dimarts, 4 d’octubre del 2011

Amb dolor pariràs als teus fills

Aquest fou el càstig diví per a Eva i totes les dones que la van seguir en el seu desig de tenir fills. Era paraula sagrada. Pobra d'aquella que gosés contradir-la. Per exemple, es coneix la història d' Eufame MacLayen, que l'any 1591 va prendre una herba amb efectes analgèsics per alleugerir els dolors quan va parir els seus bessons. En descobrir el seu atreviment fou condemnada a mort.

Ara bé, crec que Eufame va tenir, sobretot, mala sort. Perquè segur que moltes dones, al llarg de la història van passar per alt la paraula de Déu  i en molts parts, lluny de les mirades masculines, es va fer ús de herbes calmants. Aquesta era però una història tabú i amagada, així que només ho podem suposar.

Aquestes actituds no van canviar massa fins el segle XIX. Els homes que administraven de manera habitual calmants i analgèsics per operacions i cirurgies no consideraven la possibilitat d'oferir-ho a les dones. 
Alguna cosa va canviar un dia en que una reina va decidir que no tenia ganes de patir i que ella era una Reina i per tant, feia el que volia.
La Reina Victòria d'Anglaterra va demanar al doctor John Snow que li donés una mica de cloroform. Era un 7 d'abril 1853. Aquell dia, probablement moltes dones van parir amb dolor i potser algunes van morir. Cap d'elles era conscient que alguna cosa havia canviat. A partir de llavors ja no seria tabú administrar algun tipus de calmant durant el part. A partir d'aquest fet es va popularitzar entre les dames de l'alta societat sol·licitar al metge "l'anestesia de la Reina".

Les coses, però, van anar canviat fins situar-se pràcticament a l'altre banda. Els metges van considerar que les dones de classe alta no eren suficientment fortes per parir per elles mateixes i se les havia d'ajudar. 
Eren massa fràgils per empènyer. 
Algunes de les mesures fou l'ús indiscriminat dels fòrceps, la conseqüència indirecta d'aquesta "instrumentalització" fou l'entrada de metges (homes, s'entén) en un terreny fins a les hores exclusivament femení. Això volia dir que les dones s'havien de col·locar de manera més pudorosa (hi havia homes per allà, i és clar, no ens poden veure de qualsevol manera) i, per exemple, es tapaven amb un llençol i la futura mare es situava de manera que fos més còmoda pel senyor doctor.  

Una de les darreres mesures per "facilitar" el part fou l'ús d'anestèsies generals. 
Les primeres probes d'aquest tipus parts es van fer a Alemanya, era l'anomenat Damerschlaf o Somnicrepuscular. La dona entrava en una clínica d'alt standing a parir, la dormien i es despertava amb el nen al costat i com si no hagués passat res.
Aquest tipus de part es va popularitzar durant gran part del segle XX. La meva mare, per exemple, quan em va tenir a mi sempre explica que va entrar, la van dormir i quan es va despertar tenia al costat a la nena, neta i dormida.  
La següent revolució, al meu entendre, fou l'arribada de l'anestesia epidural que aconseguia treure els dolors del part però sent conscient en tot moment. 

I fins aquí una petita història, molt resumida, del part.
I ara, com estem?
Darrerament les dones hem començat a conèixer els beneficis d'estar despertes al llarg del part. Sabem que és molt important el primer contacte amb el nadó, per exemple. 
Però no només són els beneficis mèdics els que tenim en compte. Qui de nosaltres es perdria el primer plor, el primer contacte, en definitiva, veure per primer cop aquesta vida que hem creat?
Al segle XXI, on totes les opcions són possibles, m'agrada la nova onada en que es reivindica que les dones siguem conscients de què és un part i com el volem. 
Respecto totes les opcions perses amb consciència. La meva personal va ser parir a l'hospital amb anestèsia epidural. Em vaig sentir segura, còmoda i encantada de la vida. Entenc també les dones que pareixen a casa perquè per a elles anar a l'hospital és un tràngol, estan incòmodes i ho passen malament.
Sempre han decidit per a nosaltres.

Però, noies, el part és nostre i nosaltres decidim.

(Gairebé tota la informació la he extret de llibre ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto. Per altra banda, si teniu més ganes de saber coses sobre la història del part de la Reina Victòria, no deixeu de visitar l'entrada que va fer la Sandra fa poc on hi ha molta més informació!)



16 comentaris:

  1. Jo també penso que s'ha de respectar el part que cada mare vulgui. Ara que per a mi l'epidural ha estat el millor invent i per a res del món m'hagués atrevit amb un part a casa. Quina por!

    ResponElimina
  2. Aix, jo també vaig estar molt contenta amb l'epidural...gran invent! Però tot s'ha de dir, després d'una estona em van haver de baixar la dosi perquè no empenyia prou bé...i si que vaig sentir una mica de dolor al final..:S.
    De tot manera, tornaria a repetir amb epidural.

    ResponElimina
  3. Jo també penso que és una sort poder triar com volem parir.
    En el meu cas, vaig tenir una mala experiència amb l'epidural, van estar motla estona per posar-me-la i em va baixar molt la tensió desprès.
    Ara penso que en un altre part potser m'agradaria provar sense epidural, però quan m'hi trobi no sé que faré...

    ResponElimina
  4. Doncs sí, ja he sentit a algunes que no els hi va bé, o que no els hi fa efecte. Segur que la propera (si n'hi ha) podràs fer-ho sense epidural i t'anirà super bé! :)

    ResponElimina
  5. Quines històries més curioses, no en tenia ni idea. Jo també vaig ser d'epidural i també vaig tenir problemes amb la tensió. En el meu cas vaig viure el part com un pur tràmit on l'important era el que vindria després, però tothom té dret a viure-ho com li plagui.

    ResponElimina
  6. I tant, cada dona és un món. Em fas recordar una història que he llegit sobre la primera dona que va demanar una cesària programada (tinc pendent una entrada sobre les cesàries...), deia que ella volia ser mare i no parir...així que mira cadascú! Ara, millor viure-ho bé que malament, en tot cas.

    ResponElimina
  7. La meva sogra també e´s de les que la van dormir i es va despertar amb el nen al costat, es veu que fa anys era lo habitual quan anaves pel privat.
    Jo potser un dia m'animo a explicar el meu part, perquè em va passar de tot, inclosa 4 punxades per posar-me l'epidural :-/
    A Londres no et posen l'epidural directament, primer t'ofereixen el gas del riure, si encara tens dolor llavors t'ofereixen una punxada d'un calmant molt fort ( no recordo el nom) i si després de tot això encara et fa mal, llavors t'ofereixen l'epidural. Aquí a Anglaterra l'epidural està molt mal vista i com veieu tenen uns protocols per tal d'estalviar-se totes les possibles. Molt poca gent es posa l'epidural. Jo si tinc un altre fill repetixo d'epidural segur

    ResponElimina
  8. Ostres, és molt interessant això que expliques de Londres. Realment cada lloc és diferent...i tu ho saps perquè té aquesta mala fama l'epidural allà? Podries fer un post explicant tota aquesta història i també el teu part...a mi m'agrada molt llegir experiències de parts!

    ResponElimina
  9. A mi em van adormir, al primer la criatura va morir i ningú no la va veure...però això és una altra història que em fa estar mig emparanoiada. El segon em van posar unes pastilles a sota els llavis, oxitocina potser? i no em podia controlar els dolors i a més estava molt nerviosa, finalment em van adormir i em vaig despertar abans del que tocava i els vaig engegar uns bons crits a tots. La nena ja era a l'habitació. I al tercer... no vaig tenir gairebé dolors, semblava que me l'havia trobat al carrer la filla petita. I després hi havia les pocasoltes de les llevadores que n'hi hauria per escriure un missal. A una noia del poble que va parir el mateix dia que jo li van dir que callés i que si no ho sabia que això del part no era tan divertit com allò altre. Quan m'ho va explicar no m'ho podia creure. Si algú hagués provat de dir-m'ho a mi se n'hauria anat ben servit.
    Prou que m'hauria agradat triar la mena de part que volia però als 80 ni ens ho preguntaven. pentotal i a callar! Passa que per a mi també era un tràmit inevitable com l'Euphorbia. Tot això de parir amb dolor i tota la pesca sempre m'ha semblat una collonada de les grosses. Si et pots estalviar patiments millor, amb calmants, epidurals o allò que sigui.
    La meva mare va anar tres dies de part i jo vaig néixer a casa, la mama tenia 37 anys que llavors era una edat força avançada per parir. Sa mare i sa germana l'animaven dient-li que allò no era res i que fins que la suor no li caigués a raig no digués res. Finalment el pare les va fer fora de l'habitació a totes dues i ben fet que va fer.
    En això dels dolors em penso que la preparació psicològica és tan important com la física.

    ResponElimina
  10. Ostres, en primer lloc, quina experiència més dura, noia. No m'estranya que estiguis "emparanoiada"...
    La resta de coses que comentes, doncs tela! Realment crec que hem millorat molt pel que fa el tracte a la mare. Encara s'escolten històries de comadrones i "professionals" tremendes, però crec que hi ha més consciència de que ha de existir un tracte respectuós, com a mínim. Jo, per exemple, en tremes generals em vaig sentir molt ben tractada.

    ResponElimina
  11. Carai Anna, molt interessant la història de la anestèsia en el part. És curiós com al llarg dels anys demanar que s'allegereixi una mica el dolor va passar a ser anestèsia general!
    Pensant, crec que la tendència que va haver a posar anestèsia general va anar paral·lela amb la de prendre llet artifical, doncs és impossible que en aquesta situació tinguis la puja de la llet. Per sort ara tot és diferent i podem viure plenament aquesta experiència tant genial.
    Haig de dir jo vaig estar encantada de que em poséssin l'epidural tot i que vaig acabar amb cesària perquè no vaig dilatar ni amb la oxitocina i la peque va començar a fer patiment fetal. Però tot i això tinc molt bon record del part, no em vaig sentir gens invadida i vaig viure el moment de la cesària amb molta calma.

    ResponElimina
  12. No hi havia pensat en això de la relació de l'anestèsia general i la llet artificial, però certament sembla tot un pack (una societat que pensava que com més lluny d'allò natural millor). De tota manera, tot i que l'anestèsia general boicoteja força la pujada de la llet, la natura és tossuda i crec que moltes de les que van parir d'aquesta manera van poder donar llet als seus fills...
    Esta bé que expliquis la teva cesària com una experiència no tan dolenta, segur que la gent que ha de passar per això li agradarà saber que també es pot gaudir d'un part amb cesària (no et segueix des del principi, així q no sé si ho has explicat al bloc, sinó t'animo a que ho facis!).

    ResponElimina
  13. Molt interessant el post, m'ha encantat!!!! Com dius el millor és la capacitat de poder decidir que tenim ara.

    Ah, penseu que el part humà és un dels més complicats per com de sinuós i complicat és el camí que ha de fer el nadó. I tot degut a la capacitat que tenim de caminar a dos peus i les modificacions que ha comportat això sobre la pelvis... és un dels preus que hem hagut de pagar!

    ResponElimina
  14. Això que expliques sobre el part humà, és un tema que fa temps que medito...perquè he vist en alguns escrits a favor del part natural on es diu que, si els mamífers pareixen sense problemes, perquè no ho ha de fer una dona? però jo diria que per històries de l'evolució nosaltres parim amb més dolor que la resta de mamífers, potser? Es més, vaig llegir en un llibre que, així com els ximpanzés o goril·les treuen les cries de cara, de manera que les pròpies mares poden extreure's la criatura, els nounats humans surten mirant cap avall, cosa que dificulta un part en solitari i que predisposa cap a la cooperació de més persones a l'hora de parir...em semblava molt interessant però no conec bé el tema, tu que en saps? Podries fer un post, ja que controles sobre això...a mi m'agradaria molt saber-ne més coses! :))

    ResponElimina
  15. Anna m'ho apunto, a veure si trobo un moment. A més del dolor, el canal del part dels ximpanzès (els animals més semblants a nosaltres) és més recte i permet que les criatures neixin "més fetes". El nostre canal del part és més recargolat i per això les criatures han de néixer "abans d'hora" ja que si nasquessin al temps que ens correspondria (si comparem temps de gestació amb mida i durada de la vida) per mida no podrien sortir, ja que a mes el nostre cervell és més gran (i per tant el nostre crani). ostres, ara m'has fet entrar el cuquet, a veure si aquesta setmana que ve m'hi poso!

    ResponElimina
  16. Ai, que interessant! sí sí, vinga anima't i en parlem en el teu bloc...:)))

    ResponElimina