Ens han recomanat!

Avui hem començat molt bé el dia!

Fa temps que segueixo una secció de la pàgina 3cat24.cat on cada día recomanen un bloc...Avui ens ha tocat a nosaltres. Moltes gràcies!

Tota la gent que hagi aparegut per aquí gràcies a això, sigueu benvinguts. Aquest és un espai per parlar de la maternitat al llarg de la història, si us interessa podeu passejar-vos-hi!

Us deixo l'enllaç, per si voleu fer-hi una ullada...hi ha molts blocs interessants en català!

Cada día un bloc en català!

Premi!

Bon dia noies!

A casa estem a punt de finalitzar la nostra estada a Catalunya. A mi també em ve de gust començar a recuperar rutines, tot i que hem estat molt i molt bé entre els nostres!

Avui serà un dia atrafegat... rentadores, maletes, etc.

Així que pensava no escriure, però faré una petita entrada per parlar del nou premi!

Aquest cop me l'han concedit per partida doble, la Sandra i la Sílvia!

Premi a la versatilitat! Moltes gràcies! He de dir 7 coses sobre mi! Moltes crec que ja les sabeu, però per si de cas...



La meva mare em va tenir amb 17 anys

Tinc un germà que té 11 anys

Visc al País Basc

He viscut a Roma i Bordeus

Puc entrendrem (que no vol dir parlar-ho bé!) en català, castellà, francès, italià i euskera.

Sóc esquerrana

M'agradaria aprendre a fer pa

Pel que fa a la repartició del premi, crec que ho deixaré aquí, perquè he fet una ullada i ja el té tothom!

Fills de l'ànima

Fa uns dies una amiga em va parlar d'una novel·la que estava llegint, L'acabadora. La història succeeix a l'illa de Sardenya. 

Si explica la vida d'una dona que té una filla. La nena és la filla biològica d'una viuda que té més fills i no se'n pot fer càrrec i la petita és cedida a la protagonista. És doncs una filla especial, una filla d'ànima, tal i com en diuen a Sardenya.

I aquesta petita història m'ha fet pensar en les relacions que existien quan les persones es sentien part d'una comunitat. Els nens neixien i , a banda de ser fills de son pare i sa mare, eren ja part d'una comunitat. En alguns moments, la resta de la comunitat responia per aquells nens,quan els pares no podien.

Les mares biològiques, a voltes, podien comptar amb l'ajuda d'algú. Potser la veïna tenia prou llet i l'alimentava. Potser només era una tarda que la mare havia d'anar al poble del costat i la veïna se'n feia càrrec.

Ara ja no pertenyem a cap comunitat real. Estem tancats en els nostres pisos i la nostra família és el nostre món. Ara les coses són ben diferents.

Imagineu, per exemple, la següent escena. Heu de sortir una tarda. Tota la tarda. El nadó acaba de nèixer. L'heu deixat amb el pare. I aquella tarda plora. Tota la tarda. Té gana, és evident. Al costat la veïna també té llet als pits. Ho sabeu. Però ni tants sols se us acudiria, ni encara que us coneguèssiu, ni que fossiu bones amigues, no se us acudiria de demanar-li que alletés el petit. Si fos al revés, ni pensarieu en anar a la veïna a proposar-li d'alletar al petit. Aquesta escena, que probablement era habitual en el passat, s'ha converit en surrelista.

Ara els nens són nostres i només nostres. 

Abans els vincles anaven més enllà de la família. A vegades, darrera les portes de cada llar hi havia altres persones que estimaven als  nens. Perquè els fills podien ser biològics, de llet o d'ànima.

La tribu

Enfilem per un camí impossible, encara queden dos quilòmetres per arribar. 

Fem broma amb el meu home, vols dir que no és un trampa? 

Finalment ja som allà. Hi ha alguns cotxes, un d'ells ens aporta una pista inconfusible: "bebè a bord". D'acord, ells també hi són. Entrem per una porta i trobem dues parelles amb una nena un mica més gran que la nostra i una altra una mica mes petita. Molt maques i espavilades les dues. Després arriba l'altre família que queda, amb dues nenes que al costat de les altres semblen ja unes senyoretes. 

Les mares ens coneixem però no sabem qui som.

Això es sol·luciona ràpid. Aviat ens reconeixem i comencem a parlar del que sempre hem parlat. Una conversa relaxada i cómode. Mentre, les nenes juguen. La meva es mira encuriosida a les més grans. Està encantada.

Allà, al voltant de la taula, fem el que han fet tantes mares al llarg de la història. En tots els continents. Fer-se companyia i xerrar, mentre els seus fills corren per allà. Ningú estorba a ningú. 

La diferència és que nosaltres hem hagut de fer  molts quilòmetres per trobar-nos. Ha hagut de passar gairebé un any per a que poguem coincidir físicament. 

La nostra tribu cibernètica es va materialitzar ahir i jo estic molt contenta de l'experiència. Però em van quedar coses per dir! (després al cotxe pensava, ai això no ho vaig comentar, allò altre tampoc...)

Ara cal que no quedi aquí i que la propera sigui multitudinària! 

La història del bloc

La Sandra m'ha proposat que m'aturi i miri enrera (un cop més), però aquesta vegada al meu pròpi bloc. Que mediti una mica sobre les entrades que he fet, la seva repercussió, etc.

M'agrada't molt pensar-hi. 

Aquí van les meves reflexions internes. 

L'entrada més bonica. Bé, suposo que la primera. És la única plenament personal, on explico el meu part i les primeres sensacions en donar a llum. En aquell moment, encara no sabia ni que el bloc seria d'història, només necessitava posar per escrit aquestes coses.. Convertir-se en mare.

L'entrada més popular. Aquesta és fàcil, perquè tenim les eines de google que ens diuen quina ha estat més visitada. Segons això la més popular és una que vaig fer parlant d'un text de Plató on donava consells per a tenir cura dels nens petits. Realment és un text molt interessant, estic contenta que sigui la més visitada! Es titula Com qui està sempre en el mar.

L'entrada més controvertida. Aquesta és més difícil. La veritat és que la única manera de poder imaginar-te quines són més controvertides són els comentaris que rebs. Suposo que la que ha rebut més comentaris ha estat la de Matrones Romanes II: Sota sospita, perquè un company de clàssiques va considerar que no era una traducció adequada i tampoc estava conforme amb la interpretació que li vaig donar. Va ser interessant debatre sobre aquestes temes, us convido a donar la vostre opinió! de fet em queda pendent tronar a revisar el text!

L'entrada més útil. Bé, com que jo tinc un bloc de maternitat una mica especial no crec que cap de les meves entrades hagin estat útils o pràctiques per la vida diària concretament. De tota manera, estic molt contenta de l'entrada que vaig fer sobre els contes infantils, perquè crec que hi havia gent que no coneixia les dades que vaig aportar i penso que pot haver estat útil...És titulava Hi havia una vegada un conte que no feia por.

L'entrada l'èxit de la qual em va sorprendre. Doncs aquí podria posar-ne tantes! Sempre que escrius una entrada estas una mica a l'espectativa, no us passa? En realitat cada comentari encara em sorprèn una mica, que tantes de vosaltres em seguiu. És tota una sorpresa!

L'entrada que no va rebre l'atenció que es merexia. Bé, suoposo que com a totes, al principi les entrades les llegia poca gent, però per dir-ne una que em va agradar escriure, us proposo mirar-vos L'alletament a Roma, una de les primeres.

Una de la qual estàs orgullosa. Doncs mira, estic molt contenta d'haver descobert una cançó de bressol d'època romana. Us la vaig presentar a l'entrada El nen petit té son.

I bé, aquesta és la reflexió. Ha estat molt xulo fer-ho! Jo us proposo, si teniu ganes, que aprofiteu per opinar sobre el bloc, coses que us han agradat, d'altres que no tant...alguna entrada que us hagi agradat especialment, que us hagi soprés o que no compartiu! fem una mica de reflexió col·lectiva? Es que m'he adonat que el més important per mi, no és tant que en penso jo, sinó que en penseu vosaltres!

A veure, qui més ho vol fer? Jo li proposo a 

Sol-Solet

Euphorbia 

Erna

Nereites

Apa, bon dia guapes!

Nyam, nyam...

El títol de l'entrada fa referència a la fórmula comunment emprada en el llenguatge infantil per a referir-se al menjar. La idea d'aquesta entrada me la va proposar la Mama moderna, una companya blocaire que ens escriu des de Londres. La pregunta que em va fer és molt interessant, es demanava com havien fet les mares al llarg de la història per introduir el menjar complementari als seus petits, sobretot a bans de l'existència de métodes per a truiturar i fer papilles.

Malauradament, com en tants altres temes, no hi ha informació molt a l'abast. Per altra banda, també us adverteixo que des del meu raconet de vacances les recerques són més difícils, així que podríem dir que en aquesta entrada plantejaré algunes reflexions que m'agradaria compartir amb totes vosaltres, més que donar respostes o aportar informació històrica.

La meva idea de partida és que la lactància materna, sigui aportada per part de la mare biològica o mare de llet, ha estat al llarg de la història i en gairebé totes les cultures, molt més prellongada que actualment en occident. En gairebé tots els textos, des dels més antics fins els més moderns, es parla d'una lactància habitual entre dos i tres anys. Això garantia als petits un aport nutricional mínim. D'aquesta manera, suposo, la resta d'alimentació no era tant necessària i es podein relaxar a l'hora de menjar. Perquè, tal i com diuen alguns especialistes darrerament, els nens i nenes no necessiten menjar gaire comparat amb nosaltres i, a més, se saben autoregular.

Així que partint d'aquesta idea prèvia, sempre he cregur que els nens no devien asseure's gaire a taula amb els grans. Imagino escenes dels grans menjant en una taula, o a l'espai que pertoqués, i els nens corrents per allà, picant el que els hi venia de gust i provant una cosa i una altra.

De tota manera, en el moment que vaig començar a buscar imatges, en primer lloc em vaig topar amb una petita sorpresa.

Heus aquí la imatge d'una ceràmica grega on apareix una dona, aparentment alimentant a un nen...

Vaja, totes les meves idees a norris! Resulta que els grecs ja disposaven de trones, és a dir, que els nens seien habitualment, cosa que vol dir, en principi, que les mares dedicaven part del seu temps a alimentar-los amb menjar complementari.

Aquí no acaba el meu recorregut per l'alimentació al llarg de la història...resulta que, coses de internet, fa poc vaig trobar un altra interpretació per aquesta imatge, una que no se m'havia passat pel cap i que, finalment em donava la raó per a la meva idea que els nens no seien a taula...

 

Resulta que més que una trona, es tracta d'un orinal antic! Així que potser el que veiem a la imatge no és una mare alimentant al seu fill, sinó una dona  que fa companyia a un nen mentre fa caques..

Així que de moment em quedo amb la idea que els nens els menjar complementari diguem que, sobretot se'l autosubministraven en la majoria d'ocasions. Com es pot veure en el quadre de Brueghel el vell, que vaig comentar fa un temps...

Ara bé, a vegades els nens era cómode tenir-los a algun lloc una mica quiets. Suposo que a això respont la imatge següent, del segle XVII (l'autor és el pintor flament Gabriel Metsu) on podem veure un petit en una espècie de trona (o caminador?), però que no està a l'alçada de la taula i que, per tant, dedueixo que no era el lloc més adeqüat per a donar-los de menjar. 

Com totes podeu suposar, però, les coses van començar a canviar de la mà de la industrialització. A finals del segle XIX i principis del XX les trones eren un moble habitual a les cases. Tal i com podeu veure en aquestes imatges.

 

Totes elles, tenen un tauleta al davant, cosa que indica indirectament que la mare els hi donaven el menjar, probablement, independentment que la resta de la família.

 Avui en dia, que s'ha tornat a donar valor a que els nens intervinguin en els àpat familiar i els dissenys de les trones s'han adaptat a aquesta nova realitat i trobem trones molt útils per a que els petits dinin amb tothom a taula. 

I vosaltres que en penseu? teniu alguna dada sobre el tema? N'heu parlat mai amb les àvies o familiars diversos sobre com era la vida abans de la batidora elèctirca?

Contra la divisió sexual del treball

En tot el temps que porto fent entrades al bloc només he dedicat una entrada a la prehistòria, on parlava de les anomenades Venus Paleolítques. Podríem dir que és una etapa de la història a la que no he dedicat gaire atenció. L'explicació és ràpida, no en sóc especialisa i, per altra banda, se'n sap poca cosa de la maternitat en aquestes èpoques. 

Avui volia parlar-ne una mica arrel d'una nova font d'inspiració! Fa uns dies que he llegit el llibre Cuerpos sexuados, objetos y perhistoria de la prehistoriadora E. Sanahuja una professora que vaig tenir el plaer de tenir-la com a profesora i que fa uns anys, malahuradament, ens va deixar. El llibre m'he fet pensar i m'ha suggerit molt. 

Aquesta arqueòloga en els seus anys de recerca es va proposar estudiar el passat superant tòpics i desenmascarant històries amagades. En la història que ella va fer les dones formaven part del passat de manera dinàmica, eren subjectes històrics.

Això en etapes prehistòriques és molt important perquè sovint s'ha considerat que en aquests primers moments de la civilització ens trobem amb l'esència de moltes coses i les conclusions d'aquests períodes han servit d'excusa per justificar desigualtats i maneres de viure contemporànies.

M'explico. Per exemple, està comunment acceptat que en èpoques prehistòriques els homes anaven a la caça i les dones es quedaven al poblat tenint cura dels petits, dels grans i de les cases...ah! i també podien recolectar. Així sembla que hagi existit des de temps immemorials una divisió sexual del treball i, entre altres coses, l'excusa per parlar d'aquesta divisió ha estat la maternitat. 

Les dones, per sort o per desgràcia (jo crec que per sort) ens diferenciem dels nostres companys mascles bàsicament per la nostra capacitat d'engendrar vida. Els homes (els que han escrit la història fins fa relativament poc) han cregut que aquest fet ens impedeix participar en moltes activitats, ens immobilitza per a fer moltes coses. Per exemple, sembla que les dones no poden participar de jornades de caça, per què? doncs perquè són mares i les mares són sensibles, lentes, sempre estan cansades i tenen una tasca molt complexa i que requereix tota la seva atenció, cuidar de les criatures.

Potser si ens haguessin preguntat a les dones que hem parti hauriem pogut explicar a aquests venerables historiadors que, primer, no totes les dones són mares o, com a mínim, en bona part de la seva vida les dones no són mares. És més, quan les dones són mares no són impedides físiques. Potser durant uns messos han de fer menys activitats físiques, però en molts altres moments saben caminar per elles mateixes i, probablement, n'hi ha que han recorregut grans distàncies. Fins i tot algunes dones sabem que entre nosaltres n'hi ha que tenen molta força, fins i tot més que alguns homes. 

En poques paraules, la única diferencia biològica que tenim dones i homes és el fet de donar a llum. És impossible que cap home pugui quedar-se embarassat, tenir un fill i alletar-lo (aquest últim pas, però, no cal que ho faci la mare biològica). Això ha estat sempre, des de l'inici dels temps, cosa nostra.

La resta no té perquè. El fet que al llarg de molts segles hagi imperat una divisió sexual de treball és una resposta cultural però no és la única que ha existit. Es coneixen solucions de molts tipus, més del les que pot concebre la nostra imaginació. 

Per exemple, en el llibre es parla d'una socitat on les dones i els homes vivien separats i les dones defenien les seves collites amb armes, o una altra on la divisió del treball es realitzava no per sexes sinó per constitució, així les dones i homes més forts per la guerra i els menys forts es quedaven a casa. 

Ara bé, hi ha una cosa que és certa i que no vull deixar de dir. El fet que nosaltres siguem generadores de vida ha fet que sigui molt habitual que ens encarreguem de la cura de les nostres cries i que, per analogia, també siguem nosaltres qui cuidem d'aquells que ho necessitin o del mateniment de l'espai domèstic. 

És cert que les dones cuidem als fills que parim i a moltes altres persones i coses de manera habitual i des de fa segles i segles. Però no té perquè. Estaria bé poder dir que ho fem perquè ens dóna la gana, perquè és bonic, necessari i enriquidor. Però sempre ha estat infravalorat, menystingut, ha servit d'excusa per allunyar-nos de la vida social i ens ha apartat de la història.  

Per sort ara comencem a poder dir que  

mira, ho faig perquè vull, perquè si ho volgués podria fer moltes altres coses. 

El que fos. 

(La imatge la he extret del la pàgina enllaçada)

Marginals

Diu el diccionari que marginal és allò que està al marge. Espais que es creen a les afores, més enllà d'allò establert.

Fa poc vaig fer una entrada on parlava sobre les nits i vaig posar bressols diversos. Els més solitaris i llunyans eren els que havien fet servir els reis. 

Això em va fer donar voltes a un tema que fa temps que rumio.

Les classes altes han hagut d'educar als seus fills amb normes estrictes. Els reis més que ningú. No podien passar ni una regla, eren els exemples de educació per antonomàsia. Així que hem de pensar que les vides d'aquests infants probablement eren més dures que les dels nens més pobres, sotmesos a menys pressió.

La classes més marginals devien educar els seus fills sense la pressió de que fossin algú concret. Els nens tindrien, potser, espais al marge on desenvolupar-se lliurement.

Si la idea la traslladem a dins de certs ambients domèstics ens trobem també amb aquests entorns marginals. Per exemple, a Grècia, dins la casa existia unes estances destinades a les dones, el gineceu. Les dones estaven recloses dins de casa però aquesta marginalitat les feia gaudir, si es que es pot dir així, de la llibertat que els hi atorga disposar d'ambients fora del control públic.Que hi devien fer les mares i les seus fills dins del gineceu? No ho sabem. Era el seu secret. 

En aquests espais al marge s'han construït mons que desconeixem. S'han cantat cançons que ja no conservem, històries de les quals no sabrem el final (ni el principi)...dones, mares, fills i filles han teixit fils que ens lliguen unes amb les altres, han creat espais situats a les afores de la societat patriarcal. Això a permès a les mares al llarg de la història, en els entorn més opressius, disposar d'estances plenes de tendresa i llibertat. 

Potser la nostra necessitat parteix d'aquí. En molts moments de la història ens hem quedat soles en els nostres gineceus, així que no hem tingut més remei que preguntar, consultar i ajudar. Ara ho tenim inscrit al nostre ADN i no podem parar de construir espais de relacions al marge, per a nosaltres soletes.

Ara, a principis del segle XXI seguim preguntant, consultant i ajudant.

Les mames, les dones, ens necessitem. 

(Aprofito per agrair a Sol Solet i Mirashka per pensar en mi a l'hora de repartir els premis! Està sent un estiu ben profitós!)