dilluns, 21 de març del 2011

Dol a Roma

Torno a la meva època predilecta.  


Deixem la contemporaneïtat, que ens toca de massa aprop i endinsem-nos en els selges de les matrones romanes. Entrem a casa de les dones que vivien a Roma ja fa molts segles.

En altres entrades me referit al dol, a com aquest era un terreny reservat a les dones. Elles, foren mestresses de la vida i la mort.  També he parlat dels intents de controlar, des del poder públic, les mostres de dolor femení. 

Plutarc, un escriptor del segle I dC, que es va dedicar a fer biografies del que per ell eren els principals personatges de l'antiguitat, ens ha aportat alguna informació sobre aquest tema.

En la biografia dedicada a Numa Pompili (un antic rei de Roma, de quan Roma no era encara la principal potència mediterrània) parla d'algunes de les lleis que va promulgar. 

El passatge és el següent: 

"Él mismo arregló los duelos por edades y tiempos, como por un niño menor de tres años, que no se haga duelo; por uno de más tiempo el duelo no ha de ser de más meses que años vivió, hasta diez, sin pasar de allí por edad ninguna, sino que el más largo tiempo de duelo había de ser de diez meses" (Num. Pomp. 12)

A que respon aquesta legislació? Per què s'havia de controlar?

Crec que per una banda, com he dit, les mostres de tristesa descontrolada no agraden al poder. Les dones sempre hem estat acusades de excessiva emotivitat. Aquesta actitud és mal considerada i incomoda als homes.  
Julia Daphne dedica aquest altar al seu fill Luci Emili Daphne, que va viure 4 anys i 6 dies.
Per altra banda crec que hi ha un tema no tant negatiu. La mort de les criatures és un dels temes més tràgics a què es pot afrontar una família i una societat. En aquelles èpoques era una fet molt més habitual que en la actualitat, però això no vol dir que estigués normalitzat. No crec que cap mare, per molt acostumada que estigui, pugui viure amb tranquil·litat un fet com aquest. Per això, des del poder s'havia de regular d'alguna manera el dolor i intentar, així, fer-ho més digerible.

Ve-t'ho aquí, doncs, com ho van organitzar els poders públics a Roma cap allà el segle VIII aC:

El temps de dol seria equitatiu a l'edat del petit.

4 comentaris:

  1. Suposo que aquestes lleis deixaven al marge els sentiments d'una mare sobre la importància de la pèrdua d'un fill. També aquestes normes deurien respondre a l'alta taxa de mortalitat infantil que no es podia permetre un dol llarg per una elevada quantitat de morts. Amb tot, les xifres, les estadístiques, les lleis, no poden esborrar la tristesa que ha de sentir una mare, tot i que la història no l'hagi contemplada

    ResponElimina
  2. Possiblement l'alta mortalitat també te a veure amb aquestes normatives, sí. Per això no devien fer dol dels nens més petits de 3 anys...abans d'aquesta edat la mortalitat devia ser altíssima. Pobres mares, quina maternitat més difícil la seva!

    ResponElimina
  3. Almenys documents com aquests deixen veure (entre línies) que tot i que la mortalitat infantil fos molt elevada, les mares no s'hi van acostumar mai. Sovint llegint d'altres textos s'explica aquest fet com si fos allò més normal que els nens es morissin durant el primer any de vida. Aquí es veu com les mares realment sentien dolor fins al punt que s'havia de regular.
    Almenys jo li he vist això.
    Molt interessant!

    ResponElimina
  4. Sí, això es el que jo també penso llegint aquests documents, entre línies. Les mares portem un nen dins 9 mesos i, en néixer, fem el possible per que tiri endavant. Això, crec, ha estat així sempre. A vegades qui fa la història no ha viscut aquesta experiència i ho analitza fredament, com una dada estadística més, però les coses no són així, oi? ;)

    ResponElimina