Avui us presento un text, extret de la novel·la que estic llegint aquests dies, Grans Esperances d'en Dickens. És la historia de la vida d'un nen en primera persona.
En Pip té una infància molt desgraciada, sota la tutel·la d'una germana gran mesquina i que no sap estimar.
La història esta escrita al segle XIX, però parla de coses universals i que, malauradament, encara hi ha nens que pateixen: la injustícia, la incomprensió i el desamor. També podem veure com el tracte que dispensem als infants influeix en la seva manera de ser.
La criança que m'havia dat la meva germana m'havia fet molt susceptible. El món diminutiu on viuen els infants, qualsevol que sigui qui els puja, no hi ha pas cosa tan finament percebuda i tan finament sentida com és la injustícia. Tal vegada l'infant no està exposat sinó a una injustícia menuda; però l'infant és menut i el seu món es menut, i el seu cavall gronxadís és tan alt, segons la seva escala, com un cavall irlandès de caça, fortament ossat. Jo havia sostingut dins de mi, des de la meva infantesa, un conflicte perpetu amb la injustícia. Havia sabut, des de les meves primeries, que la meva germana en la seva capritxosa, violenta coerció, era injusta amb mi. Havia nodrit la convicció profunda que aquella criança tenint-me sempre per mà no li donava cap dret a criar-me a estrebades. A través de tots els meus càstigs, caigudes en desgràcia, dejunis i vetlles, havia fortificat aquella assegurança, i al fet d'haver-hi intimat en tanta de manera, a tall de solitari i desemparat, refereixo en gran part que jo fos moralment tímid i molt picadís.
Jo ara estic llegint els Germans Karamazov de Dostoievski, però també estic buscant de descarregar gratis la trilogia que està triomfant a Londres aquests darrers mesos: Fifty shades of Grey.
ResponEliminaEs lectura estiuenca, fàcil i segons diuen, altament addictiva!
Ja diràs que tal aquest llibre de Dickens. A mi a priori no em motiva gaire perquè els llibres on els nens ho passen malament, m'afecten molt i em fan patir massa.
De moment estic molt contenta. Jo també hi passo molt malament amb el patiment dels petits, però la veritat és que li dona un to irònic (o potser així ho vull llegir jo) que ho fa molt passable. A part, tens la sensació que tot millorarà...i per cert, que tal amb els senyors Karamazov? el meu home no va poder-la acabar...
EliminaJo no recordava aquesta part del llibre. Suposo que el fet de llegir-lo abans de ser mare em feia menys sensible a aquests temes. Sí que recordo que el protagonista tenia una infància dura, però ara, llegint el fragment que has posat, se'm fa més costa amunt.
ResponEliminaEls nens no haurien de viure aquestes coses!
Aquesta escena és molt trista. Just en aquest paràgraf explica les raons per les quals es un noi sensible i plora sovint.
EliminaA mi m'ha fet pensar, més que en aquestes històries tant extremes, en les possibilitats que tenim de ser, nosaltres també, injustos amb els nostres fills en algun moment. Jo recordo de petita aquesta sensació que explica de patir molt quan creia que em tractàvem injustament, com diu en Pip, crec que els nens tenen un sentit de la justícia molt agut i cal anar molt en compte, perquè potser per nosaltres són coses molt petites però per ells no...
Si, tens raó el sentit de justícia a aquesta edat és molt agut i hi ha nens que ho pateixen molt. De vegades em fa por que vegin segons quina actitud meva com una injustícia, intento explicar-los el perque de certes decisions, però de vegades és inevitable. Ara, lo del llibre és la "injustíca" en majúscules per mi: el no estimar-los.
ResponElimina