que el que vol és jugar amb les nines, no? Doncs nosaltres també ho vam viure i què vam fer? Doncs posar un plat més (o fins i tot 2) a taula! Sí, com ho sents, la petita que els hi posi el menjar als seus platets i els seus coberts i els seus gots, poseu un tamboret més i la nina damunt i tots a taula. La qüestió és que ella mengi juntament amb tota la família. Pot semblar una tonteria, però funciona. Deixa-li temps, un cop a taula, a la teva filla a que doni primer el menjar a les nines si ho vol però després també ha de menjar ella (encara que sigui amb l'excusa que així les seves filletes també menjaran o...). I si no menja, no passa res, absolutament res. Ja brenarar.
Una altra possibilitat, perquè ningú perdi els nervis, i si ho podeu convinar, potser és retardar l'hora del dinar. Potser és que entre l'esmorzar o el de mig matí i l'hora de dinar no té suficient temps per tornar a agafar gana. I si amb aquesta opció tampoc dina, doncs no passa res. Absolutament res, ja menjarà més tard.
Una altra idea, és que fer el dinar es converteixi en un joc. Que ella t'ajudi, si cal anant a tallar verdures al seu espai de joc, ella amb el seu ganivet... potser després té més ganes de veure el resultat final! I si així no menja, no passa res, absolutament res. Ja brenarar!
Una altra idea és fer-li atractius i juganers els plats. Potser hi ha coliflor amb botifarretes? Doncs poden ser una cara divertidíssima! Per exemple! I si tot i així no menja, doncs no passa res, ja menjarà més tard.
Bé, aquestes són algunes idees. No et posis nerviosa, la teva filla sap el que li convé. I recorda, abans de tot pensa alternatives més sanes per tu i per la família que cridar i fer persecussions, que si ho mirem en positiu si et passa imaginat que sou una tribu d'indis fent un ritual (i potser t'ajuda a relaxar-te...).
Apa, a veure si et serveix alguna proposta! Ànims que ets una mare excel·lent! Tots els nens tenen els seus moments més complicats.
Petons!
Ostres Elisenda quan de temps! Hola! Doncs mira, he de confesar que algunes coses les hem provat amb bons resultats...quan la nina menja, ella acostuma a provar-ho també, que curiòs, oi? També el tema de que faci el dinar amb nosaltres agrada força...m'ho apuntaré a la paret tot això..jeje...a vegades t'ofusques una mica i t'oblides de les coses que t'han funcionat.
EliminaTé una temporada molt gamberra l'Ariadna, la part positiva és que també està molt i molt divertida i té unes ocurriències increïbles....espero estar a l'alçada del moment i difrutar-ho més.
Moltes gràcies per les propostes i els ànims! jeje
Petons.
Je je...
ResponEliminaJo he de confessar que més d'un cop també li he dit a la meva filla: "Venga, només aquesta cullerada i prou". Sobretot quan es tracta d'algun aliment que m'interessa especialement que mengi per que fa dies que no en menja o pel que sigui.
Jo, per la meva experiència, dir-te que tot són ratxes. La meva filla que també és molt menjadora, ha passat algunes setmanetes de menjar poc. He intentat no agobiar-me massa i després ella sola ha tornat a menjar.
Ja veuràs com vindran temps que tindrà més gana!
Es que a vegades sembla que si es pren una mica més de puré de verdures s'obrirà el cel! jeje...
EliminaNosé, crec que ho tenim a l'adn això de que han de menjar de tot i força...a veure com evoluciona el tema!
Ai xiqueta!!!!! Com t'entenc!!!!!! Només et puc dir que et relaxis i provis de passar d'ella que t'està cridant l'atenció. Si et diu que no en vol una resposta que sol funcionar és:
ResponElimina-Què bé! Més per a nosaltres i que la deixis dejunar una mica.
Jo els hi vaig fer a les dues i a més aquell dia vaig engegar-les a l'escola sense el berenar. La petita va continuar fent-me florir però la gran que sempre tenia un budell buit no hi va tornar mai més.
L'hora de menjar ha de ser plaent i no una cursa. Vols menjar? menja, No en vols? Ni mai. Al principi fa una mica de mal el cor i et sents culpable però després penses que amor no equival a plats plens.
Petonets
Ja ho se, ja...no passa res si no menja! Si es que a més esta estupenda, amb panxeta i tot! ho posaré escrit a la paret on dinem "SI no menja, tu tranqui!" jeje...
EliminaMerci i petons.
Noia, benvinguda al club de les males mares que cridem! En el meu cas no és pel menjar, són bones menjadores, els agrada gairebe tot i són "de vida". Nosaltres ens barallem sobretot per la roba i pel tema de recollir les joguines. De vegades em passa com tu, em dic "però si és igual si es posa aquesta o l'altra samarreta", però és més un tema d'honor i orgull propi. Ains, que complicat!!!
ResponEliminaJo crec que tothom té un tema o altre que li treu de polleguera..si les nens parlessin entre elles segur que també comentarien, ai la meva mare és una pesada amb això del menjar! i la meva...no sé quina mania té que em possi aquella semarreta...jeje
EliminaI això de cridar, doncs no sé d'on m'ha sortit, perquè ma mare mai ha estat cridanera, dec tenir alguna besàvia italiana o algo així...;)
Bueno, aquí "l'antisistema" per variar jaja!
ResponEliminaA mi em fa molta gràcia aquest Carlos Gonzàlez (sí, no el suporto. Però ni a ell ni a l'altre). Si jo fes el que aquest senyor diu amb el meu fill gran, no menjaria mai. Que el deixes sense sopar? Doncs no sopa. Que no li dones dinar? No dina. No té gana mai aquest nen! I segons la pediatra l'estómac igual que es fa gran també s'acostuma a no menjar. És això el que s'ha de fer? Deixar que no mengi perquè la criatureta no vol?
Nosaltres amb ell hem passat èpoques molt molt dolentes perquè no és gens menjador i tot i que de petit s'ho menjava tot ara té moltes manies. Horrible!
Jo reconec que quan el tinc allà menjant he de fer un exercici d'autocontrol molt important perquè acabaríem sortint o ell o jo pel balcó. És horrible veure com un nen passa de menjar tot a no menjar gairebé res. Bé, sí, la xocolata li agrada però clar, no s'alimentarà només de xocolata, no?
Així que crec que això que et passa és molt humà i no es tracta de ser mare d'abans o mare d'ara. Es tracta de ser mare i patir pel fill. I sí, la teoria aquesta de "no el forcis" és molt guai però quan tens un fill que no menjaria ni una trista cullerada de sopa em sembla una xorrada i ben grossa.
Estic totalment d'acord en que l'hora del menjar no pot ser una guerra però de vegades no és gens fàcil aconseguir-ho. Amb l'Andreu l'únic que funciona (i creu-me que hem provat de tot) és deixar-lo menjar el postre mirant els dibuixos. I no sé si està mal fet o no però davant de la meva desesperació el deixo tu...
Ànims que segur que trobes alguna solució i quan perdis els nervis pensa que ets una mare més i no cap bitxo raro :-P
(Carai, quina xerrera de bon matí)
Si els dibuixos també funcionen, però no del tot, perquè igualment es distreu molt i no se'n recorda que està menjant. Ara, com mesura d'"urgència" va bé...
EliminaAixò de la "mare de tota la vida" ho deia una mica de broma, ja m'imagino que aquest és el tema a moltes cases...realment t'has de trobar amb un nen que no menja ni li interesa el tema de cap manera...Potser una solució serà no posar-m'hi massa pel mig i deixar més al pare, que té molta més paciència i ahir, per exemple, es va menjar la truita tan tranquil·la...
Penso que també deu tenir a veure el fet d'estar lluny de casa, que hagin canviat tantes coses. Tot ho porta super bé, però alguna conseqüència ha de tenir...
Aprofita't del pare doncs :) en el meu cas és que ni amb un ni amb l'altre...
EliminaAvui he après molt tant amb el teu post com amb els comentaris de les companyes.
ResponEliminaJo penso que és normal perdre els nervis, perquè som mares i també som humans imperfectes.
Tan de bo trobis l'equilibri entre deixar-la fer la seva i mantenir-la ben alimentada.. Ai, jo crec que si es donés el mateix cas amb el baby i la cosa durés molts dies, potser sí que l'obligaria a menjar una miqueta o si més no, li intentaria fer entendre que hi ha coses que no són negociables i que encara que no s'acabi el plat, ha de menjar una mica, com fem els pares també... Així que jo també perdria una mica el cap amb el tema
Si noia, jo si pogués potser l'obligaria... potser quan són més grans els hi pots dir "vinga seu i menja 3 cullerades" "Fins que no acabis no t'aixques". Tot i que no sé si és la solució, el que està clar és que ara és materialment impossible, és massa petita i no ho entèn bé...si no vol obrir la boca doncs no pots fer res, per molt que facis veure que pots fer alguna cosa...jo, per molt que la persegueixi pel menjador, si no vol obrir la boca no es pot fer res.
EliminaA i m'oblidava...que bé que diguis que has après amb aquest post (i sobretot amb els comentaris). Suposo que aquest és un dels objectius del blocs de maternitat aprendre de les experiències dels altres!
EliminaAbraçada!