dilluns, 19 de desembre del 2011

Fills de l'ànima (Segona part!) i premi

Aquest estiu vaig fer una entrada inspirada en un llibre del que m'havien parlat, l'Acabadora. Suposo que alguna de vosaltres s'enrecorda. Quina sorpresa he tingut aquest matí quan he vist que a la Contra de la Vanguardia li feien una entrevista a l'autora! M'ha agradat molt. Té molt a veure amb el que he parlat altres vegades sobre la meva idea de la maternitat col·lectiva ancestral... 

Si voleu llegir-la tota, aquí teniu l'enllaç. Jo us poso només el fragment on parla dels temes que ens interesen...


Entrevista a Michela Murgia





Es una mujer jovial y pletórica de vida, enraizada en la naturaleza sarda y que se expresa con pasión y talento, tanto de viva voz como en hermosas novelas, y tal es el caso de La acabadora (Salamandra) / L'acabadora (Proa). Siendo niña cambió de familia como los cangrejos ermitaños cambiaban de caracola cuando ella les dejaba caer una bacía delante en la playa de su pueblo, un pueblo que "respira en plural", me dice... Regresa a Cerdeña, donde le esperan cociendo en una olla su plato sardo predilecto, la fregua, como bienvenida: un cuscús grueso con pechinas y ajo, perejil, aceite y vino blanco sardo, el Vernaccia, y una pizca de sal: "Un plato de rey, mi plato hogareño favorito".

Tengo 39 años. Nací en Cabras (Cerdeña, Italia), donde fui “hija del alma”. Soy escritora. Estoy casada y sin hijos, todavía. Soy de izquierdas, y soy independentista sarda. Soy católica. Cerdeña padece el índice de paro más alto de Europa. Me pasaría el día cocinando.
  ¿Cómo fue su infancia sarda?
Muy vinculada a la naturaleza: aprendí a nadar, sabía qué anunciaba cada tipo de nube, qué ruido hacía cada animal, cómo arrancar una lapa de una roca para comérmela, cómo invitar a un cangrejo ermitaño a cambiar de caracola... ¡Cosas inútiles en la ciudad!

¿Cuáles eran entonces sus sueños?
No hacer lo que hacían mis padres, salir del pueblo y estudiar, hacer otros trabajos.

¿Qué hacían sus padres?
Llevar un restaurante en el pueblito San Giovanni de Sinis, junto a una torre medieval aragonesa y un yacimiento romano. Mi padre quería que trabajase con ellos: no entendía que yo quisiera hacer algo diferente... y se negó a pagarme los estudios.

¿Y qué hizo usted?
Cambiar de familia.

¿Perdón?
En Cerdeña todavía pervive la tradición del fillus de anima: dos familias pactan, y el hijo de una pasa a ser hijo de la otra.

Me sorprende.
Es un resabio de matriz matriarcal: cada madre era madre de todos los niños, no sólo de los suyos. Cada niño tenía por madres a todas las mujeres. ¡En los pueblos de Cerdeña ha habido una madre en cada esquina!

¿Y pasó usted a ser hija de otros?
Fui fill'e anima (en sardo) de un matrimonio sin hijos, los Sanna, que sí querían que estudiase: me pagaron los estudios.


Aprofito aquesta entrada per recollir un premi que em va atorgar la Sandra. Es diu "Deixa'm entrar en la teva ànima"... En realitat és un qüestionari força sucós, perquè ens coneguem una mica més totes plegades...perquè les mames també som una mica xafarderes...com a mínim jo!



Aquí va, les respostes, com sempre, una mica a la meva manera!

Em definiria com una persona optimista.
Per mi l'amistat és poder comptar amb la gent, és a dir que considero amics aquells que són allà quan els necessito.
Sobre l'amor per Internet, no hi crec i no he tingut mai una relació per aquesta via. Tot i així he de dir que arran del bloc he canviat força d'opinió sobre les relacions que es fan per aquesta via. Crec que potser amor no es pot trobar, però amics potser sí. No és una eina tant freda com sembla.
Dia o nit? Dia. Sóc definitivament una persona diürna, de les que es desperten aviat. De les que prefereix un bon esmorzar en bona companyia que unes copes.
Sobre, el sexe o l'amor...per ser una mica original  diré que tot depèn, de quin sexe i de quin amor! Que hi ha amors que maten, noies...
Que odies i que t'agrada de les persones? Jo odio, o més aviat, intento allunyar-me el màxim possible de la gent que desprèn negativitat...aquests que sempre porten la contraria perquè sí, que els hi agrada discutir i que tenen tendència a jutjar malament a tothom..brr, no ho suporto. M'agrada, doncs, el contrari...la gent que és positiva i que li agraden les persones. I els nens....desconfio molt de la gent que diu que no li agraden els nens, em sembla com dir que no li agraden les persones, no trobeu?
Finalment, no crec en l'amor a primera vista...tot i que jo tinc bastant bon ull i de seguida me n'adono d'on hi ha algú que val la pena!Així que potser a primera vista no, però al cap d'un o dos dies, sí..jeje...

Aix, té força gràcia respondre aquestes coses....merci Sandra, de nou!
 



14 comentaris:

  1. Ostres això de deixar anar un fill amb una família i sobre tot desentendre't ...jo no podria. És un concepte potser massa difícil d'entendre per mi. Està bé això de tenir padrins o més gent adulta a la vida d'un nen que també el cuidin i li puguin oferir altres coses que potser els pares no poden oferir, però el fill continua sent del seu pare i de la seva mare. Per mi mare/pare només hi ha una!

    Molt bé aquest qüestionari, ara et coneixem una miqueta més.
    No siguis tan dura amb la gent que no li agraden els nens.. jo mateixa també vaig tenir una època que els nens ni fu ni fa, però era perquè no tenia cap a prop i només tenia contacte amb els nens als avions, restaurants i a les cues del super... amb el temps tots madurem i jo crec que qui és de bona pasta ho és, tot i que tingui èpoques on només se sap veure el seu propi cul.

    ResponElimina
  2. A mi em passa que d'entrada no em refio de les persones que no agraden als nens ni als gossos.
    Al meu poble hi ha dos casos de fills de l'ànima. Un és el d'una senyora ja gran que se'n va anar a viure amb uns oncles que no tenien fills. A pocs metres vivien els seus pares i germans. Tot va ser d'allò més normal. L'altre d'una nena que encara és molt jove, la seva mare biològica la va cedir "amb papers" a uns tiets que no tenien canalla. Quan els pares adoptius ho van tenir tot ben lligat van impedir la relació de la criatura amb la germana i amb els pares i avis materns. Va ser un cas lamentable i molt perjudicial per la nena. La mare biològica mai no ho va poder superar i la germana em sembla que tampoc.
    A mi em sembla que mai no hauria pogut fer quelcom així.
    Petons i bones festes.

    ResponElimina
  3. Molt ben lligada l'entrada!!

    A mi també em passava com a la Mamamoderna, abans de ser mare no m'agradaven massa els nens...
    Ara desconfio sobretot de la gent que els hi nega un somriure! Si no els hi volen dir res que no els hi diguin, però si un nen et diu hola el mínim què pots fer és somriure,no?? Doncs hi ha gent que no!!!
    Petons

    ResponElimina
  4. Mama moderna, crec que la idea és més que són els nens els que es desentenen dels pares...a vegades, amb segons quins pares, crec que poder desentendre't no està ganes malament, tenir alternatives, vaja...
    Tens raó amb això que anem canviant...faré tal i com dius, quan veig algú que posa mala cara quan veu la meva nena donant voltes pel super (per exemple) pensaré, "nena, tranquil·la, que ja se li passarà la tonteria..." jeje...
    Ostres Antònia, el que expliques és ben bé el que diu la noia de l'entrevista...crec que devia ser una cosa molt estesa en els entorns rurals.
    Onavis, exactament aquest és el tipus de gent amb qui no puc...que posen cara de fàstic, fins i tot...la gent s'oblida ràpidament que han estat nens, no trobes?

    ResponElimina
  5. En el cas del meu poble tot tenia un fons més aviat egoïsta: parelles que cercaven un fill postís per a tenir una vellesa assistida i per part dels pares biològics per la por de que les herències anessin a petar a qualsevol estrany...
    Això no vol pas dir que els pares de l'ànima no s'estimessin els fills sobrevinguts que si, a la seva manera, suposo.
    La senyora gran va ser pujada com una flor mentre la seva tia (mare de fet) es va fer un tip de treballar fins a darrera hora. En l'altre cas, el de la noia jove, ni tant sols la van deixar estudiar una carrera per la por de que els deixés sols. Fins i tot gosaria dir que el seu matrimoni va ser com una mena de "apaño".
    En els dos casos hi havia un fons com de possessió que a mi m'ha grinyolat sempre. I el mateix amb els casos de fills adoptats que conec de primera mà.
    De tota manera tenir un fill i educar-lo amb llibertat per la llibertat no deu de ser tan senzill com es podria pensar. Per això jo els hi estaré eternament agraïda als meus pares perquè de noies filles úniques de la meva generació amb una carrera i tota la llibertat del món per fer amb la seva vida allò que volguessin podrien comptar-se amb els dits i encara en sobrarien.
    L'amor mal entès sol ser més freqüent del que ens pensem: xantatges emocionals, amenaces de deixar-los amb una ma al davant i una al darrera...dependències malaltisses de fills envers els pares i viceversa... Històries fosques que no tenen res a veure amb la imatge bucòlica de lammama estima els seus cadells. Històries que són tragèdies i cròniques de vides fracassades.
    Tinc una ex-alumna que va quedar-se embarassada de soltera i el seu pare la va fer fora de casa com en els millors temps del segle XIX i la seva mare ho va permetre. No ho he entès mai. Ara això si, quan la mare d'aquesta noia es va morir el marit se'n va buscar una altra de seguida i després d'aquella una de nova. Sòrdid.
    A casa nostra mateix, el meu home va ser sempre com una mena de "chico para todo" per la seva mare que reposi en pau, que si avui has de venir a empacar, que si demà a llaurar, que si passat demà a regar... Es va morir i oh sorpresa, sorpresa! la mare amantíssima va deixar tot allò que tenia al seu marit sense ni mencionar el seu fillet estimat. Es van fer donació cosa que tampoc puc entendre.
    Jo no hi vaig voler intervenir. Ara tenim a casa el meu sogre, gran depenent, que es dedica bàsicament a martiritzar el seu fill que no és amo ni d'anar a donar un tomb a Lleida i això que tenim una cuidadora nit i dia, una noia encantadora i molt jove a la que té enfilada perquè no la vol. Sempre diu que aquí mana ell i que nosaltres l'hem d'obeir. I no és que li patini res que el cap el té claríssim. Ja és la que fa 4.
    Vaja que és un amor que mata. Ara la cosa empitjora perquè el meu home es jubila i ell es pensa que s'estarà tot el dia al seu servei. Amb mi manté la distància perquè jo mai no li he permés ni una falta de respecte ni un crit ni un comentari poca-solta als que ens té acostumats.
    Petons.

    ResponElimina
  6. Tot el que expliques, tal i com dius, són històries d'amor mal entès, mal portat i que fa mal. N'hi ha moltíssim d'aquest tipus, massa. Abans de tenir fills potser hauríem de ser prou adults com per mirar-nos a nosaltres mateixos i saber qui som i que volem dels altres...merci per l'aportació Antónia.

    ResponElimina
  7. Em sembla curiosíssim això de Cerdenya. Crec que ja t'havia comentat que a la meva família va haver-hi un cas d'aquests. Una germana de l'avi va cedir una filla a una altra germana que no tenia fills, però també hi havia cert interès econòmic pel mig, perquè la mare sense fills tenia més terres i possibles que l'altra que a més a més ja tenia altres fills per alimentar. Eren temps difícils. Jo no sé si seré poc poètica i romàntica però molts cops les coses vistes de lluny semblen una cosa, però d'aprop canvien molt.
    Jo també era de les que els nens més aviat lluny fins que em va venir l'instint maternal i ara, si t'he de ser sincera, al meu nen me'l menjaria i als nens dels altres no és que no m'agradin però a vegades m'he de forçar per a fer-lis festes. Les coses com són.
    Veig que si un dia ens coneixem podem quedar per esmorzar, jo també sóc au diurna.
    Petons

    ResponElimina
  8. Està clar que darrera de molts casos d'aquest hi havia temes econòmics..diguem que abans de que l'adopció s'institucionalitzés la gent feia el que podia...
    Per altra banda, jo crec que no fer festes als nens no vol dir que no t'agradin...de fet crec que els nens agraeixen els adults que no els hi fan festes i els tracten una mica com persones...bé, en parlem un dia esmorzant, em sembla un bon plan! ;)

    ResponElimina
  9. Per cert, ara resulta que cap de vosaltres us agraden els nens! jeje, qui ho havia de dir..hauré de revisar els meus prejudicis, definitivament!!

    ResponElimina
  10. Carai quantes coses que tinc a dir!!

    Referent a l'entrevista de la Michela Murgia ho trobo molt sorprenent això de canviar-se de família. No sé vas amb una família i tu aculls a una altre criatura? com funciona?
    Suposo que ha de ser molt dur voler fer una cosa: estudiar,viatjar...i que els teus pares s'hi oposin perquè són curts de mires.
    Penso que la gent que més ha hagut de lluitar per aconseguir el seu somni laboral és de les persones que més destaquen en la seva professió.

    Referent a la teva entrevista, a mi també m'agrada rodejar-me de gent positiva, aquesta gent que es queixa per tot, sempre té alguna malaltia, busca lo negatiu, critica als altres...em cansa i no m'aporta res així que procuro envoltar-me de gent alegre, que s'apunti a un bomberdeig com jo i que sempre vagin amb un somriure a la cara.

    ResponElimina
  11. Quina entrevista més impactant anna. Realment quántes vides diferents s'han viscut en llocs i moments diferents.
    Evidentment et mereixes el premi. Ja ho saps
    una abraçada

    ResponElimina
  12. La veritat, no tinc ni idea de com funcionava exactament...s'haurà d'investigar els detalls...
    En això de rodejar-nos de gent positiva, crec que tots ho hauríem de fer, ens anirien molt millor les coses!
    Sandra, sí, el món és divers...per sort!

    ResponElimina
  13. Ostres, que interessant l'entrevista! És aquesta idea de comunitat que de vegades comentem i de que fer de mare és més que parir. No se, m'ha vingut al cap una frase que li vaig sentir a dir a la Guillermina Mota un dia sobre els lligams de sang i els lligams d'amor, i com els segons poden ser tan o més forts que els primers i en canvi sempre tendim a considerar més els de sang.

    Estic amb tu sobre el fet d'allunyar-se de persones negatives: cal buscar alegria en aquesta vida!

    ResponElimina
  14. Totalment d'acord amb això dels lligams d'amor...i també amb la cerca de l'alegria allà on sigui. Petons!

    ResponElimina