Avui no parlaré de maternitat ni del nostre dia dia...em permeto la llicència de fer un petit apunt sobre com estant les coses a Xile.
La dictadura de Pinochet va permetre al país, a instàncies de grans "lumbreres" nord-americans, instal·lar un sistema polític i económic ultra liberal. Un cop van tenir la feina feta, la dictadura ja només era una molèstia així que van fer reformes polítiques per arribar a la democràcia, però l'herència fonamental ja estava establerta. Avui en dia viuen en un estat sense competències. Tot està privatitzat. És el model que volen establir també ara a Europa amb l'excusa de la crisi.
El model xilè, però, ja s'està esgotant. Tot i que és cert que gairebé no existeix l'atur, els treballs són altament precaris i els sous baixos, la gent ha de treballar en més d'un lloc per poder arribar a final de mes. La classe mitjana, però, va creixent i els hi està sortint cada cop més contestatària.
Tot va començar amb els estudiants (com en tants altres llocs) que demanaven un sistema educatiu públic (que gairebé és inexistent). Tot i que no han aconseguit res destacable (pel que sé), les movilitzacions són massives des de fa més d'un any i continuen. Sembla que tenen el suport generalitzat de la població.
Ara també està en "peu de gerra" tota la província d'Aysén, demanant entre altres coses la descentralització del país i, ja de pas, sanitat i educació pública. Tenen tallades les comunicacions per entrar i sortir de la província i les escoles no han pogut començar. De moment els govern ha accedit a negociar i reconeix que les seves demandes són legítimes.
Ahir veiem una entrevista a un líder estudiantil i deia que el país està vivint un moment de contestació molt important, per primera vegada es qüestionen els fonaments que es van establir amb la dictadura.
És molt interessant estar aquí i veure amb els pròpis ulls el futur de les privatitzacions massives i del model ultra lliberal. Hem de buscar altres camins a casa nostra, encara hi som a temps?
Doncs no sé com acabarà tot aquí, però a mi em fa molta por que puguin acabar passant algunes coses de les que dius...
ResponEliminaNo confio gens amb els polítics, penso que no saben el que fan i això ens abocarà a fer el que vulguin els més poderosos.
No ho veig gens de clar!
A veure quin futur espera a Xile!
Petons
Jo tinc la sensació, amb alguns matisos, que estic veient el nostre futur...com a mínim també em sembla que arriba un moment que s'acaba per dir prou (sempre sóc optimista, no ho puc evitar...;)
ResponEliminaJo conec uns quants xilens que viuen a Barcelona i són bastant d'aquesta onada revolucionària i estan en contra d'aquest ultra-liberalisme del seu país.
ResponEliminaJo estic amb l'Onavis en que no veig que els polítics ens hagin de donar solucions, sembla que no sàpiguen on ballen i que facin el que volen els bancs i els grans poders econòmics. I ningú els acaba demanant explicacions. Quan sents que a Islàndia es van negar a rescatar els bancs i que els causants de la crisi estan essent processats fa molta enveja. Però com diu l'Anna jo crec que al final la gent dirà prou, i que al pas que anem ja no trigarem gaire...
Bé, doncs ja som dues optimistes...segur que en deu haver més, oi? ;)
Elimina